Categoria: conferències

Aquesta és la comunicació presentada al Congrés de la Diòcesi de Tortosa de 2021

CURT WITTLIN, UN HOMENOT DE LA CATALANITAT
INDEX
1. Praefatus
2. Excelsus historicus
3. Medievalista i poliglota
4. Tributa
5. Sympowiums philologorumque Catalauniae
6. Viator
7. Civis Dertosae
8. Conclusio
Bibliografia
Webgrafia

1. PRAEFATUS
Ad libitum1, hem volgut donar el tret d’inici a aquesta comunicació d’aproximació a la vida, a la personalitat i a l’obra de Curt J. Wittlin, tota una institució pel que respecta als estudis de les lletres catalanes, mitjançant una definició força acurada sobre la seua persona: Era un fervorós militant de la catalanitat, i un enamorat de la cultura, llengua i literatura catalanes. Verbi gratia2, el seu prolífic llegat contribueix a posar en un altar l’important fet literari medieval, atès que és essencial per a la difusió dels principals prosistes, teòlegs, filòsofs, novel·listes i poetes d’un període força esplendorós per a les nostres lletres: a meitat camí entre la 14a i la 15a centúria, que va coincidir amb l’hegemonia militar que exercia per tota la costa Mediterrània l’antiga Corona d’Aragó.
A finals de la dècada de 1950, durant els anys de formació a la Universität Basel, va rebre un ferm mestratge del professor i humanista castellonenc Germà Colom, que va introduir-lo en l’àmbit dels estudis literaris de l’Edat Mitjana per la porta gran. Stricto sensu3, aquest segle daurat de la literatura catalana va ser una peça fonamental per a l’expansió dels fets literari i bibliòfil a una bona part dels antics regnes de l’occident europeu.
Maxime4, durant l’any 1967 va guanyar una plaça com a professor de llengua i literatura franceses a la Universitat de Saskatchewan, a la ciutat canadenca de Saskatoon, en la qual va exercir com a catedràtic de filologia romànica i lingüística històrica. L’estabilitat laboral havia de ser un factor decisiu per a la consolidació de la seua futura tasca erudita. Al bell mig d’un enorme país, va deixar una notable petjada com a intel·lectual i estudiós literari. Va tindre uns estrets lligams amb els membres de l’associació de catalanòfils d’Amèrica, que s’encarreguen de l’organització de congressos d’alt nivell sobre lingüística i literatura catalanes, així com de la publicació de les seues actes, tostemps amb un extraordinari interès filològic. Va encaminar l’edició de la revista Catalan review, que ha tret a la llum estudis d’alta rellevància.
Com a intel·lectual compromès, era membre de dos prestigioses institucions: l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia reguladora de la llengua catalana.
2. Excelsus historicus
Latu sensu5, en qualitat de catedràtic de filologia romànica i lingüística històrica de l’esmentat col·legi universitari, va especialitzar-se en l’edició de traduccions medievals dels texts clàssics al vell continent com: Ciceró, Tit Livi, Sant Agustí, Joan de Gal·les, donant especial rellevància a les dels Països Catalans.
La seua tasca investigadora agafa volada pel fet de ser un dels notables estudiosos de l’obra de Francesc Eiximenis (Girona, 1330-Perpinyà, 1409), un dels autors catalans medievals més llegits, copiats, editats i traduïts. Va ser una mena d’especialista sobre el funcionament dels primers parlaments europeus, als dos països que varen introduir aquesta modalitat de govern: Anglaterra i França, gràcies a aquests viatges que li aportaven grans coneixements sobre aquest nou model polític que encara no podem considerar com a democràtic. Sobre ell va publicar nombrosos estudis que han esdevingut veritables referents, com: Psalterium alias Laudatorium (1988), Lo Llibre de les Dones (1981), De Sant Miquel Arcàngel (5è tractat del Llibre dels Àngels. 1983). Hem de destacar-ne dos que varen ser objecte d’uns guardons de gran prestigi: Repertori d’expressions multinominals i de grups de sinònims en traduccions catalanes antigues (premi Nicolau d’Olwer 1989) i De la traducció literal a la creació literària (premi Serra d’Or 1996). En col·laboració amb F. Naccarato va publicar Lo llibre de les dones d’Eiximenis (1980), primer pas envers un ambiciós projecte d’edició de les seues obres completes.
