GÈNERES LITERARIS

Els gèneres literaris s’han classificat tradicionalment en tres:

        1. NARRACIÓ
          1. Els elements de la narració
          2. El conte
          3. La novel·la
          4. Literatura de viatges
        2. POESIA
          1. Introducció a la poesia
          2. La ginesta, Joan Maragall
          3. Perquè has vingut, Joan Salvat Papasseit
          4. La fageda d’en Jordà, Joan Maragall
          5. Canticel, Josep Carner
          6. Corrandes de la lluna, Maria Mercè Marçal
          7. Testament mural, Vicent Andrés Estellés
          8. Compliment a Mercè, Bartomeu Rosselló-Pòrcel
          9. I beg your pardon, Salvador Espriu
        3. TEATRE
          1. Introducció al teatre

      Document amb teoria: Els gèneres literaris.

      NARRACIÓ

      Els elements de la narració
    • [slideshare id=66346232&doc=presentacilanarraci-160923144921]
    • El conte
    • La novel·la
    • La novel·la és un gènere narratiu de ficció, d’extensió regular o llarga. És un gènere de definició complexa perquè va néixer i es va desenvolupar al marge de l’anomenada literatura culta, per la qual cosa es va diversificar des del principi, i va admetre tota mena de possibilitats i recursos discursius. La novel·la és enunciada per un narrador, que és una entitat de ficció instruïda per l’autor. I, en elegir la figura del narrador, l’autor selecciona també una sèrie d’estratègies discursives, que són aquelles a través de les quals convertirà la història en trama. En la novel·la es desenvolupa una acció relativament extensa, que pot tenir ramificacions secundàries o altres accions encaixades. Els intèrprets de l’acció són els personatges, que són presentats mitjançant diverses tècniques possibles de caracterització. I aquesta acció, que es relata des d’un temps concret mitjançant la instància narrativa, es desenvolupa en unes coordenades d’espai i temps.
    • Torna a l’inici
    • Literatura de viatges 
    • La literatura de viatges és un gènere narratiu que parla sobre viatges reals o imaginaris amb valor literari. A vegades dona testimoni d’un viatge de plaer, una experiència… D’altres vegades pretén moralitzar sobre la pròpia societat, mostrant una civilització diferent amb la qual comparar-se; per exemple els Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, o el Càndid de Voltaire.
    • A la literatura de viatges pren més valor la descripció i el seu vincle amb les emocions del narrador que la trama mateixa, que a vegades es redueix a la cronologia del viatge.
    • Com a exemples propers, tenim l’escriptora Mercè Rodoreda que va escriure un llibre de viatges imaginaris amb Viatges i flors; i  d’altra banda, Josep Maria de Sagarra amb La ruta blava, i Aurora Bertrana amb Paradisos oceànics, van donar testimoni literari dels seus viatges reals.
  • Conte de Mercè Rodoreda, extret del llibre Viatges i flors:
    • Viatge al poble de les dues roses (Mercè Rodoreda)

      El poble l’havien bastit en un gran pla a dalt d’una muntanya solitària que s’alçava al mig d’una estesa de camps de blat. Era petit: dotze cases i un hostal. La muntanya no era gaire alta. A la banda de ponent tota ella era una garriga foradada per caus de llebres i de conills. A la banda de llevant la vegetació era exuberant. A la banda de ponent no hi plovia mai. A la banda de llevant la pluja no parava. I a la banda de la pluja ja hi havia dotze fonts: la de l’espígol, la del romaní, la dels créixens, la de la camamilla, la de la sargantana, la del grèvol, la de l’escurçó, la de la formiga, la de l’oronell, la de l’esparver, la de la rosella, la del rossinyol, la de la mallerenga… no dotze, tretze. Les cases eren totes masies, amb teulat, amb paller, amb pou, amb era, amb celler. En el pla de la muntanya hi creixia, verdejava i rossejava el blat; el millor i més famós de la contrada. Cada espiga un llonguet. Els seus habitants no tenien interès a conèixer el futur. No havien consultat mai els morts, ni s’havien fet llegir mai les ratlles de la mà, ni s’havien fet tirar les cartes. No els calia. Perquè en una paret de la casa, la del menjador davant de la llar, quan a la família se li preparava una bona notícia, sortia amb una certa anticipació una rosa blava grossa com el palmell de la mà, amb els pètals blaus degradats en degradacions d’una saviesa. Sortia com surt el sol, vull dir que es formava a la part baixa de la paret i s’enlairava a poc a poc fins que, dos pams abans d’arribar al sostre, es quedava quieta com si s’hagués adormit. Mig esborrada, mig somniosa, es quedava a la casa un dia sencer amb la seva nit per assegurar-se que la veien. Després es fonia sense deixar rastre. I quan la família havia de tenir una mala notícia com és ara la mort d’un fill, o d’un parent, o la proximitat d’una mala collita, o la malatia d’un be o d’una cabra o d’una vaca o d’un cavall o d’una gallina o d’un colom o d’un garrí, sortia, a la paret del menjador, sempre a la paret de davant de la llar com el lector ja fa estona que imagina, una rosa negra, d’un negre envernissat i lluent: de porcellana. Amb una eina especial per no trencar-la ni malmetre-la l’arrencaven amb molta cura de la paret i la guardaven a la calaixera, al calaix de dalt de tot com a record d’una gran pena.

