Jacint Verdaguer, seguint la tradició popular de les corrandes, va compondre aquests versos quan era jove:
Si jo em tornés oreneta,
niu en ta cambra faria
només per saber quin és
lo fadrinet que somies.
Les cabres van per les rames,
lo cabridet per la flor:
jo vaig per la poncelleta
que em té robada l’amor.
Un roseret n’és ta galta,
ta boqueta un maduixer:
per a dur-me’n la maduixa
papallona jo em faré. (…)
Autor: JACINT VERDAGUER
Joan Maragall va aprofitar una cançó popular per parlar de la seva infància en un poema:
Sol solet
Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humit,
pro el sol hi era alegre.
Per’llà a Sant Josep
el bon sol solet
lliscava i lluïa
pel carreró estret.
I en mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
e goig i alegria.
Autor: JOAN MARAGALL
La Caterina Albert era de l’Empordà i el primer que va escriure van ser uns versos sobre el cicle de l’any al camp.
Cant d’agost
Pels rostolls sense una espiga
tresca el ramat diligent,
i la formiga arreplega
el gra que ha deixat la gent.
Sa collita luxuriosa
ha fet ja el poderós.
Espigola, espigadora,
lo que deixen els senyors!
Quan ells venguin ses quarteres,
pastaràs tu el pa afanyat;
ells el menjaran de fleca
i tu el menjaràs de blat.
Quan ells rodin cercant metges
per guarir-se els païdors,
tu pla te’n podràs riure,
de la vida dels senyors!
[…]
Autora: CATERINA ALBERT
[youtube]https://youtu.be/gbP2MJ1ZHZI[/youtube]
Clementina Arderiu era una poetessa que s’inspirava en la poesia popular. Va escriure aquest poema recordant la seva infància i com va superar les burles cruels d’altres nens:
El nom
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m’era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me’l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d’elles-,
però no t’escau;
és nom de princesa.”
“Ai quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l’enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Però un any s’enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi nu
-jo mateixa el deia-
ara m’és honor
i m’és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l’amat
em canta a l’orella,
i entra en els recers
de l’ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.
Del cel de l’amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Autora: CLEMENTINA ARDERIU