Va treballar amb cura l’obra de Joan Roís de Corella, el qual considera com un dels primers escriptors moderns d’occident. Alguns dels seus nombrosos articles són: Joan Roís de Corella. Introducció a una concordança de les seves obres; Un text inèdit de Joan Roís de Corella: «La visió a la porta de la Senyora Nostra de Gràcia», del 1487; Observacions sobre el “Psalteri” de Joan Roís de Corella i d’altres traduccions de salms; La Biblis, Mirra i Santa Anna de Joan Roís de Corella: Traduccions modulades, amplificades i adaptades; La història de Josel de Joan Rois de Corella.
Facta, non uerba6, Herr Wittlin feia ús tant de la lingüística com de la cultura per tal d’explicar el significant dels textos medievals. Aquesta va ser una particularitat imponent de la seua tasca investigadora. Per tant, tostemps va tindre in mente la necessitat de vincular el model cultural amb l’ús lingüístic vigent en el període en qüestió, per la qual cosa els textos literaris esdevenen tot un retrat d’un temps determinat. Un dels seus mèrits principals rau en el fet que va posar al descobert tot un seguit de tipus d’errors habituals que feien els traductors medievals.
Tenia notables coneixements sobre l’obra d’Anselm Turmeda i de Bernat Metge. Primerament, quant al frare franciscà que va convertir-se a l’islam afirma que va ser un personatge fascinant que va veure i viure món. En canvi, es considerava “enemic” de Metge, perquè era una mena de mafiós que feia factures falses, per la qual cosa avui dia se’l consideraria com a un polític corrupte. Creia que a la Cort del rei Joan I passaven coses gravíssimes per culpa d’aquest individu lletrat que no era aigua clara. La gestió econòmica i política dels membres del seu consell va ser durament criticada pels dirigents de les principats ciutats com Barcelona i València.
Pel que respecta a un altre dels destacats pensadors medievals, Sant Vicent Ferrer, era de l’opinió que la seua aportació teològica no té possible comparació amb la d’Eiximenis. En la seua pròpia casa de naixement hi ha una rajola on es reflecteix que Eiximenis passava amb una gentada que l’envoltava. Aquest predicador valencià tenia una manera de fer un sermó, no li donava contingut ja que l’important era la seua dramatització. El sant solia difondre que venia a parlar al públic sobre la fi del món, predicator fine mundi, cosa que només pot ser considerada com a blasfèmia.
Un dels moments culminants de la seua activitat política va ser al decisiu Compromís de Casp on va actuar com al braç dret de Benet XIII, que ha passat a la història com el Papa Lluna7. Va posar els seus esforços en què es nomenés rei Ferran d’Antequera, el primer d’una dinastia no catalana. Una anàlisi acurada sobre tots els esdeveniments succeïts a Casp la podem llegir en un dels seus estudis claus publicat a la Revista de Catalunya8: L’elecció feta a Casp l’any 1412 era viciada i és invàlida! Cal una nova “autodeterminación del pueblo”! En anglès va tornar a aprofundir en el tema en l’assaig: The 1412 Caspe arbitrance: justice, plebiscite, or manifest destiny9?
Wittlin considerava fonamental per a la lírica catalana i europea l’obra de Jordi de Sant Jordi i d’Ausiàs March, sobre la qual ha dissertat en nombroses ocasions. De fet, és autor d’alguns estudis força citats pels estudiosos del famós poeta de Gandia. Un dels més coneguts és en anglès i es titula The life and work of Ausiàs March, el qual és el text d’una conferència que van emetre online l’any 1996 conjuntament la Universitat Oberta de Catalunya i la University of Cambridge.
Es permetia realitzar unes reflexions sobre l’art de traduir un clàssic a una llengua moderna amb comparacions amb els models de traducció de les obres de Shakespeare. Malgrat que no s’ha traduït l’obra completa de March a l’anglès, analitza algunes traduccions parcials, abans de proposar-ne una de versificada que reprengui formes de les esmentades traduccions existents. Seguint aquesta intencionalitat va sorgir Ausiàs March en anglès amb una versió rítmica del poema XXVIII10.
