L’ortografia és la part de la gramàtica que fixa el codi escrit d’una llengua. Els experts en llengua, en el nostre cas l’Institut d’Estudis Catalans, estableixen les normes que s’han de seguir en els textos escrits en català.

“Orthos” ve del grec i significa “recte”, i “graphia” significa “lletra”; així que ortografia és “la manera correcta d’escriure les lletres”.

Podeu anar directament a l’apartat que us interessi consultar clicant-lo en aquest índex:

1. 1. 1. L’ALFABET
      2. LES VOCALS
         1. A/E
         2. O/U
      3. LES CONSONANTS
         1. B/V
         2. B/P
         3. C/G
         4. D/T
         5. G/J
         6. RR/R
         7. S/SS/Ç/C
         8. X/IX/TX/TJ/TG
      4. ELS DÍGRAFS
      5. VOCALS EN CONTACTE
      6. LA SÍL·LABA
      7. L’ACCENTUACIÓ
         1. L’accent obert i tancat
         2. Els accents diacrítics
      8. LA DIÈRESI
         1. Estalvi de la dièresi
      9. L’APÒSTROF
      10. LA CONTRACCIÓ

      Per ampliar algunes de les coses que s’expliquen en aquest apartat podeu consultar directament l’ortografia de l’Institut d’Estudis Catalanas que està penjada a la xarxa en format pdf. Tot  i ser pdf, és fàcil de consultar a partir del seu índex.

   2. Ortografia, IEC (2016)

   4. L’ALFABET

      La majoria de llengües actuals tenen un alfabet amb el qual poden representar per escrit el que volen comunicar. En el cas del català utilitzem 26 grafies, de les quals 5 representen vocals i 21 consonants. La correspondència entre grafia i so és ideal i aproximada, per això cal que tots els parlants seguim unes mateixes pautes per facilitar-nos l’entesa.

      Aquí teniu el quadre de l’alfabet català. Aquest ordre és útil per fer la cerca en un diccionari de paper, en una guia de telèfons de paper… o bé per ordenar i classificar llistes de coses si no volem usar una numeració.

   5. LLETRES DE L’ALFABET	NOM DE LA LLETRA
      A, a	a
      B, b	be
      C, c	ce
      D, c	de
      E, e	e
      F, f	efa
      G, g	ge
      H, h	hac
      I, i	i
      J, j	jota
      K, k	ka
      L, l	ela
      M, m	ema
      N, n	ena
      O, o	o
      P, p	pe
      Q, q	qu
      R, r	erra
      S, s	essa
      T, t	te
      U, u	u
      V, v	ve baixa
      W, w	ve doble
      X, x	Ics, xeix
      Y, y	Y grega
      Z, z	zeta

   6. Torna a l’inici

   7. L’origen de l’alfabet: les nostres lletres tenen el seu origen en els fenicis.

[slideshare id=97757215&doc=origenalfabet-180520165949]

1. 1. Torna a l’inici

   2. LES VOCALS

   3. Les vocals són sons que emetem directament des de la boca amb diferents posicions d’obertura i de la llengua. En català oriental tenim 7 sons vocàlics en posició tònica (forta) i 3 sons vocàlics en posició àtona (dèbil). I per a tots aquests sons només tenim 5 grafies. Així doncs, cal tenir presents algunes normes per evitar malentesos.
      

      vocal	vocal en posició tònica	vocal en posició àtona	vocal àtona
      a	mà	maneta	pronunciem una vocal neutra [ə]
      e oberta	cafè	cafeteria
      e tancada	llet	lleteta
      i	camí	caminet	i
      o oberta	història	historieta	u
      o tancada	camió	camionet
      u	ull	ulleres

A/E

Podem saber la grafia que pertoca fixant-nos en altres paraules de la mateixa família:

PAL palet (bastó petit) “Els nens fan un joc amb palets de fusta.”

PÈL pelet (filament petit) “Li ha caigut un pelet a la sopa.”

Els plurals acabats amb A sempre s’escriuen -ES.

Casa-cases, tarja-targes, roca-roques, pirata-pirates…

En d’altres casos caldrà consultar el diccionari.

O/U

Podem saber la grafia que pertoca fixant-nos en altres paraules de la mateixa família:

COLL collaret “Porta un collaret de perles de colors.”