    • Fragment de La ruta blava, de Josep Maria de Sagarra:
    • “Anava escorrent-se la tarda a mesura que avançàvem cap a Borabora. L’illa forma una gran piràmide truncada, que s’aixeca en espadat impracticable d’una ondulació de terres una mica més alta que el nivell de l’aigua. La piràmide, quan aneu voltant el lagon* de l’illa, es descompon en quatre crestes i es converteix en una corona monstruosa; entre aquestes crestes de pedra endevineu els precipicis més demoníacs.
      Tot això, amb la posta solar, forma una massa mineral en la qual s’incrusta una gran harmonia d’indigo, morat i verd de crom, ratllada per llampecs lluminosos d’ocres i taronges i per les serps diamantines de les cascades. Al peu de la mola pètria, les cabelleres dels cocoters -com en aquelles illes- dipositen un envernissat coixí de plomalls gronxadissos, i en el lagon i a la rada oberta, superfície immòbil d’un gris de platí lleugerament nacrat, s’hi reflecteixen els cocoters d’aquella manera tènue i discreta que es veuen emergir els somriures i les mirades sobre la làmina metàl·lica dels vells daguerreotips**.
      Borabora: petit port oceànic de fustes que ballen i d’aigües manses i desertes! Jo havia somiat aquesta illa com la dolçor d’un fruita irreal, i en el meu primer contacte amb el món de les goletes Borabora va començar oferint-me una nit plena de fel. […]”       pàg. 195

      *És un terme francès. Significa: Llacuna d’aigua poc profunda entre la costa i un escull de corall.
      ** Fotografia obtinguda sobre una placa de coure argentat, sensibilitzada amb vapors de iode, la qual, després de la seva exposició a la llum, és revelada amb vapors de mercuri

    • Torna a l’inici

POESIA

  • “La poesia és un text força paradoxal, perquè es tracta d’un text escrit culte que utilitza tècniques pròpies del llenguatge més espontani com les el·lipsis, les al·lusions i tot el catàleg de figures retòriques. ” (VIRGILI, Enric: Introducció als gèneres. Poesia, 26).

  • Introducció a la poesia
  • La poesia s’expressa principalment en el poema, però no únicament. Hi pot haver poesia en la prosa, en la novel·la, en el teatre… Centrant-nos en el poema, sigui quina sigui la forma que presenti, sempre hi ha un subjecte que parla, que s’expressa, que comunica un missatge poètic. Aquest subjecte, que en la novel·la s’anomena narrador, en poesia rep el nom de veu, de jo poètic, i no s’ha de confondre amb l’autor en tant que personatge històric. L’autor és la persona que compon el poema, però no és apropiat identificar-lo amb la veu poètica. Deixant de banda si l’autor és sincer o no, o si la composició poètica reflecteix el seu estat d’un moment però no d’un altre, els textos literaris tenen una formulació prou oberta per adaptar-se a nous temps i a nous receptors.  Així, qualsevol receptor pot fer-se’l seu, interpretar-lo i sentir-lo a la seva manera.
  • Tema sobre la poesia:
  • [youtube]https://youtu.be/KN3DnZiVqFY[/youtube]
  • Torna a l’inici
  • La ginesta, Joan Maragall 
  • La ginesta altra vegada
    la ginesta amb tanta olor
    És la meva enamorada
    que ve al temps de la calor.
  • Per a fer-li una abraçada
    he pujat dalt del serrat:
    de la primera besada
    m’ha deixat tot perfumat.
  • Feia un vent que enarborava,
    feia un sol molt resplendent:
    la ginesta es regirava
    furiosa al sol rient.
  • Jo la prenc per la cintura:
    la tisora va en renou
    desflorant tanta hermosura
    fins que el cor me n’ha dit prou.
  • Amb un vímet que creixia
    innocent a vora seu
    he lligat la dolça aimia
    ben estreta en un pom breu.
  • Quan l’he tinguda lligada
    m’he girat de cara al mar…
    M’he girat al mar de cara,
    que brillava com cristall;
  • he aixecat el pom enlaire
    i he arrencat a córrer avall.
  • Anàlisi del poema: La ginesta

    Torna a l’inici

  • Perquè has vingut, Joan Salvat Papasseit 
  • Perquè has vingut han florit els lilàs
    i han dit llur joia
    envejosa
    a les roses:
    mireu la noia que us guanya l’esclat,
    bella i pubilla, i és bruna de rostre.
    De tant que és jove enamora el seu pas
    –qui no la sap quan la veu s’enamora.
    Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
    diré el teu nom
    i el cantarà l’alosa.

