He trobat un text que us agradarà i que pot servir per fer un debat a classe sobre els sentiments i l’adolescència.
“Per a les fades:
Fa tant que no us escric! Són tantes les coses que han canviat des de l’última vegada (quan va ser? Com a mínim fa deu anys!) que no sé per on començar.
Encara recordo la il·lusió amb què, abans d’anar a dormir, col·locava una carteta dirigida a vosaltres a la meva tauleta de nit. Aquella mateixa tarda havia dedicat unes quantes hores a omplir un tros de paper amb la meva lletra maldestre, per tal d’explicar-vos totes les novetats, i a fer dibuixos que sabia que us agradarien. Després havia enganxat tot de pols de fades (unes petites estrelles daurades) per a que puguéssiu trobar la carta. El resultat final em feia sentir tan orgullosa i satisfeta, que no podia deixar de mirar-la. Tremolava d’emoció cada vegada que em ficava al llit, perquè sabia que en algun moment de la nit, les fades vindrien, s’endurien la carta, i uns dies més tard, em deixarien la seva resposta.
Però allò que més il·lusió em feia era despertar-me al matí i mirar la tauleta de nit per descobrir que hi faltava alguna cosa – i que efectivament, era la carta! Era màgic. En aquells instants desapareixien tots els meus dubtes sobre la vostra existència, i la meva fe es tornava tan ferma que ningú hauria pogut fer-me canviar de parer.
En quin moment vaig perdre aquesta seguretat en mi mateixa, aquesta fortalesa interior?
Potser quan les cartes van començar a trigar en desaparèixer. A vegades s’estaven setmanes a la tauleta de nit, i tot i així, cada dia al matí buscava amb ànsies la seva absència. Us excusava mentalment, em deia a mi mateixa que estàveu ocupades, que havíeu tingut problemes amb les “fades dolentes”, i que no havíeu tingut temps de venir a casa a fer trapelleries. Afegia una mica més de pols de fades, perquè creia que us ajudaria a trobar-la, i seguia esperant. Efectivament, després de molts dies, em sorpreníeu amb una carta, que m’alleugeria i m’animava de nou.
Però un dia es va acabar. La meva carta es va quedar a la tauleta de nit durant setmanes, mesos, durant un any. Poc a poc, vaig deixar de pensar en vosaltres. La carta es va mimetitzar amb el paisatge, i amb prou feines li dedicava una mirada. Tenia altres problemes: les assignatures de l’escola es començaven a complicar, m’agradava un nen de classe, els meus pares s’havien separat i el papa havia marxat de casa. Però tot i així no la vaig llençar. Una petita part de mi encara creia que potser, només potser, la vindríeu a buscar. Sabia que rere la màgia de les cartes de les fades t’hi amagaves tu, papa, però aquella petita part de mi no volia rendir-se, no volia acceptar la veritat. Per això es va quedar allà la carteta durant tant de temps, dempeus, desafiant.
Suposo que en algun moment vaig admetre la derrota i la vaig llençar. O potser va caure al terra i es va perdre entre la brutícia. La qüestió és que en algun racó del meu cor es va obrir una de les primeres ferides. I només ara, mirant enrere, me n’adono de la gran decepció que vaig patir. Vaig perdre tota aquella alegria, tota aquella fe i convicció… A canvi de què? D’una amarga maduresa i desil·lusió que va impregnar tota la meva infància i adolescència.
Tant de bo les coses haguessin estat diferents, papa…! Tant de bo m’haguéssis vist créixer. Tant de bo haguéssis estat allà quan em vaig enfadar amb la meva millor amiga, o quan vaig tenir el primer desamor, o quan vaig haver de deixar l’escola enrere i començar l’institut. Tant de bo haguéssis estat allà durant l’adolescència, quan em sentia tan i tan sola. O quan em vaig enamorar de debò per primera vegada, o quan vaig escollir la carrera. Tant de bo haguessis estat allà… Encara que t’amaguessis rere les fades.”