ULL ulleres “Com que no s’hi veu porta ulleres.”

En d’altres casos caldrà consultar el diccionari.

Torna a l’inici

LES CONSONANTS

B/V

Antigament b/v representaven dos sons que diferents. Actualment ja no és així però mantenim les dues grafies. Hi ha algunes regularitats que ens poden ajudar davant del dubte:

S’escriu B:

• Davant de L i R: poble, blau, arbre, pobre…
• Darrere de M: embolica, embús…
• Si hi ha una P en una paraula de la mateixa família: llop-lloba, sap-saber… (excepte en els pseudoderivats).
• Els inicis de paraula ab-, ob-, sub-   absolut, objecte, substantiu...

S’escriu V:

• Darrere de N: canvia, envia, envàs…
• Si hi ha una U en una paraula de la mateixa família: escriu-escrivia, neu-nevar, mou-movia… (excepte en els pseudoderivats)
• En les terminacions de l’imperfet d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació -ava, -àvem, -àveu, -aven: cantava, cantaves, cantàvem, cantàveu, cantaven

Excepcions: tramvia, circumval·lació, triumvirat.

Torna a l’inici

B/P

Nota: Els sons oclusius (b/p; c/g; d/t) tenen unes normes poc pràctiques perquè hi ha gairebé la mateixa quantitat de paraules que segueixen la norma que les que no la segueixen. Tot i així, les posem perquè mai està de més…

Escrivim P: a final de paraula darrere de vocal o diftong tònic. Per exemple: sap, llop, rep… (però alerta: club, tub...)

Escrivim P o B: darrere de vocal àtona o consonants, segons la lletra que duguin els derivats. Per exemple: àrab-arabesc; serp-serpentina; tomb-tombar; llamp-llampec…

Escrivim B amb prefixos com ab-,  ob-, sub-… abjurar, abstreure’s, observar, obtenir, subjectar…

Torna a l’inici

C/G

A final de paraula pronunciem sempre  el so /k/, per això davant el dubte, hi ha algunes regularitats que podem seguir:

C: Darrere de vocal o diftong tònics s’hi sol escriure una C: gallec, noruec, abric…

G: S’escriuen amb G final els terminacions-leg, -gog, -fug: biòleg, pedagog, pròfug… També les paraules que venen de l’anglès: míting, fúting…

S’escriu C o G darrere de vocal àtona o consonant depenent dels derivats: fantàstic-fantàstica; càstig-castigar…

Torna a l’inici

D/T

A final de paraula sempre pronunciem /t/. Per saber quina grafia hem d’escriure, podem guiar-nos d’algunes constants.

Escrivim T: a final de paraula darrere de vocal o diftong tònics. Per exemple: salut, humit, amagat…

(S’ha de vigilar perquè hi ha molts casos que no segueixen la norma: fluid, fred, sud…)

Escrivim D: les paraules acabades amb -ETUD, -ITUD. Per exemple: quietud, solitud…

Escrivim T o D: darrere de vocal àtona o consonant, la lletra que s’escriu depèn dels derivats:

D: sord-sordesa; verd-verdós; ràpid-ràpida…

T: sort-sortós, fart-afartar, esvelt-esvelta…

Torna a l’inici

G/J

Quan la G i la J representen el so [ ʒ] seguim les següents normes:

S’escriu G: davant de E i de I (hi ha pocs casos diferents). Pagès, mongeta, gerani, fregir, corregir, girafa…

S’escriu J:

• Davant de A, O, U: jardí, menjar, jove, jornada, jugar, ajudar...
• En alguns casos s’escriu J davant de E:

En les paraules que contenen els grups -JECT-, -JECC-: Injectar, injecció, objectar, objecció, subjecte, subjecció…

En el verb “jeure/jaure”

En algunes paraules concretes: jerarquia, jersei, majestat, jeroglífic...

En alguns noms propis antics: Jeremies, Jeroni, Jesús, Jerusalem…

Per tant, cal estar alertes a les formes verbals. Per exemple en el cas del verb MENJAR, el present d’indicatiu és: menjo, menges, menja, mengem, mengeu, mengen.