Les dos importants novel·les cavalleresques del segle XV, Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc, han estat objecte d’algunes anàlisis seues. Sobre la novel·la anònima va publicar l’article “Expressions multinominals en Curial e Güelfa”11, redactat ja vora l’Ebre i publicat el 2012. Quant a la famosa obra de Joanot Martorell, la va treballar bastant i remarcava que tenia una teoria sobre una possible segona part, que va incloure en els seus estudis: Pistes per a descobrir canvis introduïts per Martí Joan de Galba en el Tirant lo Blanc, i Dels manuscrits a l’edició. El Tirant, elaborat per Martorell en 1460 usant materials preexistents revisat després en “valenciana prosa” per Galba.
Entre les seues aportacions de pes destacarem les seues anàlisis sobre les diverses traduccions que ha rebut a la llengua anglesa i a la italiana: Tres traduccions angleses del capítol 436 del Tirant lo Blanc, La crítica del Tirant lo Blanc de Robert Southey (1807) i Les dues traduccions angleses del Tirant lo Blanc: La Fontaine 1973/1993, Rosenthal 1984/1985.; Cesàreo Calvo Riguat, Estudi contrastiu del lèxic de la traducció italiana del “Tirant lo Blanc”.
Va apropar-se a la figura de Ramon Llull, el qual molts especialistes literaris consideren com al més important de les nostres lletres medievals, en el següent assaig: Ramon Llull, “Art abreujada de predicació”12. En el seu ànim d’enlairament d’Eiximenis, afirmava en to irònic i amb un final que podem considerar com la cirereta de tot plegat: En un país normal, Eiximenis seria més important que Llull. Ens situa Eiximenis com l’home fort de la casa reial: El frare ha escrit molt més. Llull es concentrava i Eiximenis treballava al servei del rei Pere, perquè la casa reial li subvencionava els seus viatges. El rei li preguntava pels parlaments del món. Ell volia fer un llibre enciclopèdic de tot el saber. Creu que feia falta a Catalunya i seria útil per tots els cristians.
Creu exemplificador el fet que les obres d’Eiximenis han circulat molt més perquè els manuscrits s’han copiat amb més freqüència. Com a exemple il·lustrador d’aquest fet, totes les cases reials tenien llibres seus. També han estat traduïts al castellà fet que ha ajudat a difondre’ls millor. El llibre dels àngels es va traduir al francès a Gèneve13, el primer llibre traduït al país natal de Curt.
El frare dominava el llatí molt millor que el literat mallorquí, que es feia traduir llibres que havia començat i deixava inacabats. Aleshores feia una crítica contundent: Molts llibres de Llull no son intel·ligibles ni tant sols per als experts. Eiximenis escrivia en la llengua del poble i per al poble. Llull pensava en persones amb un més alt nivell intel·lectual, i no a base d’observacions directes i comptant amb el poble. Per a la correcta difusió de l’obra del frare, i per tal de donar-li el relleu que es mereix, feia una reivindicació ben explícita: Hauria d’haver una càtedra Francesc Eiximenis amb seu a Girona. Quan la seua ciutat natal aposti per un projecte d’aquesta dimensió, s’animaran els doctorands a estudiar-lo.
Sobre la figura del frare ha publicat dos llibres de referència: Dotzè llibre del cristià 14 i De Sant Miquel Arcàngel, el quint tractat del “Llibre dels àngels”15. Un altre dels seus estudis més complerts és Francesc Eiximenis i les seves fonts16, mentre que quant a articles de la seua producció remarcarem:
Francesc Eiximenis i el secret nacional de les “Ordinacions de la Cort del rei Pere el Ceremoniós17; Francesc Eiximenis i la Bíblia. Qüestions pràctiques sobre edició i inexanció d’allusions i citacions18;Com Eiximenis tradueix i interpreta “segons que em serà vejares que sia pus profitós als lligents”. Teoria i pràctica d’una metodologia dubtosa19; El rei Pirro de Roma en el “Dotzè del Cristià” de Francesc Eiximenis: Crítica encoberta de la política sarda del rei Pere de Catalunya20; ¿És veritat que Francesc Eiximenis «inventava autors, títols de llibres, i noms de reis i d’altres persones» i que patia d’una «ingenuïtat i credulitat sense límits»?21Vicis i virtuts dels vells segons Eiximenis i les seves fonts (Dotzè 815-817) 22

3. Medievalista i poliglota
El professor Wittlin parlava en fluïdesa sis idiomes: alemany (estàndard i alemànic), anglès, català, castellà, francès i italià. A la vegada, disposava de bons coneixements de romanès, occità (també provençal antic) i romanx. Un esment a part mereix el seu bon domini del llatí clàssic, el qual ha usat per a la redacció d’estudis com: Franciscus Eiximenis (OFM + 1409)23 i Francesc Eiximenis, “Psalterium alias Laudatorium”24. Tot i que la gran part de la seua producció és en llengua catalana, va realitzar una notòria aportació d’estudis en algunes de les llengües esmentades anteriorment. Ens trobem davant d’un cas molt destacable d’investigador poliglota, no equiparable a altres estudiosos.
