Aquí aniré adjuntant els poemes aportats en la vostra recerca poètica.
Recordeu, han de ser fàcils, bonics, i no gaire llargs. Si no després us queixareu que heu d’estudiar massa.
Comencem:
En la seva recerca la Laia Farreny ens ha deixat aquestos dos poemes:
Vestimenta d’hivern
Passejant pel parc
amb el nas colorat,
la bufanda de colors,
el barret ficat al cap,
el guants a les mans,
i l’abric botonat,
els mitjons de llana
i les botes…
tot ben lligat.
Em moc com un robot
i pareixo una carxofa
amb les fulles atapides
tremoloses i morades.
Pe què es despullen
de fulles els arbres
amb aquest fred que fa?
A poc a poquet
A poc a poquet,
sortirà la lluna
sense fer soroll
per no despertar
les flors adormides.
Ara estan cansades
de tant que han florit.
Demà les veurem
fresques i oloroses
obrint les corol·les
per saludar el sol
i rebre visita
de les papallones.
Ara… bona nit!
(Joana Raspall)
LOS ESPINOS
Verdor nuevo los espinos
tienen ya por la colina,
toda de púrpura y nieve
en el aire estremecida.
Cuántos cielos florecidos
les has visto; aunque a la cita
ellos serán siempre fieles,
tú no lo serás un día.
Antes que la sombra caiga,
aprende cómo es la dicha
ante los espinos blancos
y rojos en flor. Vé. Mira.
Luis Cernuda
Esta Tierra
Ni me busques en la mar,
Búscame aquí, …
Con puente y pinar,
Donde se escucha volar,
aunque el sonido se pierda.
Francisco Pino
Dos poemes aportats per la Júlia Cabezas:
Quizá la más querida
la leve sombra de tu mano
pasando por mi cara.
Me diste el frío, la distancia,
el amargo café de medianoche
entre mesas vacías.
Ya no
quisiera que mi corazon
fuera de piedra, y mi
sangre fuera negra,
para ya no sentir.
No sentir este dolor,
que me inpide respirar,
Després de la tempestat
Quan s’esqueixen els núvols sobre el cel
la ciutat surt rient de la tempesta,
regalant d’aigua lluminosa arreu,
remorejant de nou en sons de festa.
Recomença l remor en la ciutat
i en el rostre dels homes l’alegria:
els núvols sobre l cel s’han esqueixat,
la tenebrosa nit torna a ser dia.
Cadascú alça els ulls per si retroba
la gran blavor del cel, tant oblidada!
Beneita sies, tempestat passada,
perquè fas alçà els ulls a la llum nova!
Joan Maragall
Aquests poemes l’ha trobat la Victòria Carreras
Ametller florit
Ratoncito Pérez
Un ratón con pedigrí
Soy de todos los ratones
El más rico que hay aquí…
De un año dos y tres…
El más reciente que tengo
Es el de un niño de un mes
Tengo un diente colorado
Otro azul de plastilina
Tengo un diente que es de ajo
Y otro diente de gallina
Tengo dos de cocodrilo
Que le quité está mañana
A un cocodrilo llorón…
Se le quité de un tirón
¡Porque a mi me dió la gana!
Carmen Patiño Fernández
L’estiu
Atrapes, juny, un temps calmat
allunyat de les nevades.
Pintes de colors els arbres,
ens regales fruita dolça
i ofereixes llum d’estiu.
Ens transportes a les portes
dels camins fets de vacances,
d’hores mortes sota el sol,
de sorpreses, nits d’estels,
de focs de màgia i de calor.
I vindran amb juliol i agost,
alguna tempesta rutinària
dies de calitja emblanquinada,
matins de platja, sol i banys,
tardes de bons llibres i gelats,
i nits fresques de sopar al ras.
I vindrà setembre, com sempre,
per daurar el raïm als camps,
i per tancar unes vacances
que retrobaran el seu final.
Isabel Barriel
La Noemí Palma li han agradat aquestos dos:
EL VIENTO Y EL ALMA
viene del mar, que sus sones
elementales contagian
el silencio de la noche.
