(Escrit al 3 d’octubre del 2015) (Ja han canviat massa coses des de llavors)
[A] Història prèvia del problema.
(a.1) la guerra civil de Síria és el resultat de la «primavera àrab»: una serie de revoltes populars al nord d’Africà i al pròxim orient.
(a.2) la primera d’aquestes revoltes va succeir a la ex-colònia espanyola del Sàhara occidental, al novembre del 2010. Es van produir diverses enfrontaments entre els refugiats d’alguns campaments i les forces armades marroquís.
(a.3) la causa directa de les revoltes populars va ser l’enduriment de les condicions de vida (especialment per a les classes mitjanes). Aquest enduriment tenia diverses causes:
(a.3.1) repercussions de la crisis global iniciada al 2007:
1)les remeses de diners dels treballadors d’aquests països emigrats a Europa van disminuir; 2) el turisme a aquests països va decréixer; 3) el preu del petroli – font d’ingressos d’algun d’aquests països, com Líbia – va decréixer també; 4) plans del F.M.I. aplicats a Tunísia, Líbia i Egipte, caracteritzats per retallades al sector públic; 5) altes taxes d’atur; 6) demanda d’augmentar el salari mínim; 7) manca d’habitatges; 8) inflació; 9) corrupció.
(a.3.2) en una economia globalitzada, un esdeveniment que es produeix a una part del món pot afectar a una altre part: en el context del canvi climàtic, Rússia va patir, al 2010, un del períodes més calorosos de la seva història (la qual cosa va provocar també incendis). Això va afectar la collita de blat, de la qual una tercera part es va fer malbé. L’exportació de cereals es va suspendre. Això va produir una serie d’esdeveniments, pujades elevades de preus de productes dependents – cal recordar que els cereals també serveixen per alimentar els animals de granja, etc -. Els països àrabs són importadors d’aquests productes – blat, llet, pollastre, carn – , i, per tant, es va produir una carestia de vida.
(a.4) A Tunísia, el fet inicial més conegut va ser l’auto-immolació per foc de Mohammed Buazizi, un venedor de fruita ambulant, com a protesta, el 17 de desembre del 2010. A partir d’aquest fet, les protestes populars demanaven una major democratització dels seus governs. A Tunísia i Egipte els governs van ser derrocats, però a Líbia i Síria es va arribar a una guerra civil.
(a.4.1) a Líbia, els rebels van derrocar el govern de Gadafi amb l’ajut de l’OTAN, al 2011. De totes maneres, encara continua l’oposició entre un bàndol liberal i un bàndol més proper a Al-Qaida.
(a.4.2) a Síria, els països del voltant, com Líban, Turquia i Israel, intervenen en aquesta guerra civil, que va començar a la primavera del 2011 (amb enfrontaments fronterers amb Jordània a la tardor del 2012).
Estats Units, la Unió Europea, Aràbia Saudí i Qatar es posicionen a favor dels rebels; Rússia, Iran i Xina es posicionen a favor del govern. La nacionalitat kurda – actualment repartida entre Turquia, Iraq i Síria – també és part d’aquest litigi, especialment atacats per Turquia. En el bàndol dels rebels, que en principi eren desertors de l’exercit sirià, va començar a formar-se grups de yihadistes, el més important dels quals és l’«Estat Islàmic», que té la pretensió de formar un califat a la zona, és a dir, entre Síria i Iraq (on es va crear i va començar a actuar).
Actualment, l’«Estat islàmic» està separat del front rebel de Síria i també de la seva pròpia organització mare (Al-Qaida). Són coneguts per la seva extremada violència (per exemple, l’extermini de la minoria religiosa siriana yazidi, la destrucció de monuments històrics de l’època romana, etc). El grup terrorista nigerià Boko Haram ha declarat, al 2014, la seva lleialtat a l’«Estat islàmic».
L’Exercit d’alliberament kurd és l’únic que ha pogut frenar l’expansió de l’«Estat islàmic» al nord de Síria, especialment amb les unitats femenines de combat (ja que un punt dèbil dels integrants de l’«Estat islàmic» és la creença de que si moren a la guerra en mans d’una dona aniran a l’infern).