En francès va publicar, entre altres, estudis com; Bersuire (1355) “avetes et mouches de miel” 25; “Les manuscrits dits del papa Luna dans deux inventaires de la bibliothèque de Gaspar Johan Sánchez Munyoz à Teruel”26, “La première traduction allemande de la Vie de Saint Vincent Ferrier”27.
Aquest darrer estudi es va publicar el 1987, i fa referencia a un miracle que va realitzar Sant Vicent Ferrer a Morella, en què va fer ressuscitar un xiquet que la seua mare havia sacrificat per concedir el màxim desig al sant.
Era un bon coneixedor de la literatura francesa i molt específicament de la Chanson de Roland, l’obra en francès més antiga, la cançó de gesta del segle XI que narra la batalla de Roncesvalls i té com a protagonista Rotllan, un cavaller a les ordres de l’emperador Carlemany.  També s’ha encarregat de l’estudi d’algunes traduccions en aquest idioma com: La traducció francesa del “Llibre dels àngels” de Francesc Eiximenis impresa Ginebra l’any 147828.
Quant als seus articles en llengua anglesa, la majoria varen veure la llum a les pàgines del Catalan review, que ha estat una eina indispensable per a la promoció dels treballs literaris medievals. Alguns dels títols publicats són; The 1412 Caspe arbritrance; justice, plebiscite or manifest destiny?29; Francesc Eiximenis and the sins of the tongue30; o Francesc Eiximenis and the state secret of king Peter’s “Ordinance for Court officials”31. Un destacat compendi dels seus alts coneixements de l’època va donar lloc a “Catalan Literature”, Dictionary of the Middle Ages32.
En llengua castellana també se li van demanar la redacció d’articles per a revistes especialitzades o per a llibres en homenatge a altres grans estudiosos. Alguns dels títols són els següents: Los catalanismos en la traducción castellana de la versión catalana de Valerio Máximo33; Traducciones medievales: Tito Livio. Resumen y complementos34; Un nuevo tipo de sigles; acrónimos lexemas contextuales35; Un inventario turolense de 1584; Los Sánchez Muñoz, herederos del papa Clemente VIII36. “El padre Juan Meyer de Zuric, traductor y divulgador de la Vitasancti Vicentii Ferrer de Ranzano”37,
Els seus estudis en la seua llengua nativa han passat per: Titus Livius. Ein mittellateinischer Kommentar und sechs romanische Übersetzungen38; “Übersetzen und Sprachgeschichte: Übersetzungen ins Katalanische”39; “Geschichte der Literatursprache in der Romania: Katalanisch”40, “Das altkatalanische gereimte Streitgedicht von Herrn Buc und seinem Pferd”41, “Prophezeiungen in den Werken von F. Eiximenis”42,. “Wie Romeu Llull Gott Amor den Liebesdienst kündigte: eine Übersetzung des Despropriament d’Amor”43, “Die Philologen und die Korkindustrie in der Provinz Girona: von der Methode ‘Wörter und Sachen’ zur modernen Landeskunde”44, “Quae maxime damnant animas principum. Fünf anti-monarchische Kapitel im Pastorale des Francesc Eiximenis”45.
Hem d’afegir un altre estudi interessant relacionat amb la història de la literatura catalana escrita per un scholar alemany: Algunes reflexions en ocasió del centenari de la Geschichte der Altcatalanische Litteratur d’Otto Denk46.