Torna a l’inici

RR/R

La lletra R representa dos sons diferents segons la posició en què apareix:

• So simple: cara, hora, cadira, fora…
• So múltiple: roc, ram, enraonar, ferro, arròs…

El so múltiple s’escriu amb una R:

• A principi de paraula: rajola, ràdio, regar, ruc…
• Entre consonant i vocal: enrere, corda, folre, arbust…
• En els mots compostos amb guionet: barba-roig, penja-robes…

El so múltiple s’escriu amb RR:

• Entre vocals: carrossa, arreu, terra, córrer…
• Dupliquem també amb els prefixos: arrítmia, autorretrat...

El so simple s’escriu amb una R: ara, pera, vora, pruna, era…

Torna a l’inici

S/SS/Ç/C

En català tenim dos sons de la essa: sord i sonor. 

Essa sorda [S]	Essa sonora [Z]
sopa ceba espai caçar tassa	casa zero els ous

La essa sonora utilitza les grafies S, Z.

S’escriu Z:

• A començament de paraula: zero, zebra,  zona, zoo…
• Entre vocals en alguns mot cultes provinents d’altres llengües: amazona, azimut, bizantí, topazi, esquizofrènic, nazisme, ozó, paleozoic…
• Després de consonant en algunes paraules: senzill, donzella, pinzell, esmorzar, benzina, magatzem…

S’escriu S:

• Entre vocals: cosa, pesa, rosa, cervesa…

La essa sorda utilitza les grafies: SS, S, C, Ç

Cal tenir en compte les següents normes quan se’ns presenta algun dubte:

A) A principi de paraula

• S’escriu S: davant de qualsevol vocal. Per exemple: sal, sol, suc, seure, símbol…
• S’escriu C: només davant de “e” i de “i”. Per exemple: ceba, cel, cirera, circ…

B) Entre vocals

• S’escriu SS: davant de qualsevol vocal. Per exemple: pissarra, assassí, asseure’s, assumpte, cassola... i les terminacions en -essa, com abadessa, metgessa, sastressa…
• S’escriu C: només davant de “e” i de “i”. Per exemple: bicicleta, places..
• S’escriu Ç: només davant de “a”, “o”, “u”. Per exemple: peça, feliços, traçut…

C) Entre vocal i consonant, o consonant i vocal

• S’escriu S: davant de qualsevol vocal. Per exemple: pensa, sense, pansit, ensobrar, ensumar…
• I també: estendre,  aspiració, història, ostra…
• S’escriu C: només davant “e” i “i”. Per exemple: dolces, endolcir, vèncer, agència…
• S’escriu Ç: només davant “a”, “o”, “u”. Per exemple: dolça, cançó, forçut…

En contacte amb una consonant només s’escriu SS, en els mots qualssevol, qualssevulla, que són els plurals de qualsevol i qualsevulla, i en alguns compostos com transsexual, transsepte...

Caldrà estar alerta a aquestes normes quan escrivim les formes verbals de, per exemple, COMENÇAR. Vegem el present d’indicatiu: començo, comences, comença, comencem, comenceu, comencen.

D) A final de paraula

• S’escriu S: arròs, matalàs, espès, llapis, textos, exàmens, trons…
• S’escriu Ç: capaç, falç, feroç, lluç, esquinç, dolç…

Excepte les paraules tècniques: gauss, trass.

A vegades no es correspon el so que pronunciem amb la grafia, però no és difícil de saber què cal escriure perquè es tracta de terminacions molt concretes i fàcils de recordar:

• S’escriu SS a les paraules acabades en:

-gressió, -gressor	agressió, agressor, digressió, regressió…
-missió, -missor	admissió, comissió, emissió, emissor, dimissió…
-pressió, -pressor	compressió, compressor, expressió, impressió, opressió, opressor, repressió, repressor…

• S’escriu SS  a les paraules formades pels sufixos:

-assa	donassa, barcassa, festassa…
-issa	pallissa, trencadissa…
-íssim	grandíssim, baratíssim, boníssim…
-ussa	gentussa, batussa…

S’escriu Ç a les paraules acabades amb els sufixos:

-ança	enyorança, esperança…
-ença	naixença, creixença…

Torna a l’inici

X/IX/TX; TJ/TG

La grafia X pot representar diferents sons:

[ ʃ ]	panxa, caixa, xiula
[ tʃ ]	xiula (no normatiu)
[ ks ]	taxi
[gz]	examen, exercici
[ s ]	excursió