Solo en tu cama le escuchas
insistente en los cristales
tocar, llorando y llamando
como perdido sin nadie.
Mas no es él quien en desvelo
te tiene, sino otra fuerza
de que tu cuerpo es hoy cárcel,
fue viento libre, y recuerda.
Luis Cernuda
Lenguaje
¿Dónde está la voz del aire?
Tú la escuchas. Es silencio.
Sus palabras son las nubes,
la luz y el vientos sus verbos.
Francisco Pino
L’Elena Sauret ens ha deixat un de temàtica nadalenca
Un año más listos para celebrar,
nuevamente la familia nos volvemos a encontrar
en esta fecha hermosa y totalmente especial,
celebramos todos juntos noche buena y Navidad…
No sufras ni llores por los que con nosotros ya no están
seguro en nuestra mesa también vendrán a celebrar,
y estarán a la derecha de Jesús padre celestial
viviendo la grandeza de la vida eterna y celebrar,
las fiestas más bonitas, noche buena y Navidad…
Esta noche es hermosa, la más hermosa y especial
está llena de alegría de paz y felicidad,
tenemos la certeza de que en el mundo hay hermandad,
todos juntos celebramos noche buena y Navidad.
El Blai Tresens ens deixa un pels culers, Je, je!!!
Barsintrinsic
Fem un Barça com ens cal,
retallem-nos el jornal.
Tenim masses estrangers,
es un Barça de lloguers.
Volem jugadors de Casa,
amb el cor fet una brasa.
Aquesta milionada,
per l’esport es una errada.
Visca el Barça català,
si no fos pel dineral.
Catalunya amb la pilota,
pel calaix va a la derrota.
Tenim massa gent de fora,
la gespa es acusadora.
…
L’Ainoa Pujol ens ha deixat:
La Vaca Llorona
La vaca está triste,
muge lastimera,
ni duerme, ni bebe
ni pasta en la hierba.
La vaca está triste,
porque a su chotito
se lo han llevado
los carniceros
al mercado.
Está tan delgada,
la vaca de Elena,
que en vez de dar leche,
da pena.
Gloria Fuertes
La Doris Hategan ens ha deixat aquest tres poemes:
Con 2 sillas de 4 patas
y 6 cojines de 4 colores
puedes hacer el camello de tus amores.
Se atan las patas de una silla,
con las patas de la otra,
encima de todo ello
se pone una manta rota.
Y ya está hecho el camello
que se llama Rostrobello.
¡Ah! y ponedlo en condiciones
para evitar los chichones.
Gloria Fuertes
DUELE AMAR
Duele amar,
cuando no eres correspondido,
cuando todas las cosas,
se quedan en el olvido.
Duele amar,
a la persona equivocada,
de la que siempre te dijo,
que mucho te amaba.
Duele amar,
sin ser amado,
pero duele más,
estar equivocado.
Por eso,
y por muchas cosas más,
verdad que duele amar……
Et veig
com una proa de futur i una dolça vela de passat,
com un segle entorn d’una campana.
Toco les llunes que habiten el teu front,
els rems d’or de la teva veu callada.
Et veig
arrencant anells de llampec negre de les mans del món,
somrient al teu cor de cérvol i rosella,
obrint l’hora invencible dels teus ulls.
Et veig
com una estàtua voltada de cavalls de vent,
com un huracà d’anèmones,
com una espasa dins un núvol,
com un cant de fruita en una dansa de foc…
I m’has fet vencedor diürn de les hores.
Agustí Bartra
En el projecte interdisciplinar hem trobat:
Extracto de “Proverbios y cantares (XXIX)”
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.
Antonio Machado
Extracto de “Lento pero viene”
(…)
lento pero viene
el futuro real
el mismo que inventamos
nosotros y el azar
cada vez más nosotros
y menos el azar
lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene
lento pero viene
lento pero viene.