4. Tributa
Quan va arribar al Canadà el 1967, endegava una faceta de la seua vida excitant i ambiciosa. L’entramat universitari suposava tot un repte per a un jove professor que apuntava alt en els àmbits docent i literari. Desenvoluparia una carrera acadèmica estel·lar que el va fer mereixedor de distincions i reconeixements d’un alt nivell a tots dos costats de l’oceà Atlàntic.
El 1988 va ser nomenat Fellow of the Royal Society of Canada, una institució que uneix tres acadèmies (Arts, Ciències i Humanitats) i que concedeix la màxima distinció del país a aquelles persones que han destacat per la seua excelsa tasca investigadora o acadèmica, més de 2000 personalitats han rebut aquest honorífic títol que els distingeix com a grans entre els grans.
A la primavera de 1999, la Universitat de Saskatchewan li va concedir el guardó de “Distinguished researcher”. Aquest award, distinció altament reconeguda, es concedeix anualment a professors universitaris en reconeixement a les seues significatives contribucions a l’àrea del coneixement o a la creativitat artística. El nomenaven “Investigador distingit de l’any” per reconèixer des de l’àmbit acadèmic que s’havia convertit en tota una autoritat mundial en llengua i literatura catalana medievals, a despit que havia realitzat el seu treball fora del domini de la llengua i cultura en qüestió. Entre les paraules que se li varen dedicar en els discursos de l’acte de lliurament, ens quedarem en les que fan referència al fet que tot aquest treball intensíssim sobre els fets culturals i lingüístics catalans ha deixat molt alt el nom de la Universitat de Saskatchewan entre les comunitats acadèmiques nacionals i internacionals. És a dir, mitjançant aquesta distinció l’estament universitari honorava l’estudiós, no obstant la seua tasca ja feia temps que honorava la universitat!
The Distinguished Researcher Award, which carries a $1,000 prize, is presented semi-annually to a U of S faculty member who has made a major contribution to knowledge or artistic creativity.
La seua tasca a la facultat va ser molt fructífera. Primerament, va fundar durant l’any 1973, amb altres scholars de llarga trajectòria, el Centro Hispánico de Saskatoon. Va formar part de nombrosos comitès com el d’Investigació d’Humanitats47 i el d’Administració de Lingüística. Igualment va ocupar càrrecs a la Facultat d’Estudis Graduats: al Comitè d’Humanitats i Belles Arts i al Comitè Executiu. Quant als comitès universitaris, va contribuir al Comitè assessor de programa per al centre de segones llengües i va ser el coordinador de l’àrea d’humanitats.
El seu treball excels no va limitar-se a l’àmbit de la investigació, ja que també va fer nombroses contribucions importants en l’administració universitària, en la qual va ocupar llocs de lideratge. Va posar-se al capdavant d’alguns comitès com el del currículum durant el període entre 1982 a 1984. Va ser director del Departament de francès i d’espanyol entre 1985 i 1989, i dos anys més del Departament de llengua francesa en particular. Hem d’afegir que també es va implicar en algunes organitzacions professionals. Va pertànyer a l’executiu de l’Associació Canadenca d’Hispanistes, de la qual va ser vicepresident. Com a contrapunt final, durant aquests mateixos anys també exercia com a president de la Societat Catalana de Nord-amèrica, des de 1990 a 1993.
Els honors no havien de tardar per part de les institucions catalanes. Ultra48 la seua nombrosa producció filològica, l’investigador suís també ha estat objecte de nombroses distincions acadèmiques als Països Catalans. El 1989 va rebre el premi Lluís Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans, patrocinat per la Fundació Palma Guillem de Nicolau per a investigadors sobre història o lingüística de les terres catalanes, pel seu Repertori d’expressions multinominals i de grups de sinònims en traduccions catalanes antigues. Durant el 1996 se li concedia el premi Crítica Serra d’or, guardó atorgat per la prestigiosa revista de l’Abadia de Montserrat, per De la traducció literal a la creació literària.
El 1997 va passar a ocupar un seient com a membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest mateix organisme el reconeixia amb el Premi Internacional de Catalunya dos anys després, distinció que s’ofereix a un estudiós de qualsevol indret del món que ha dedicat les seues investigacions en terres de llengua catalana o en qualsevol aspecte de llur cultura.