  • Torna a l’inici

    1. La fageda d’en Jordà, Joan Maragall 
    2. Saps on és la fageda d’en Jordà?
      Si vas pels vols d’Olot, amunt del pla,
      trobaràs un indret verd i profond
      com mai cap més n’hagis trobat al món:
      un verd com d’aigua endins, profond i clar;
      el verd de la fageda d’en Jordà.
      El caminant, quan entra en aquest lloc,
      comença a caminar-hi a poc a poc;
      compta els seus passos en la gran quietud:
      s’atura, i no sent res, i està perdut.
      Li agafa un dolç oblit de tot lo món
      en el silenci d’aquell lloc profond,
      i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
      és pres de la fageda d’en Jordà,
      presoner del silenci i la verdor.
      Oh companyia! Oh deslliurant presó!
    3. Torna a l’inici
    4. Canticel, Josep Carner 
    5. Per una vela
    6. en el mar blau
      daria un ceptre;
      Per una vela
    7. en el mar blau
      ceptre i palau.
    8. Per l’ala lleu
    9. d’una virtut
      mon goig daria,
      I el tros que em resta,
    10. mig romput,
      de joventut.
    11. Per una flor de romaní
      I’amor daria;
      Per una flor de romaní
      l’amor doní.
    12. Torna a l’inici
    14.  Corrandes de la lluna, Maria Mercè Marçal
    16. Avui si venia
    17. la lluna morta,
      l’amor cantaria
      que truca a la porta.
    19. I si ens arribava
      amb gep a Ponent,
      l’amor cantaria
      en quart creixent.
    21. Si la lluna era
      rodona i roja,
      l’amor cantaria,
      l’amor boja.
    22. Mes ai, si ve blanca
      rodona i blanca,
      l’amor cantaria
      que la porta tanca.
    23. I si duu la lluna
      un gep a Llevant,
      l’amor cantaria
      l’amor minvant.
    24. Torna a l’inici
    27. Testament mural, Vicent Andrés Estellés

    29.  El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
      en aquella paret plena de cors i rúbriques,
      en aquella paret de voluntats darreres,
      mentre s’agonitzava de l’amor o la pena;
      en aquella paret de la fosca escaleta,
      entre paraules tendres i paraules obscenes,
      paraules que parlaven d’un amor invencible,
      paraules que parlaven d’un record de carn viva,
      paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
      i la pornografia delirant d’uns dibuixos,
      en una convivència que m’agrada pensar. […]

    31. Poema sencer
    32. Torna a l’inici
    35. Compliment a Mercè, Bartomeu Rosselló-Pòrcel
    36. Els clavells s’incendien, 
    37. per imitar-te, quan
    38. tu passes per davant.
    39. I, per felicitar-te,
    40. les pluges ploren, fan
    41. damunt els vidres, vidre
    42. damunt el vidre, cant.
    43. El carrer de Montcada,
    44. el dia del teu sant,
    45. t’abraci, vell, galant.
    46. Per brodar-te la gràcia
    47. no trobo diamant.
    48. Torna a l’inici
    50. I beg your pardon, Salvador Espriu
    51. Quan el centre del món
      no ets ben bé tu
      (per més que en tinguis la il·lusió),
      si et desvetllaven enmig de la nit,
      no vulguis preguntar-te per què vius:
      distreu-te rosegant l’ungla d’un dit.
    52. Quan el centre del món
      queda tan lluny de tu
      que honestament
      comences a saber que no ets ningú,
      para’t per un moment
      i venta al primer nas un cop de puny.
    53. Problemes cada volta més esquius
      et vénen a torbar la dolça son.
      Sols et faltava ja, pel que tu dius,
      llucar que no ets del tot centre del món.
    54. Parent de Badalona o d’Istanbul,
      tant si ets actiu com si fas el gandul,
      en aquest nostre món sense demà
      és molt difícil de guanyar-te el pa.
      No et donaré ni el més petit consol,
      et volaran un dia qualsevol.
      Però entretant evita alguns transtorns,
      posant-te ben cordats els pantalons.

    Versió del poema musicada per Raimon:

    1. [youtube]https://youtu.be/fDIHaLIFJyg[/youtube]
    3. Torna a l’inici

    4. TEATRE

      Introducció al teatre
    5. [youtube]https://youtu.be/qquNRtbCdHc[/youtube]
    6. Torna a l’inici