Mario Benedetti
Aquest silenci
La Tarda molt intensa m’ ha portat
aquest capvespre plàcid.
Reposo els ulls cansats
en l’ ordre dels prestatges plens de llibres,
en l’ordre de la cambra.
Es fa fosc lentament, s’ encenen llums,
i és més pausat el batec de la vida.
Estimo aquest silenci i aquesta hora
i més ara que em gronxa fins perdre’m
en el record de tu
que mai no m’abandona.
Miquel Martí i Pol
Camí de somni.
La lluna ens obri al mar
el camí de la nit
anònima
fet de pinzellades de llum d’or
que es dibuixen a l’aigua.
La melodia marinera del silenci
acompanyat pel ritme de les tranquil·les ones
ens convida a dansar un ritual mil·lenari
que ens durà per la drecera oferida
a l’esfera de somni
que es perfila il·luminada al cel.
Allà acaronarem les estrelles.
Sebastià Sansó
Hola,
Sóc la Doris de 6è i espero que us agradi aquests poemes que he penjat. Fins aviat. Ah, i que passeu unes bones vacances. ADÉU:)!!!
Aquest silenci
La tarda molt intensa m’ ha portat
aquest capvespre plàcid.
Reposo els ulls cansats
en l’ ordre dels prestatges plens de llibres,
en l’ordre de la cambra.
Es fa fosc lentament, s’ encenen llums,
i és més pausat el batec de la vida.
Estimo aquest silenci i aquesta hora
i més ara que em gronxa fins perdre’m
en el record de tu
que mai no m’abandona
Miquel Martí i Pol
Todo el mundo tiene un sueño y es vivir en paz y libertad,
es un sueño, que es más una necesidad,
todos queremos un mundo bueno, pero para eso hay que trabajar duro y hay que estar despierto,
ya ni soñando se puede uno dormir, hay que estar siempre atento.
Hoy día se ha puesto de moda soñar, pero hasta eso cansa
si se persigue un sueño que no se puede alcanzar,
para muchos esa es actualmente la triste realidad,
sí, todo el mundo tiene un sueño, pero hay quien no sabe soñar y quien se deja engañar y sueña cosas que no deben ser.
Hay quien no se ha dado cuenta, que nuestros sueños
son el sueño de Dios,
su creación en constante renovación.
Por eso hay que aprender a soñar como debe ser un mundo mejor,
para desde ese universo de ensueño,
poder aportar una contribución, para cambiar el mundo
al que llamamos de verdad.
Así se construye esta dimensión material,
así le gana la luz a la oscuridad, la imaginación al aburrimiento,
la verdad a las mentiras y la locura al pensamiento.
Todo el mundo tiene un sueño cada día por que luchar, unos hijos que criar, unos padres a quien cuidar
o un proyecto o meta por alcanzar,
por esos sueños nos levantamos temprano
y vamos cada dia a trabajar.
En cada corazón, en cada casa, en cada ciudad, la gente tiene un sueño digno de respetar, una motivación para vivir;
el nuestro en el Barça es ser los mejores,
ser campeones y lo vamos a lograr, pues tenemos un equipo sólido,
que sabe actuar en nuestro nombre con responsabilidad,
que sabe que más que un club de fútbol,
el Barça, es un club de sueños por defender;
es un equipo que cada domingo nos hace renacer
y disfrutar de la vida con emoción,
que nos permite llevar a casa la alegría,
que se necesita para poder descansar, antes de volver cada lunes a despertar, no como si el mundo se fuera a acabar, sino como si apenas acabara de comenzar.
Miguel Francisco
Perfección
Esa nube fue y se fue
¡Que limpio ha dejado el aire
la pureza de ese ser
que existió para negarse!
Avui només de nostra coneixença
tinc el cor fresc com el celler del mas,
i tota la meva ànima s’agença
d’haver-te dut recolzadeta al braç.