Al tombant de la nova centúria, la Generalitat de Catalunya li concedia la Creu de Sant Jordi, la màxima distinció que atorga el govern català amb la finalitat de distingir les persones naturals o jurídiques, que pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seua identitat o en el pla cívic i cultural. El 2004 se li va assignar un lloc com a membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona49.
Un dels màxims honors que se li podia retre va arribar per part dels seus amics erudits de diferents universitats dels Països Catalans, que van donar vida al volum Studia Mediaevalia / Mediaeval Studies / Estudis Medievals en Homenatge a Curt Wittlin. El pròleg inicial el signen els tres editors: Lola Badia, Emili Casanova i Albert Hauf; posteriorment inclou dos articles de tipus biobibliogràfic sobre la seua persona i l’obra, a més de vint-i-dos aportacions escrites per vint-i-quatre autors diferents. Les aportacions biogràfiques van anar a càrrec d’August Bover i Julio Torres-Recino.
Nogensmenys, a Suïssa mai no li han fet mai cap reconeixement. No el podem considerar profeta a la seua terra, doncs. Aquesta és, sens dubte, una assignatura pendent, que encara s’està a temps de donar solució. Només una publicació helvètica, Vox romanica, va publicar algunes ressenyes sobre el seu treball. La revista en qüestió estava destinada a publicacions dels estudiosos suïssos sobre l’humanisme i períodes antics.

5. Symposiums philologorumque Catalauniae50
Les seues primeres coneixences públiques a Barcelona als anys 1960 el varen introduir directament al món del catalanisme cultural. En un tres i no-res va veure’s envoltat d’intel·lectuals, literats, poetes, músics i polítics amb ideari nacionalista i amb un ideal utòpic en ment, una Ítaca quatribarrada: el fet cultural salvaria la nació, políticament subjugada per un règim dictatorial que havia reclòs la llengua catalana a un nivell familiar, l’havia foragitat de l’escola i de l’administració com a mètode de perseguir-la ferotgement en el seu ús social. Aquests intensos lligams personals li van permetre conèixer diversos indrets del domini lingüístic, i apassionar-se per llurs diferents parles dialectals.
Una de les seues destinacions preferides era l’Alguer, el país català de Sardenya, que gaudia d’una intensa vida cultural, la qual havia rebut una forta embranzida a partir de l’emblemàtic creuer de l’any 1961 conegut com “el Retrobament”, que va permetre estretir els seus llaços d’unió amb la intel·lectualitat catalana, que s’havien trencat a principis de segle.
La seua llarga trajectòria com a docent universitari li va aportar un gran prestigi a la U of S, més encara pel fet que havia realitzat una tasca de recerca incansable com a medievalista, fet que li permetia accedir directament als scholarships51 que finançaven des de la pròpia universitat l’assistència a congressos lingüístics i a altres certàmens o simposis de notable relleu acadèmic. La seua destinació habitual era València, on solia ser convidat als prestigiosos Premis Octubre52 que organitza Acció Cultural del País Valencià. Va entaular una bona amistat amb un dels homenots clau del valencianisme catalanista, l’Eliseu Climent53, editor de la revista El Temps, i amb professors universitaris com Josep Guia54, Maria Conca55 i Emili Casanova56.
Va conèixer la figura més rellevant del catalanisme polític a València, Joan Fuster57. Curt l’admirava profundament pel fet que va publicar assaigs ideològics molt influents, tenia les idees clares sobre la vigència dels Països Catalans, a la vegada que va fer uns estudis literaris de gran nivell. Un altre dels personatges pels quals sent gran admiració és l’Albert Hauf58, amb qui compartia la mateixa línia d’investigació sobre el frare gironí. Bon coneixedor de la Bíblia, com tot bon investigador de la literatura medieval, té la il·lusió d’algun dia encarregar-se de l’edició de la Vita Christie d’Eiximenis. En el mateix sentit, sentia gran respecte per la figura d’Antoni Ferrando59, amb el qual va tindre relació

Un dels meus orgulls personals més preuats rau en el fet d’haver tingut durant els darrers anys una estreta relació d’amistat amb Curt Wittlin, un dels grans investigadors de la literatura catalana medieval.