Quan sona [ ʃ ]:

Escrivim X:

• A principi de paraula: xal, xarop, ximple, xuclar, Xavier, xeringa…
• Darrere de consonant: arxiu, xarxa, gronxador, punxa, orxata…
• Darrere de I: guix, clixé…
• Darrere de U semivocal (diftong): xauxa, rauxa…

Escrivim IX

• Darrere de les vocals A, E, O, U: caixa, reixa, coixa, maduixa…

Quan sona [ ks]

Sempre escrivim X: Entre vocals (màxim, fixar…), entre vocal i consonant (excel·lent, excepció…), a final de paraula (fix, índex…)

Quan sona [gz]

Sempre escrivim X:  En la seqüència ex- davant de vocal ( examen, èxit, exòtic…), –ex davant hac (exhaurir, exhibir...)…

La grafia TX/IG/X pot representar el so [ tʃ ]

Encara que la normativa oral no ho aconsella, quan llegim paraules que comencen amb X, pronunciem el so [tʃ]. Només en uns pocs casos cal escriure TX a principi de mot, són paraules provinents d’altres llengües, en la resta escriurem X.

Escrivim TX :

• A principi de paraula, en uns pocs casos: txadià, Txad, txec, Txèquia, Txaikovski, Txèkhov…
• Enmig de paraula: batxillerat, butxaca, caputxa, fitxa, fletxa…
• A final de paraula, quan hi ha la mateixa grafia en els derivats: despatx-despatxar, empatx-empatxar, esquitx-esquitxar…

Escrivim IG:

• A final de paraula, quan hi ha la grafia G o J en els derivats: raig-rajar, faig-fageda, vaig-vagi, boig-bogeria, assaig-assajos, passeig-passejar…

La grafia TJ/TG representa el so [dʒ ]

Les normes per escriure aquestes grafies són les mateixes que per la G i la J:

• TJ: Davant d’A, O, U. Per exemple platja, safaretjos..
• TG: Davant d’E, I. Per exemple: platges, metge, fetge…

Hem de vigilar, doncs, quan escrivim les formes verbals de verbs com ara TREPITJAR. El present d’indicatiu és: trepitjo, trepitges, trepitja, trepitgem, trepitgeu, trepitgen. I el present de subjuntiu és: trepitgi, trepitgis, trepitgi, trepitgem, trepitgeu, trepitgin.

Torna a l’inici

ELS DÍGRAFS

Hi ha sons que es representen amb dos signes: ll, ny, rr, ss, ix (darrere a, e, o, u), qu (davant de e, i), gu (davant de e, i).

Cal vigilar quan separem síl·labes a final de línia i tenir en compte que LL, NY, QU i GU no es poden separar.

LL	[ʎ]	calla (ca-lla), pellofa (pe-llo-fa)…
NY	[ɲ]	monyo (mo-nyo), castanya (cas-ta-nya)…
QU	[k]	perquè (per-què), màquina (mà-qui-na)
GU	[g]	presseguer (pres-se-guer), esparreguera (es-par-re-gue-ra)…
RR	[ r ]	carro (car-ro), ferrer (fer-rer)…
SS	[s]	cassola (cas-so-la), pissarra (pis-sar-ra)…
IX	[ʃ]	caixa (cai-xa), peixos (pei-xos)…

Torna a l’inici

VOCALS EN CONTACTE

Quan dues vocals estan en contacte dins la mateixa paraula, podem trobar que pertanyin a la mateixa síl·laba i formin un DIFTONG, o bé, que pertanyin a síl·labes diferents. D’aquest darrer cas en diem HIAT. En algunes ocasions trobem tres vocals que pertanyen a la mateixa síl·laba: són els TRIFTONGS. Aquest tema el tornem a tractar a l’apartat sobre la síl·laba.