Josep Maria de Sagarra
Aquí us deixo un poema llarg:
LA VACA CEGA:
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Joan Maragall(1893)
Aquí us deixo un poema fàcil i curt:
Papel mojado
Con ríos
con sangre
con lluvia
o rocío
con semen
con vino
con nieve
con llanto
los poemas
suelen
ser
papel mojado
Mario Benedetti (1920-2009)
Sentir,
sentir que tu mano es mi caricia,
sentir que tu sueño es mi deseo,
sentir que tu mirada es mi descanso,
sentir que tu nombre es mi canción,
sentir que tu boca es mi refugio,
sentir que tu alma es mi regalo.
Sentir que existes…
sentir que vivo para amarte.
EL VENT (Josue)
El vent passava,
despistat,
volant sobre el penya-segat,
quan de rempente es va estremir.
Va sentir que alguna cosa li tocava,
es va aturar,
es va tornar,
et va veure asseguda,
va somriure,
retrocedir una mica,
et va acariciar,
et embolicar,
et va abraçar,
i es va sentir immensament feliç …
Al cap d’una estona
el vent va seguir el seu camí
amb el cor bategant de pressa
i l’ànima plena d’il …
Aquest va ser el dia
en el qual el vent
va tocar el seu somni …
aquest va ser el dia
en el qual el vent
trobar l’amor …
adéu 🙂
MAIG
La pluja regala la cara arrufida del cel
amb la suor d’una tarda angoixosa
fent lluentors sota el mirall dels núvols.
Durs metàl.lics, els pollancs
travessen el sostre de broma
com una tribe clavat dins la fusta.
Amb ells penja el cel
tot un terròs d’argila ple de sang
i l’ametlló verd de Cerdanya.
Hi ha una cridòria d’ocells exasperats
que pobla els arbres freturants de fulles,
un caminar roig de camps nus,
la primavera vella,
el maig que fuig,
la vida sense impuls.
Pere Cerdà, Jordi
Les hores:
El rellotge no espera mai ningú.
Sempre camina.
El pensament em parla de tu.
La fantasia no mou la memòria quan t’imagino,
Quan retorno a tu amb el pensament.
No poden ésser queixes les meves paraules:
És cosa amorosa recordar-te.
El rellotge no espera mai ningú.
Quan sigui l’hora d’anar-te a buscar,
M’ho dirà.
(Només em separen de tu unes hores.)
Joan Brossa
A una adolescent imbesada
Carles Fages de Climent
No és abrandat encara el llavi ignar
ni prens al foc, com una branca verda
de tamariu que cruix en cada esquerda;
els ulls són dues gotes d’aigua gerda
i al cor i al pensament serves, avar,
el primer bes. Els altres, a l’atzar,
seran maragdes en pradell d’userda.
adéu 🙂 😉
Amor de vida
Els admir perquè ho són tot per mi.
Em recolzen
sempre, rebutjat o admirat,
ells sempre hi són
amb paraules d’ànim, de consol o de reny.
M’ho han donat tot
i a canvi no demanen res,
sols que si me’n vaig no caiguin en l’oblit,
i pel que més vulgui
(aquí el meu jurament entern)
que no hi cauran.
Els ador, els estim i els necessit.
Sebastià Sansó
VORA LA MAR
Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
me’n pujo a meditar.
Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
Aixequí tants castells, en eixes ribes,
que m’ha aterrat lo vent,
ab ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:
poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:
vaixells que ab veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:
idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú ab l’essència
l’emmusteïda flor.
A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digueu-me: què voldran?
Ab les del mar o ab les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?
Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré ab estels?
Jacint Verdaguer
adéu!!! 😉
Ara us envio un curtet perquè després no us queixeu jajaja!! per déu
🙂 😉
I ja la mort
I ja la mort no tindrà cap domini,
confosos tots amb l’aire i el vent.
Tindrem estrelles vora els peus i els colzes,
sorgirem de nou si ens enfonsem.
Si els amants es perden, no es perdrà l’amor
i encara que enfollíssim tindrem seny.
Confosos tots amb l’aire i el vent;
i ja la mort no tindrà cap domini,
no tindrà cap domini, cap domini.
