11 thoughts on “La cançó”

1. laia farreny 30 març 2011 at 20:00

   Què xula la cançó que ens hem inventat !
2. Jana Riera 31 març 2011 at 9:30

   AQUELLA TARDA

   Aquella tarda
   vaig sortir a passejar.
   Aquella tarda
   em sentia amb plena llibertat.

   Aquell dia vaig anar
   a l’estanc.
   M’agradava sentir els
   ocells cantar.

   Vaig començar a jugar.
   Vaig començar a tirar pedres,
   aquell soroll em relaxava.

   Aquella tarda primaveral
   vaig sortir a passejar.
   Aquella tarda
   em sentia ple de llibertat.

   ESPERO QUE US HAGI AGRADAT!
3. Ainoa Pujol Linares. 31 març 2011 at 9:34

   He escrit un poema espero que us agradi:

   DE NIT

   Passant de nit,
   passant per un carreró,
   fosc i estret ,
   m’imagino
   el llac lluent,
   el palau preciós
   amb arbres verds.
   Fa bonic veure’l
   per la nit.
4. Izarbe Perales 31 març 2011 at 9:39

   Les parets,
   les parets pintades
   per aquella gent sense sentiments,
   les parets tristes,
   cansades de vida,
   cansades d’escoltar baralles,
   baralles,
   baralles sense sentit,
   o baralles que acaben a cops.
   Les parets, sols serveixen
   per a sentir el que els altres diuen.
   Izarbe Perales
5. blai tresens 31 març 2011 at 18:22

   Hola,
   Pensava que aquestes cançons eren per passar l’estona, però penjar-les al bloc!! (amb lo cutres que són)
   Bé, Miquel, ja he fet un comentari…
   Adéu 😛
6. Júlia Cabezas 31 març 2011 at 21:24

   He he he he li tinc que donar la raó al Blai, però no amb lo de cutres perquè a mi m’agraden. Però com diuen amb un refrany espanyol “a gustos colores ” així que ….
   Bé, Miquel, el senyor dels comentaris. Aquí en tens un de la teva amiga Júlia i amb el d’amiga l’he clavat ehhh jejej adéu
7. Júlia Cabezas 31 març 2011 at 21:28

   La cançó de la classe de sisè B m’agrada molt !!! És perfecta per nosaltres i a més diu tot de veritats, sobretot en lo de estudiar molt, estudiar molt he he he sisè B, sisè B, sisè B ….
8. Izarbe Perales Rios 6 abril 2011 at 16:59

   Les cançons estan molt bé però també les podem traduir a l’anglès. Així podrem posar el que vam pensar al principi sense ofendre. Diem la veritat i sembla més divertit. Ja ja (no ho feu a veure que poseu ehhh…)
9. doris 6 abril 2011 at 19:37

   Es una tarde serena,
   cuya luz tornasolada
   del purpurino horizonte
   blandamente se derrama.
   Plácido aroma de flores
   sus hojas plegando exhalan,
   y el céfiro entre perfumes
   mece las trémulas alas.
   Brillan abajo en el valle
   con suave rumor las aguas,
   y las aves en la orilla
   despidiendo al día cantan.
   Allá por el Miradero
   por el Cambrón y Bisagra,
   confuso tropel de gente
   del Tajo a la Vega baja.
   Vienen delante don Pedro
   de Alarcón, Iván de Vargas,
   su hija Inés, los escribanos,
   los corchetes y los guardias;
   y detrás, monjes, hidalgos,
   mozas, chicos y canalla.
   Otra turba de curiosos
   en la Vega les aguarda,
   cada cual comentariando
   el caso según le cuadra.
   Entre ellos está Martínez
   en apostura bizarra,
   calzadas espuelas de oro,
   valona de encaje blanca,
   bigote a la borgoñesa,
   melena desmelenada,
   el sombrero guarnecido
   con cuatro lazos de plata,
   un pie delante del otro,
   y el puño en el de la espada.
   Los plebeyos, de reojo,
   le miran de entre las capas,
   los chicos al uniforme
   y las mozas a la cara.
   Llegado el gobernador
   y gente que le acompaña,
   entraron todos al claustro
   que iglesia y patio separa.
   Encendieron ante el Cristo
   cuatro cirios y una lámpara
   y de hinojos un momento
   le rezaron en voz baja.
   Está el Cristo de la Vega
   la cruz en tierra posada,
   los pies alzados del suelo
   poco menos de una vara;
   hacia la severa imagen
   un notario se adelanta
   de modo que con el rostro
   al pecho santo llegaba.
   A un lado tiene a Martínez,
   a otro lado a Inés de Vargas,
   detrás al gobernador
   con sus jueces y sus guardias.
   Después de leer dos veces
   la acusación entablada,
   el notario a Jesucristo,
   así demandó en voz alta:
   Jesús, Hijo de María,
   ante nos esta mañana,
   citado como testigo
   por boca de Inés de Vargas,
   ¿juráis ser cierto que un día
   a vuestras divinas plantas
   juro a Inés Diego Martínez
   por su mujer desposaría?
   Asida a un brazo desnudo
   una mano atarazada
   vino a posar en los autos
   la seca y hendida palma,
   y allá en los aires: «¡Si, juro!»
   clamó una voz más que humana.
   Alzó la turba medrosa
   la vista a la imagen santa…
   Los labios tenía abiertos
   y una mano desclavada
   
   JOAN MARAGALL
10. blai tresens 14 abril 2011 at 19:03

    Doris, copiar i pegar… 😛
    Si fiques:
    estudia molt
    estudia molt
    Ja no et refereixes a la classe de 6è B… A alguns de la classe de 6è B … 😀
11. laura hernandez 26 abril 2011 at 19:46

    M’encanta aquesta cançó, jeje!!! I ens la vam inventar nosaltres i ens ho vam passar bé. 😀