Diftong decreixent: A, E, O, U + I, U	mai, rei, noi, avui cau, teu, mou, piu, duu
Diftong creixent GU, QU + A, O GÜ, QÜ + E, I	guant, quan, quota… aigües, pingüí, terraqüi
I, U en funció de consonant (entre vocals)	noia (no-ia), boia (bo-ia), cauen (ca-uen), cacauet (ca-ca-uet)…

Els hiats:

consonant + I, U + vocal	ciència (ci-èn-ci-a), història (his-to-ri-a), cacatua (ca-ca-tu-a)
A, E, O + A, E, O	lleona (lle-o-na), europea (eu-ro-pe-a), oasi (o-a-si)
vocal + Ï, Ü	cafeïna (ca-fe-ï-na), raïm, (ra-ïm), peüc (pe-üc), canviï (can-vi-ï)
Prefix o sufix acabat en vocal + vocal	semiinconscient (se-mi-in-cons-ci-ent), antihumà (an-ti-hu-mà), preindustrial (pre-in-dus-tri-al)…

Torna a l’inici

LA SÍL·LABA

Pas-ta-na-ga és una paraula formada per quatre síl·labes el nucli de les quals és la vocal “a”.
Les paraules es formen amb síl·labes, és a dir, grups de sons que es pronuncien en un mateix cop de veu.
Les síl·labes es formen amb vocals i consonants. El nucli d’una síl·laba sempre és com a mínim una vocal.

Cal tenir en compte una sèrie d’agrupacions consonàntiques que cal separar quan dividim les paraules en síl·labes:

SC as-cen-sor	TJ plat-ja	TG fet-ge
TX dut-xa	TZ set-ze	L·L pa-ral-lel

Alhora, com es pot veure a l’apartat de dígrafs, cal recordar que els dígrafs: RR, SS, IX se separen. I que els dígrafs: GU, QU, LL, NY no se separen.

Torna a l’inici

L’ACCENTUACIÓ

L’accent és un signe gràfic que utilitzem seguint unes normes. Seguint aquestes normes sabrem quina és la síl·laba tònica d’una paraula i sabrem com llegir-la correctament. A més, sabrem quan cal col·locar l’accent quan escrivim.

PARAULES AGUDES	PARAULES PLANES	PARAULES ESDRÚIXOLES
Són agudes les paraules que tenen l‘última síl·laba tònica. S’accentuen les paraules agudes que acaben amb: A, E, I, O, U AS, ES, IS, OS, US EN, IN	Són planes les paraules que tenen la penúltima síl·laba tònica. S’accentuen les paraules planes que NO acaben en les terminacions anteriors (vocal, vocal més essa, -en, -in).	Són esdrúixoles les paraules que tenen l’antepenúltima síl·laba tònica. S’accentuen TOTES les paraules esdrúixoles.
Per exemple: saltà, cafè, camí, avió, cautxú, matalàs, imprès, permís, esbós, autobús, Berlín, encén.	Per exemple: fàcil, pèsol, telèfon, plàtan… Cantàveu…	Per exemple: música, fantàstica, història, ciència.

Cal tenir en compte que s’accentuen les planes acabades amb diftong (agafàveu), ja que la “u” es considera una semiconsonant. Formes verbals com la 2a persona plural de l’imperfet d’indicatiu: llegíeu, escombràveu, sèieu, saltàveu…

Els accents oberts i tancats segueixen la pronúncia del català central de l’àrea de Barcelona. Quan l’accent recau a la A, sempre és obert (À), quan l’accent recau a la I o la U sempre és tancat (Í, Ú). La E i la O poden ser obertes (È, Ò) o tancades (É, Ó) depenent de la pronúncia oberta o tancada.

En algunes comarques aquesta norma no es correspon amb la fonètica que s’usa amb la E i la O, de manera que cal seguir algunes pautes:

	ACCENT OBERT (  ` )	ACCENT TANCAT ( ´ )
E paraules agudes	La majoria de mots aguts: cafè, francès, vuitè, perquè, ofès, depèn...	Futur, passat simple, imperfet de subjuntiu d’alguns verbs: cantaré, tindré; pogué, digué; pogués.. Present d’indicatiu i imperatiu dels verbs compostos de tenir i venir: convé, prové, manté, sosté… Tercera persona singular del present d’indicatiu dels verbs acabats en -NDRE: encén, pretén, estén… Els compostos de bé: també, gairebé… Altres: també, puré…
E paraules planes i esdrúixoles	La majoria de paraules planes i esdrúixoles tenen È: dèbil, conèixer, cèntim, tècnic… Paciència, ciència, matèria, histèria, molècula, fècula…	Aquests infinitius són tancats: témer, prémer, créixer, néixer, ésser. El passat simple i l’imperfet de subjuntiu: tinguérem, tinguéreu… tinguéssim, tinguéssiu… Altres: església, préstec, cérvol…
O paraules agudes	Algunes excepcions: això, allò, però de debò, ressò, semitò	La majoria de paraules agudes tenen Ó: botó, camió, avió, cançó, cigró, pavelló...
O paraules planes i esdrúixoles	La majoria de planes i esdrúixoles porten la Ò: dipòsit, sòlid, mòdul… còpia, dòmino, història, memòria…	Ó en alguns casos: Infinitiu córrer i compostos com recórrer, socórrer... Formes del verb ésser: fórem, fóreu, fóssim, fóssiu… Altres: estómac, fórmula, pólvora, tómbola…