Dylan Thomas (Traducció de Marià Manent)
Els poemes m’agraden molt mentre que no siguin llargs.
LA DÀLIA
Colliré una dàlia
que tingui cent pètals
com paperinetes
on cauen les gotes
del rou de la nit,
i sobre la pàgina
les vessaré totes
perquè es tornin lletres
i pugui fer els versos
que el cel hagi escrit.
Me’ls dictarà l’aire
amb l’olor que exhalen
la mel de les bresaques,
la fruita i les flors…
Jo podré escoltar-ne
la dolça tonada,
i per a vosaltres
serà font de versos
nascuts de la dàlia
que al sol s’ha desclòs.
JOANA RASPALL
LA NIÑA ROSA, SENTADA…
La niña rosa, sentada.
Sobre su falda,
como una flor,
abierto, un atlas.
¡Cómo la miraba yo
viajar, desde mi balcón!
Su dedo, blanco velero,
desde las islas Canarias
iba a morir al mar Negro.
¡Cómo la miraba yo
morir, desde mi balcón!.
La niña, rosa sentada.
Sobre su falda,
como una flor,
cerrado, un atlas.
Por el mar de la tarde
van las nubes llorando
rojas islas de sangre.
Antonio Gonzales
Badia de Palma
No me’n record de tu. Aquest és l’escenari
dels meus passeigs de sempre, la badia,
i l’aigua em sembla tinta tal com sempre em semblava.
Li reconec l’afany, al moviment tan lent, la mar com una llengua, que vol altra vegada
les meves cales grises i em retorna
un filó de capvespres submergits.
I reconec que la paret de l’ànima acabarà cedint, tal com cedia sempre
quan l’aigua l’ablania, i nedaré
a la llacuna densa, d’untuós
color de mi mateix. M’acull com una mare
aquest record del temps d’abans de néixer,
del temps abans de tu.
Miquel Àngel Llauger
Desembre
Bell mes de desembre
les festes encetes,
encens els estels
de tendres pessebres,
empeltes l’esquer
de fermes creences.
Ferment de llegendes,
generes l’esper
de fendre tenebres,
de vèncer les cendres,
les penes enterques
dels nens sense cel.
Ramon Alabau i Selva
AIGÜES DE LA PRIMAVERA
Aigües de la primavera
que degoten pels jardins,
posades damunt les branques,
les gotes es tornen brins.
Al cor d’una trista fotja
tremolen els cels divins.
S’acuita la neu a fondre’s
i baixa torrent endins;
la fressa de les escumes,
com mou el fullam dels pins!
Com sotgen, les flors novelles!
Com dringuen aquests matins!
Al riu de les aigües noves
diuen que hi ha tres remolins:
”L’un molia or i plata,
l’altre perles i robins,
l’altre l’amor de les dames
que captiven els fadrins”.
A copdescuit obrires la finestra
i entrà una rialla de claror
retxada d’ombres d’arbre. Era una ala
de sol ros amb polsim de papallona
Guillem d’Efak
A la sortida del sol,
t’esperaré.
Allà on tu saps que t’espere,
a lo darrer.
I amb un farcell a l’esquena
de cadascú,
marxarem amb el que és nostre,
tot al damunt.
Potser triguem més o menys,
això no escau.
L’important és aconseguir-ho
fent enrenou.
Un cop tot aconseguit,
no pararem,
doncs convé millorar coses
o ens morirem.
Allà on tu i jo serem
com tants i tants,
un país només d’humans,
no hi ha gegants,
allí arribarem de nit
i sense llit.
Però tu no t’amoïnes,
recorda’t bé;
doncs l’endemà…
A la sortida del sol
t’esperaré.A la sortida del sol,
t’esperaré.
Allà on tu saps que t’espere,
a lo darrer.
I amb un farcell a l’esquena
de cadascú,
marxarem amb el que és nostre,
tot al damunt.
Potser triguem més o menys,
això no escau.
L’important és aconseguir-ho
fent enrenou.
