Cada vegada més tinc conflictes personals.

Darrerament, en forma de “uitxs” o de carbasses lletges i dibuixades, que em trobo al mercat, als aparadors, a la tele, al diari….i si no fos poc, fins i tot…. a l’escola.

Tinc un seriós dubte, i ara va de debò.
Cal que l’escola faci de transmisora de les costums i maneres de fer que no són propies de casa nostra?

M’explico:

Quan a la Primaria establim els criteris d’aprenentatge, partim sempre d’allò més proper. d’aquelles coses que els nostres infants poden contemplar, tocar, observar, gaudir i en definitiva, fer-s’ho seu.

Quan parlem de llengües, establim que la llengua catalana, és la que ens vehicula a tots, per això el fem servir en el dia a dia; la llengua castellana, ens permet comunicar-nos amb la resta de l’estat i la llengua extrangera ens permet anar pel món mundial.

Fins aqui tots d’acord, oi?

Dons bé, la meva pregunta i si algú hi vol posar cullerada, ho agrairia, cal també parlar de les costums dels paisos dels que aprenem la llengua estrangera?

Cal establir l’entrada de “halouin” , “del PapaNoel”, “del Sant Valentin”, “dels pastissos de gelatina” i de totes les coses que els anglo-saxons, porten a l’esquena….?
….o seria millor parlar amb anglés de la Castanyada, del Nadal, dels Reis i de tantes altres coses que fent perquè, s’han de fer, perquè toca, però que acabarem no creient-nos massa…

Com a tal,  i si us es possible, mireu-vos la Vanguardia del dia 4 de Novembre en la revista “Dinero” i en la secció “Sectores” , on hi trobareu un article del Trías de Bes (no és flor de la meva primavera), però el que diu està molt bé.

Apa siau.