L’accent diacrític

L’accent diacrític s’ha establert per distingir  parelles de paraules monosíl·labes que tenen la mateixa grafia, però diferent significat. No tocaria que s’accentuessin si seguim la norma general; són una excepció a aquesta norma per tal de facilitar-ne la comprensió. El criteri és: d’entre les parelles, porten accent els mots tònics; si tots dos són tònics, porta l’accent el mot amb vocal tancada; i si les dues vocals són iguals, porta accent la paraula menys usual (com ara sòl/sol):

Diacrítics	Significat amb accent	Paraula sense accent
BÉ	bé: nom. Té un bé (propietat). Els béns del rei. adv. Ha fet bé.	be: Un be (xai) en un ramat de bens. La lletra be
DÉU	Divinitat: déu, déus.	deu: Font d’aigua Número deu Forma del verb deure
ÉS	És: Forma del verb ser. El bolígraf és nou.	es: Pronom: es pensa… Article salat: es cotxe Plural: les lletres es.
MÀ	mà: part del cos M’ha donat la mà. Té les mans fredes.	ma: Possessiu: ma mare
MÉS	més: adverbi de quantitat Vull més macarrons!	mes: Possessiu: mes germanes. Nom: el mes de maig Conjunció: Volia venir, mes no va poder.
MÓN	món: nom Ha fet la volta al món. Crea mons imaginaris.	mon: Possessiu: mon germà.
PÈL	pèl: nom Té pèl a la barba. No té pèls a la llengua.	pel = per + el Passa pel camí. Va pels carrers.
QUÈ	què Relatiu precedit d’una preposició: El martell amb què han picat. La casa de què t’he parlat… Interrogatiu: què dius? Exclamatiu: Què has dit!	que Relatiu: El vestit que portes. Diu el que li convé. Conjunció: Em sembla que plou. Quantitatiu: que bonic!, que gent!
SÉ	sé Forma del verb saber: He estudiat i ho sé tot.	se Pronom: No se sap res.
SÍ	sí Adv. afirmatiu: Han dit que sí. Ho faràs? Sí que ho faré.	si Conjunció condicional: No vindrà si plou. Pronom reflexiu: Parla de si mateix. Nom: Nota musical: Toca amb si bemoll. Nom: Interior: Duia un nen al seu si. El sis nasal.
SÒL	sòl Nom: terreny, terra. El sòl urbà.  Un arbust de sòls sorrencs.	sol Nom: astre, nota mudical. Avui fa sol. El Sol és l’estrella mes propera. Ha fet un concert en sol major. Adjectiu: Un home sol.  Adverbi: Tan sols hi faltes tu.
SÓN	són Forma del verb ser: Les aules són allargades. Són poca gent.	son Nom: Té molta son. Ja ha agafat el son. Possessiu: Son pare.
TÉ	té Forma del verb tenir: Diu que té una llibreta nova.	te Pronom: Te n’agafes un. Nom: S’ha pres un te amb canyella. Nom: La lletra te.
ÚS	ús Nom: Fa un ús correcte del material. Els usos i costums de la comarca.	us Pronom: Us proposo que ho endevineu.
VÓS	vós Pronom fort: Parlen de vós.	vos Pronom feble: Van dir-vos moltes coses.

Torna a l’inici

LA DIÈRESI

La dièresi és el signe de dos punts volats que es posen damunt de U o de I en els següents casos:

Cal llegir la U dels grups GU o QU	aigua-aigües, paraigua-paraigües,  pingüí… qüestionari, adeqüi…
Cal indicar que no és diftong sinó hiat	països, reüll, raïm…

La dièresi és habitual en el present de subjuntiu i en l’imperatiu dels verbs acabats en vocal +ar (estudiar, crear, suar…). Per exemple el present de subjuntiu d’ESTUDIAR és: estudiï, estudiïs, estudiï, estudiem, estudieu, estudiïn.