[B] Els refugiats sirians.
Fins a 2013, dos milions de ciutadans sirians es van convertir en refugiats als països fronterers (amb excepció d’Israel). Síria tenia 23 milions d’habitants. Quasi set milions d’habitants estan desplaçats dintre de Síria, per a evitar la guerra.
Al 2015, la saturació dels camps de refugiats (que actualment arriba a quasi 4,5 milions), l’expansió de l’«Estat islàmic», i l’enduriment de les condicions de vida (actualment dotze milions de persones depenen de l’ajut humanitari per a subsistir)(aquest enduriment de les condicions de vida es va agreujar amb les sancions econòmiques dels Estats Units i de la Unió Europea), ha fet decidir d’emigrar directament a Europa als ciutadans sirians.
Els sirians que prenen aquesta decisió saben que realitzar-la serà cada vegada més difícil en el futur.
Al 2013 van creuar el Mediterrani unes 60.000 (originaris de Líbia, Eritrea, Africa subsahariana, Afganistan, i també Síria). Al 2014, van creuar el Mediterrani unes 219.000 persones, i 3.500 van morir.
Cal recordar que en el seu moment, països com Líbia, Síria i Iraq, eren països desenvolupats i centres d’atracció per a immigrants d’altres països.
Fins a setembre d’aquest any, 323.000 persones han creuat el Mediterrani, unes 200.000 són ciutadans sirians. També han mort ja unes 2.500 persones en aquest desplaçament.
Un d’aquests morts, Alan Kurdi, un nen sirià kurd de 3 anys, va afectar l’opinió pública. La seva mare va decidir fugir de Síria, amb els seus dos fills, quan la ciutat en la que vivien, Kobane, va ser conquerida per l’Estat Islàmic (ara ja recuperada pels kurds). Es van establir a Istanbul, on treballava el pare, Abdul·la Kurdi. Alan Kurdi patia una afecció de la pell, els medicaments per a la qual no podien pagar els seus pares.
Llavors van decidir tenir l’esperança d’una vida millor a Alemanya, però la policia turca els va impedir passar a Bulgària. Només els hi quedava la via marítima. A Esmirna, els traficants turcs i sirians van cobrar, a la família, uns 4000 € (que van pagar gràcies a la germana del pare,, que fa vint-i-cinc anys que viu al Canadà i que també els ajudava, quan vivien a Istanbul, pagant, per exemple, el lloguer d’una habitació.
Des de Bodrum, només calia fer un curt trajecte, amb una llanxa motora, fins a Grècia. Eren les 11 de la nit de l’1 de setembre. Les aigües estaven calmades. Veien l’illa grega on pensaven arribar.
«Les aigües estaven calmades. Però al cap de cinc minuts tot va canviar. El capità es va adonar que hi havia massa mala mar. Va intentar fer mitja volta. Aleshores va arribar una gran onada i va trabucar la barca(…)Era fosc. Ja no veia la meva dona ni els nens. http://www.eltemps.cat/ca/notices/2015/10/abdul-la-kurdi-em-sento-com-si-fos-mort-11697.php
Diverses fotografies del cadàver d’Alan Kurdi a una platja turca van commocionar al món i es van convertir en símbols de la crisi de refugiats.
La ruta principal, per al refugiats sirians, ha sigut passar de Turquia a Grècia, després a Macedònia, d’aquí a Sèrbia, per arribar a Hongria o a Àustria, des d’on el destí final serà Alemanya, Suècia o Anglaterra.
La Comissió Europea ha aprovat l’admissió de 120.000 persones, dels quals 18.000 correspondrien a Espanya. Aquests 18.000 immigrants seran assignats per comunitats i per províncies segons percentatges de població, que haurien de començar a arribar des de principis d’octubre.
la base de la realitat, i, per alguna raó, que caldria explicar, ens allunyem d’ella.