FANTÀSTICA INCERTESA

 

Fantàstica incertesa és un recull de  contes, relats i poemes agrupats de la següent manera:

CONTES FANTÀSTICS

Cinc contes on la fantasia ens permet somiar i imaginar com serien les coses si les lleis que regeixen aquest món o les criatures que hi habiten fossin diferents, si existissin els poders o els llocs extraordinaris. Entre ells: La nimfa de Granollers (primer premi del Concurs de Sant Jordi de Les Franqueses del Vallès 2017), Santa Maria de Cervelló o El tresor de Vallirana, ambientats a llocs reals que hom pot visitar.

 

RELATS INCERTS DE LA VIDA REAL

Dotze relats curts que demostren que la realitat pot ser veritablement fascinant i alhora provocar tensió, estimular a la reflexió, moure consciències o, senzillament, entretenir i fer passar una bona estona.

POEMES

Poesies que parlen d’emocions, d’amor, de ràbia, de desesperació o d’esperança.

EL TXUS

Relat de com serien els esdeveniments si el personatge que va dividir la història entre un abans i un després es passegés entre nosaltres en els nostres dies i visqués d’una forma semblant a la que ho va fer fa dos mil anys. Com reaccionarien tant els que hi creuen com els escèptics? La ironia i els tòpics hi són presents, des del seu naixement fins al seu discurs més famós, amb l’objectiu de poder reflexionar sobre aquesta possibilitat.

CRÍTICA

Els dos-cents lectors que l’han llegit l’han valorat positivament i l’han catalogat com a carregat de tendresa i una bona eina per reflexionar.

Es pot comprar a :

Aquí teniu com comença el conte La nimfa de Granollers (Primer premi del Concurs de Sant Jordi de Les Franqueses del Vallès 2017)

“Era una tarda calorosa de juny. Jo venia cansat d’un llarg viatge, faltava si fa no fa una hora per arribar a Granollers, però necessitava descansar. Estava assedegat i la meva ànima sospirava per un glop de les fresques aigües del Congost. Vaig buscar un aixopluc que em protegís del sol d’aquell incipient estiu. Vaig lligar el meu cavall a un arbre, vaig treure’m les botes i vaig enfonsar els peus a l’aigua mentre prenia aquell líquid cristal·lí amb ambdues mans i l’apropava als meus llavis per deixar que recorregués el seu camí des de la gola fins a l’estómac refrescant cadascuna de les parts del meu cos.

Estava exhaust i vaig seure sobre una pedra al temps que remullava els meus peus i deixava que el murmuri de l’aigua em relaxés. ¿T’ha passat alguna vegada el tenir la sensació que un es podria passar hores contemplant un corrent d’aigua o una foguera i perdre la noció del transcurs del temps? Doncs aquell era el meu estat en aquell moment. El curs del riu  era com una melodia que es barrejava amb la música del piular dels ocells que voletejaven prop meu. Així van passar les hores fins que va arribar el capvespre; els ocells van deixar de cantar, però la simfonia continuava. No era només el flux de l’aigua, se sentia una veu melodiosa que s’entrelligava perfectament amb el cant dels grills que tot just començaven a despertar.

D’on procedia aquella veu? Vaig recórrer inquiet tot el paisatge amb la meva mirada, fins que el clar de lluna em va permetre trobar amb una imatge reflectida en el riu. Eren uns ulls que em contemplaven, i sota els ulls uns llavis, i en els llavis un somriure i rere  el somriure estava ella; sens dubte era una nimfa…”