També és habitual en els verbs acabats en vocal + ir (agrair, obeir, introduir…). Per exemple, l’imperfet d’indicatiu d’AGRAIR és: agraïa, agraïes, agraïa, agraíem, agraíeu, agraïen.

(Fixem-nos que quan per norma ortogràfica pertoca un accent, suprimim la dièresi a favor de l’accent.)

Estalvi de la dièresi:

• La normativa ha decidit que certes formes verbals, pel fet de ser habituals, poden estalviar la dièresi encara que formin hiat. Són els següents temps verbals: FUTUR, CONDICIONAL, INFINITIU, GERUNDI.
• Tampoc porten dièresi les paraules començades amb els prefixos: ANTI-, CO-, CONTRA-, RE-, SEMI- seguits de vocal (antiimperialisme, coincident, reimplant…)
• No porten dièresi les paraules acabades en vocal + ISME/ISTA: egoisme, egoista, ateisme…

Torna a l’inici

L’APÒSTROF

L’apòstrof és un signe gràfic que indica que hi ha l’elisió d’algun so. No totes les elisions que es fan oralment les representem amb apòstrof. Només usem l’apòstrof en:

• L’article definit
• Alguns pronoms febles

L’apòstrof en l’article definit EL, LA

Apostrofem l’article singular masculí EL (L’ )davant de qualsevol paraula que comenci amb vocal o hac.

Apostrofem l’article femení LA (L’ ) davant de qualsevol paraula que comenci amb vocal, excepte davant de les vocals U, I si són àtones.

EL= L’	LA = L’	LA
l’all, l’habitant	l’assemblea	–
l’esperit	l’eina	–
l’important	l’illa	la investigació
l’home, l’ou	l’olla,	–
l’ull, l’humus	l’ungla	la universitat

No apostrofem el nom de les lletres (la a, la u, la essa…) i tampoc apostrofem en el cas de l’hora “la una”.

Tampoc s’han d’apostrofar les paraules on la “i” és una consonant, com ara “iogurt” o  “hiena”.

“El iogurt de maduixa està caducat, agafa el de plàtan”.

” La hiena menja carronya.”

L’apòstrof en els pronoms febles

Els pronoms febles que tenen la forma EL, LA, segueixen les mateixes pautes que l’article definit.

Els pronoms febles EL i ELS, s’apostrofen darrere de verbs que acaben amb vocal: omple’l, omple’ls, agafa’l, agafa’ls…

Els pronoms EM, ET, ES/SE, EN s’apostrofen quan s’uneixen a una paraula que comença amb vocal (si va al davant, com m’agrada) o que acaba amb vocal (si va al darrere, com agrada’m).

EM	m’omple el got	omple‘m el got
ET	t’omple el pot	omple‘t el pot
ES/SE	s’omple els pots	ompli’s el got
EN	n’omple la pica	omple‘n la pica

Quan els pronoms es combinen entre ells, l’apòstrof sempre va com més enrere millor:

SE+EN	se’n va a passeig	se n’agafa un
EM+ EN	me’n dona quatre	me n’agafa cinc
ET+ EN	te’n diu moltes	te n’explica poques

SE+EL	se’l posa (el barret)	se l‘agafa
EM+EL	me’l posa	me l’agafa
ET+EL	te’l posa	te l’agafa

Torna a l’inici

LA CONTRACCIÓ

L’article masculí EL, ELS i les preposicions A, DE, PER es contrauen i adopten les formes: AL, ALS, DEL, DELS, PEL,PELS. La contracció es desfà quan tot seguit de l’article singular hi ha una paraula que comença amb vocal:

A + EL = AL	A + ELS = ALS
DE + EL = DEL	DE + ELS = DELS
PER + EL = PEL	PER + ELS = PELS

• Puja al taxi. Puja a l’autobús.
• S’enfila als murs de la ciutat.
• El llibre del noi. El llibre de l’Antoni.
• El llibre dels nois.
• Passa pel camí. Passa per l’horitzó.
• Va pels estanys.
• Torna a l’inici