Nascut Kurt, fent ús de grafia germànica, va veure la primera llum a Reinach, al cantó suís de Basilea-Camp. El fet de conèixer i rebre el mestratge del professor castellonenc Germà Colón1 a la Universitat de Basilea va influenciar-lo notablement, atès que va introduir-lo en els estudis de la llengua catalana que varen esdevenir la seua gran passió. El 1967 va ser nomenat professor de llengua i literatura franceses a la Universitat de Saskatchewan, a la ciutat canadenca de Saskatoon, de la qual va ser catedràtic de filologia romànica i lingüística històrica. Amb el pas dels anys s’havia de convertir en tot un referent quant als estudis sobre la literatura medieval, el primer Segle d’or de les nostres lletres.
Ens trobem davant d’un estudiós molt estimat pel seu caràcter afable i per la qualitat dels seus treballs filològics. Va ingressar a les més importants entitats d’estudis del país i va estar degudament reconegut per les institucions nacionals. Va convertir-se en un gran expert sobre l’obra del frare franciscà Francesc Eiximenis (Girona, 1330-Perpinyà, 1409), un dels autors catalans medievals més llegits, copiats, publicats i traduïts, sobre el qual va treure a la llum estudis com: Psalterium alias Laudatorium (Toronto, PIMS, 1988), Lo Llibre de les Dones (Barcelona, Curial, 1981), De Sant Miquel Arcàngel (5è tractat del Llibre dels Àngels. Barcelona, Curial, 1983).
A principis del segle XXI, després de 40 anys per terres nord-americanes, va establir-se vora l’Ebre, on va viure amb passió la catalanitat, el desenvolupament dels estudis literaris i la vida cultural a casa nostra. La figura de Curt Wittlin va apassionar-nos veritablement. Home polifacètic i polièdric, fidel a la catalanitat, va deixar-nos un llegat d’estudis molt valuós.
Una de les passions que vàrem compartir amb l’amic Curt Wittlin va ser l’independentisme. Independentista convençut, s’indignava amb tot l’entramat repressiu de l’estat espanyol, que es va re-emprendre amb força justament el dia en què ell ens deia el darrer adéu per a vergonya col·lectiva. Creia fermament en el futur d’aquest país en llibertat. A partir de les seues coneixences als anys 1960, durant la seua primera estada a Barcelona, va endinsar-se en el món de la catalanitat. Amb el  pas dels anys va relacionar-se amb intel·lectuals provinents del País Valencià i de l’Alguer, així com amb molts del Principat vinculats a les grans institucions catalanes com l’Institut d’Estudis Catalans o associacions com Òmnium Cultural.
Vaig anar aprofundint la meua coneixença d’un intel·lectual que se’m presentava com tot un savi enciclopèdic. Quedava molt sovint amb ell a la biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, als butacons de la qual em va fer cinc cèntims de tota la seua trajectòria vital. Vaig poder enllestir la seua biografia, a partir de les seues pròpies narracions, en el qual vaig intentar retratar la seua faceta de poliglota, de gran coneixedor de llengües i d’estructures lingüístiques. Malauradament, ja es trobava en un moment en què la demència l’assetjava i no recordava algunes coses que m’haurien estat de gran utilitat.

Vora l’Ebre
Fugit irreparabile tempus: el temps no corre, vola! Comptat i debatut, havia arribat el moment decisiu que els permetria fer un tomb de 180 graus en llurs vides. Els Wittlin, després d’uns quants anys agitats i excitants, amb un munt d’altes responsabilitats laborals i continus èxits acadèmics, havent plasmat Curt una fructífera carrera d’investigació literària, afrontaven amb entusiasme l’hora de la jubilació. La benvinguda a una nova centúria donava validesa a una nova dita que sonava a música francament celestial: “segle nou, vida nova”.
Havien estat feliços per terres canadenques. S’havien integrat totalment al país i havien entaulat magnífiques amistats personals així com amistats laborals. Tanmateix, el clima de Saskatoon comporta temperatures extremes, amb un fred àrtic massa cops insuportable. Varen acordar que anirien a la recerca d’una zona molt més temperada per establir-s’hi definitivament, sense gaires estridències climàtiques, allunyats de les glaçades perennes i de les vestimentes gruixudes.