Un cop tot aconseguit,
no pararem,
doncs convé millorar coses
o ens morirem.
Allà on tu i jo serem
com tants i tants,
un país només d’humans,
no hi ha gegants,
allí arribarem de nit
i sense llit.
Però tu no t’amoïnes,
recorda’t bé;
doncs l’endemà…
A la sortida del sol
t’esperaré.
A la sortida del sol,
t’esperaré.
Allà on tu saps que t’espere,
a lo darrer.
I amb un farcell a l’esquena
de cadascú,
marxarem amb el que és nostre,
tot al damunt.
Potser triguem més o menys,
això no escau.
L’important és aconseguir-ho
fent enrenou.
Un cop tot aconseguit,
no pararem,
doncs convé millorar coses
o ens morirem.
Allà on tu i jo serem
com tants i tants,
un país només d’humans,
no hi ha gegants,
allí arribarem de nit
i sense llit.
Però tu no t’amoïnes,
recorda’t bé;
doncs l’endemà…
A la sortida del sol
t’esperaré.
Ovidi Montllor
NADALA
Avui tothom espera un altre Advent.
Avui girem els ulls cap a Orient.
L’estable un altre cop farà de soli?
No res! El que esperem és el petroli.
Antoni Deig
Nodreix l’amor:
Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l’ànima,
i el bes més dolç te’l daren els zefirs.
Mai seria l’aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.
Joan Maragall.
L’Ametller:
A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.
Joan Maragall.
Te contaré deseos en tus labios,
el placer será mi arma para soñar,
recorreré tu alma
y secuestraré tu amor.
No habrá rescate:
sólo la pasión.
He pensado en ti,
en tus labios y deseo,
en tus ojos y silencio,
en tus piel y sentimientos,
y he decidido que te quiero,
pero ni me hizo falta pensarlo.
No me hace falta respirar,
porque respiro tu aire
no necesito soñar,
porque tú eres mi sueño,
no preciso hablar,
porque mis palabras te pertenecen,
no necesito vivir,
porque tu amor es mi vida.
Adéu!!!
¡Castellanos de Castilla,
nunca habéis visto la mar!
¡Alerta, que en estos ojos
del sur y en este cantar
yo os traigo toda la mar!
¡Miradme, que pasa el mar!
RAFAEL ALBERTI
M’ha agradat molt.
Diu que el cel que és un camp.
Diu que la Lluna fa coses.
Diu que el Sol fa coses.
No pot ser que una flor sigui una estrella.
Tot això fa que sigui molt bonic.
Cançó de fer camí
Per a la Marina
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
Maria Mercè Marçal
Fico un poema perquè no sé que comentar…
EL TEMPS:
No més incerta de tan vehement
la sorpresa amb què aculls la llum que esclata
rera el mirall opac i els cortinatges
angoixants i feixucs d’aquest llarg temps de prova.
És així com la vida expressa el seu
misteri i en referma la bellesa.
L’entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.
Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.
Miquel Martí i Pol
Me l’he llegit i crec que està bé… 😀 adéu 😛
un poema… jaajajaja :p
Balades dels Ocells
Balades dels ocells,
quan s’acaba el dia
perquè ja passa la calor,
i el sol s’aprima.
I jo, sobre l’herba,
vora el riu
amb els arbres,
que em fan companyia
miro el cel
i penso en la teva pell,
tan fina,
i els teus ulls brillen
com l’aigua cristallina.
Vull agafar-te la mà
i el que toco és l’argila
de la vora de la riba.
I l’ocell gran ja canta,
la seva cancó de melangia,
demanant quan podrà veure,
la perdiu que estima
Francesc Povedano Audí
adeu jajaja 😀 :p
Un dia de tardor Filtra la fulla la llum que l’acarona,
ocre rogent de tardor,
branques robustes
de paciència mil·lenària,
en el temps efímer de la tarda,
aquest temps
inabastable que camina.
inuit
Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal.
I dóna’m també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.
Maria Mercè Marçal
Galope
Las tierras, las tierras, las tierras de España,
las grandes, las solas, desiertas llanuras.
