
Com em va passar l’altre dia, he trobat a internet una segona reflexió sobre els estats d’ànim a la adolescència, en aquest cas tracta de la timidessa i els canvis que ens pot portar el futur:
“A una se li fa complicat explicar aquesta alegria serena que sent. Aquesta mena de certesa de que tot anirà bé o millor que bé. Aquesta estranyesa que li produeix el ser capaç de parlar amb tothom sense rastres de timidesa. Riure com la que més. Produir interès en les altres persones. Que aquestes persones li diguin a una que és molt extrovertida. Se li fa estrany i a la vegada ho assimila perfectament, amb una impertorbabilitat que hauria estat impròpia en temps passats.
Perquè una tampoc no se sent exultant perquè ha arribat a perdre la por als altres, i a sobre estimar-los i considerar que poden aportar-li molt a una. Simplement sent que ja tocava, que ha passat en el millor moment que podia haver passat i que probablement és la primera vegada a la vida que se sent tan bé. Amb sí mateixa i amb els altres. Però no és eufòria.
Una se sent en una espècie de pacifisme relaxant, contrari a tota exaltació i a tota angoixa.
Una veu que els altres fan comentaris del tipus: “La meva obra és una merda”. Tothom s’infravalora a sí mateix i a les coses que produeix. I una se sent afortunada de ja no sentir-se més així i a la vegada lamenta que a tants altres els hi passi. I al capdavall, estem aquí per aprendre a fer-ho millor. Però també per a descobrir-nos a nosaltres mateixos, i no és plan d’estar cadascú opinant malament de sí mateix perquè així no anirem a parar enlloc. I a sobre ens fem mal. Molt de mal.
I veure que algú diu “és que jo sóc molt exigent amb mi mateix/a”. Doncs resulta que una també ho deia, això. Però ho deia perquè se sentia malament amb sí mateixa i provava de corregir-se. Però la solució no és corregir. La solució és acceptar-se un tal com és. Un cop aconseguit això, la resta vindrà sola. Però no vol dir que aconseguir-ho sigui fàcil.
I una es pregunta si el fet d’haver arribat a aquesta espècie de nirvana farà que ja no s’esforci més, perquè ja se sent en pau amb el món. Però s’ho pregunta sense inquietud, només amb una vaga curiositat. I es pregunta també si el fet de preguntar-s’ho sense inquietud hauria de ser interpretat de forma alarmant i si aquest pseudonirvana és bo a la llarga. Però això també s’ho pregunta com qui es pregunta l’hora.
Una no sap què pensar de l’estat mental en el que es troba.
A veure què passa, es diu una, amb una espècie de fredor clínica com la que sentiria un científic en un laboratori, manipulant unes mostres alienes a sí mateix. Una és conscient que això és una confusió de la vida, però no se sent confosa sinó que continua impertorbable.
Una està com si es veiés a sí mateixa des de dalt.”
1. Com penseu que era la protagonista d’aquest sentiment a l’escola i a l’institut? S’obsesionava?
2. Què creieu que ha passat a la seva vida?
3. Com es troba ara?
La imagen está sacada de: http://www.goizaldecoaching.com/#!Timidez-20-evolución-al-éxito-Desmontando-a-D-Perfecto/cs7l/556cc3d00cf2df2eae29bffd