Varen elegir els Països Catalans com a nova destinació de residència. Ben pensat, no podia ser d’altra manera, atès que era el país amb el qual tenien més vinculació sentimental, el qual admiraven profundament per la perseverança cultural, lingüística i literària de la seua gent. Curt hi tenia molts amics i col·laboradors; d’aquesta manera, podria continuar realitzant la seua tasca erudita més eficaçment.
Els quefers d’investigació literària, a redós tostemps de la causa catalanista, l’havien portat en nombroses ocasions a la capital del Túria, on acostumava a donar un cop d’ull a alguns destacats manuscrits medievals a l’Arxiu Històric, per posteriorment retrobar-se amb els seus actius col·laboradors del laboriós Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. Durant el trajecte ferroviari des del cap i casal fins a la influent ciutat del Micalet, solien passar per uns terrenys força plans que desprenien una notable bellesa paisatgística. En alguna ocasió va fer escala durant el viatge a l’estació de ferrocarril de Tortosa, ja que volia consultar un manuscrit del segle xv que es trobava a l’Arxiu de la Catedral de Santa Maria. D’aquesta i d’altres fructíferes visites posteriors va sorgir l’article: “Un cas de «guerra» domèstica a Tortosa l’any 1401, descrita pel notari Ramon Ortolà, el reu, en una carta rimada a la muller”.
En aquest context va fer una coneixença decisiva, un dels principals homenots de cultura ebrencs: l’arxiver, poeta i historiador Jesús Massip, amb el qual enraonava a bastament sobre aspectes molt determinats de la història local i nacional durant el període de la Reconquesta. La seua filla, la coneguda poeta Cinta Massip, li va ensenyar zones bellíssimes i emblemàtiques del delta de l’Ebre i del Port que varen fascinar-lo.
Quan va tocar prendre la decisió definitiva, li va vindre en ment que Tortosa també tenia muntanyes al voltant, cosa que sempre era tot un actiu per a qualsevol persona helvètica. Tantost, ens posarem poètics i direm que els captivava la contemplació de la calma existencial que mostraven aquells camps i aquells turons. Van pensar que la vida no seria tan carregosa, onerosa o exigent com en les dos grans capitals del nord i del sud. Amb tot, volien oblidar per sempre més el rellotge de les presses, a la vegada que podrien fer llargues caminades i els tocaria agafar molt poc el cotxe. I la ferma decisió va ser la de fer casa a la terra de l’Ebre, en aquella zona de cruïlla on es balla la jota, s’usen les tres primeres persones del possessiu en -u-, mentre que la rica gastronomia es nodreix d’anguila i d’anques de granota.
Varen adquirir un mas a la partida del Barranc de Sant Antoni, prop de la Raval de Crist, al municipi de Roquetes (Baix Ebre). Estava situat a la falda mateixa del Port, des d’on contemplaven l’alçària imponent de Caro, la muntanya que uneix uns quants municipis ebrencs i del Matarranya. Tenien cura d’animals domèstics mentre anaven conreant hortalisses diverses en un hortet menut de producció casolana. Hi varen romandre durant sis anys, durant els quals varen gaudir de la pau ambiental i d’un model de vida casolà, pagès, rural, el qual distava bastant del que havien portat fins al moment.
Tots dos solien fer ús habitual de la biblioteca Mercè Lleixà2 de Roquetes, que ocupa el segon pis del Centre Cívic municipal, en un edifici espaiós i de gran valor arquitectònic situat just al davant de l’històric Observatori de l’Ebre. D’immediat va guanyar-se la confiança i l’admiració de la seua directora, la Begonya Ferré, i d’altres bibliotecaris com el Marc Jornet i la Mentxu Pérez, que amb llur tracte exquisit el feien sentir de debò com a casa.
Durant aquests primers anys vora l’Ebre va continuar fent les seues habituals excursions per serralades de la Catalunya Central o en zones més meridionals del País Valencià com els Serrans o la vall d’Albaida. Planificava a consciència aquestes sortides, normalment a la primavera o a la tardor, que li permetien, a la vegada, mantindre’s en forma i trepitjar indrets naturals bellíssims fins llavors desconeguts per ell.