Galopa, caballo cuatralbo,
jinete del pueblo,
al sol y a la luna.
¡A galopar,
a galopar,
hasta enterrarlos en el mar!
A corazón suenan, resuenan, resuenan
las tierras de España, en las herraduras.
Galopa, jinete del pueblo,
caballo cuatralbo,
caballo de espuma.
¡A galopar,
a galopar,
hasta enterrarlos en el mar!
Nadie, nadie, nadie, que enfrente no hay nadie;
que es nadie la muerte si va en tu montura.
Galopa, caballo cuatralbo,
jinete del pueblo,
que la tierra es tuya.
¡A galopar,
a galopar,
hasta enterrarlos en el mar!
Rafael Alberti
A FEDERICO GARCÍA LORCA
Sal tú, bebiendo campos y ciudades,
en largo ciervo de agua convertido,
hacia el mar de las albas claridades,
del martín-pescador mecido nido;
que yo saldré a esperarte, amortecido,
hecho junco, a las altas soledades,
herido por el aire y requerido
por tu voz, sola entre las tempestades.
Deja que escriba, débil junco frío,
mi nombre en esas aguas corredoras,
que el viento llama, solitario, río.
Disuelto ya en tu nieve el nombre mío,
vuélvete a tus montañas trepadoras,
ciervo de espuma, rey del monterío.
Rafael alberti
PERDURA ETERNAMENT EL SEU AMOR
(Salm hendecasíl·lab, n. 135, de 1988)
Nadal ens duu la Bona Nova plena.
Perdura eternament el seu amor.
Jesús és nat! Que cantin cel i terra.
Perdura eternament el seu amor.
Ens ha donat vocacions novelles.
Perdura eternament el seu amor.
Són roses del jardí, d’ahir poncelles.
Perdura eternament el seu amor.
Hem vist fruitar abundosament collites.
Perdura eternament el seu amor.
Als camps sembrats amb la llavor divina.
Perdura eternament el seu amor.
De la Paraula i de l’Eucaristia.
Perdura eternament el seu amor.
Vençuda per l’amor cada mentida.
Perdura eternament el seu amor.
Sehon i l’Og, els reis de la injustícia.
Perdura eternament el seu amor.
Nadal, Nadal! Passem pel mig del mar.
Perdura eternament el seu amor.
En terra eixuta, cap a l’altra riba.
Perdura eternament el seu amor.
Pastors, ramats, seguint el camí ral.
Perdura eternament el seu amor.
Fressat i obert pel Fill nat de Maria.
Perdura eternament el seu amor.
Joan Formiguer
Doña Primavera:
de manos gloriosas,
haz que por la vida
derramemos rosas:
Rosas de alegría,
rosas de perdón,
anonim
rosas de cariño,
y de exultación
A copdescuit obrires la finestra
A copdescuit obrires la finestra
i entrà una rialla de claror
retxada d’ombres d’arbre. Era una ala
de sol ros amb polsim de papallona.
(Encara dúiem dol d’una conversa
morta com un torrent que el mar no troba.
Si es cerquen, els estels, per què no es troben?
I si no es cerquen, digueu-me per què volten?
I, enrampada la boca de preguntes,
marcides les carícies s’esfullaven
en el racó més trist d’un cos que pensa.)
De bat a bat obrires. Aleshores,
un esbart de falciots als llavis,
te vaig embolicar d’una glopada.
Guillem d’Efak
Mientras me hablabas y yo te miraba,
se detuvo el tiempo en medio instante:
el amor me llamaba y yo le obedecía.
Mientras me susurrabas y yo te amaba,
se alzaron los sentimientos,
mandó tu voz,
el cielo se hizo visible en tus ojos,
y yo pronuncié el querer en tus labios.
Fue una mirada,
un frenesí de besos,
una lujuria de sentimientos.
Fue un instante sin fin,
sin tiempo para soñar.
Y entonces despertamos,
… y seguimos amándonos.
Els poemes molen molt
POESIES -1895-
Excelsior
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més
Joan Maragall
HIMNE IBÈRIC
I
Cantàbria! som tos braus mariners
cantant enmig les tempestats:
la terra és gran, el mar ho és més,
i terra i mar són encrespats.
La nostra vida és lluita,
el nostre cor és fort,
ningú ha pogut tos fills domar:
només la mort, només la mort,
la neu dels cims, el fons del mar.
II
La dolça Lusitània – a vora del mar gran,
les ones veu com vénen – i els astres com se’n van;
somnia mons que brollen – i mons que ja han fugit.
Li van naixent els somnis – de cara a l’infinit.
Per’xò està trista – però amb dolçor:
Lusitània! Lusitània!
Esperança… amor…
III
De les platges africanes
ha vingut la gran cremor,
i els jardins d’Andalusia
han florit amb passió.
Flor vermella en cabell negre,
ulls de foc i cos suau,
ets la terra de les danses
perfilant-se en el cel blau.
Canta, canta, Andalusia,
el teu gran esllanguiment,
i en el vi de tes collites
do’m a beure el sol ardent.
IV
Al crit de la tramuntana, – ballem la sardana
a vora el mar blau:
davant la neu del Pirineu
sentint llunyans – uns altres cants…
Cap viu! Catalans,
s’anuncia el gran esdevenir.
Vindrà pels cims, – vindrà pel mar:
a tot arreu hem d’acudir
a punt per viure i per morir,
per greu sofrir… per triomfar!
V
UNA VEU
Sola, sola enmig dels camps,
terra endins, ampla és Castella.
I està trista, que sols ella
no pot veure els mars llunyans.
Parleu-li del mar, germans!
VI
El mar és gran i es mou i brilla i canta,
dessota els vents bramant en fort combat,
és una immensa lluita ressonanta,
és un etern deler de llibertat.
Guaitant al mar els ulls més llum demanen,
bevent sos vents els pits se tornen braus;
anant al mar els homes s’agermanen,
venint del mar mai més seran esclaus.
Terra entre mars, Ibèria, mare aimada,
tots els teus fills te fem la gran cançó.
En cada platja fa son cant l’onada,
mes terra endins se sent un sol ressò,
que de l’un cap a l’altre a amor convida
i es va tornant un cant de germanor;
Ibèria! Ibèria! et ve dels mars la vida,
Ibèria! Ibèria! dóna als mars l’amor.
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?
Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!
Joan Maragall
Fua! en que estava pensant en posar aquest poema. Segur que el Miquel ens ho farà estudiar. Oh no!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Per què???????????????? 🙁
BOMBOLLES
Vine a fer bombolles,
que tinc un tassó
ple d’aigua i sabó. Mira com voleien
i brillen al sol
tot fent tornassol! Si la més bonica
proves d’agafar,
se’t fon a la mà… I et quedes en dubte
de si l’has bufat
o ho has somniat!
Joana Raspall
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.
***
Visca Catalunya lliure!! Mori la burra Espanya gran!
Visca la virilitat dels irlandesos!
Abaix la diplomàcia de “La lliga”! Morin els butiflers!
Visca el futurisme internacional
***
Joan Salvat Papasseig
AMADA, AMADA
Com te veig
sense veure’t ni tenir-te al davant!
Ara mateix,
m’apar com si corressis.
Vers la meva cabana d’il.lusions.
Amada,
vas lleugera de roba.
I, en corrent,
tos pits saltironegen en son si.
Aprés bojament rius,
-en adonar-te’n-,
talment com una nena enjogassada.
A prop de la cabana has arribat,
amada.
I dolçament m’esguardes.
Per què acotes el cap, avergonyida?
Amada,
jo ara et vull fecundar:
Perquè un infant alletis
-que sigui com un déu.
I els homes beneeixin
els teus sins
i el teu córrer.
Joan Salvat Papasseig
SÉ QUE AQUEST POEMA ÉS UNA MICA… PERÒ BÉ