La nostra escola va participar al Concurs de narracions Sambori-Omnium 2012. Aquest concurs està organitzat per categories segons els cicles. El nostre curs va participar, lògicament en Cicle Superior. Hi havia tres guanyadors de 5è curs i tres guanyadors més de 6è. Entre aquestos sis van sortir els guanyadors de Cicle Superior de l’Escola Riumar. Els tres guanyadors de 5è curs van ser:
Nadine M. Arques Rodriguez, Marc Garcia Ballester i Pau Paulino Casanova.
Nadine Rodríguez i Marc Garcia de 5è, amb l’alumna de 6è Anna Callau van ser els guanyadors de Cicle Superior.
Aquí teniu les dues narracions de cinquè que participaran a la fase de les Terres de l’Ebre de Tortosa.
EL VALOR DE LA VIDA SEGONS EL MEU PUNT DE VISTA de Nadine Marie Arques Rodríguez
Hola vull ser periodista quan sigui gran i el dia 15 de maig, he de fer una conferencia a Deltebre – La Cava, que és meu poble. Espero que els agradi a tots. Crec que tindré molta sort. Em sortirà bé perquè és el meu poble, amb tots els meus amics i familiars. Aquesta és la conferència, a veure si us agrada.
“Que es la vida? A vegades ens fem sempre esta pregunta, tant grans com petits, però realment veiem la vida de igual manera el grans i els petits?
Esta es la pregunta que sempre em faig. Des de el meu punt de vista, la vida a part de viure es alguna cosa que sents, que fa tindre sentiments per tot lo que està al teu voltant.
La vida no es sols jugar, riure, cantar, estudiar, al contrari és molt més. És el valor de tot lo que ens envolta, és sentir realment que un és part d’ella, ens ajuda a conviure, a tenir grans experiències al llarg de les nostres vides. Són les ganes de sentir.
La vida és l’experiència del dia a dia, és el gaudir de la meua família, dels sacrificis que fan el nostres pares, és el compartir.
La vida és gaudir de la naturalesa, d’escoltar el cant dels ocells, de sentir la pluja com cau, es mirar al cel e imaginar-te que la teva vida es un conte de fades.
La vida no és sempre com la esperem, hi han molts nens per tot el món que no tenen menjar, no poden vestir-se, que no poden acudir a un col·legi com nosaltres, molts no tenen família, es molt trist veure això i nosaltres tenim una casa, menjar, vestits, joguines.
Això no es just…
Tots els nens tenim el dret de gaudir de las coses que la vida ens dona, tots per igual. Per a mi tindre una família i sentir el amor dels meus pares i germana significa sentir-me plena.
A la vida tenim que agrair-li només el fet que estem al món. Tots hem d’aprendre que en aquesta vida, tots som iguals, no han d’existir diferències, tots tenim el dret de ser valorats per lo que som i no per lo que tenim, ni diferència del color de les persones, ni de que siguin de diferents països, si som rics o pobres, tots tenim els mateixos sentiments.
En conclusió per a mi la vida és lo que sempre t’acompanya, el que tenim, l’amor, les alegries, les tristeses però que ens dona força diàriament a sobreviure i lo que tenim que intentar fer tots, és crear un món ple d’il·lusió.
La Cava, 19 de gener, 2012.”
Us ha agradat? Ara ja ho sé, encara que tinc 10 anys, acabo de decidir-me, quan acabi d’estudiar seré escriptora i periodista.
METRALLA de Marc Garcia Ballester
Quan jo tenia quatre anys quasi cinc, els meus avis van decidir de comprar-me un cavall. En comptes de cavall, va ser una euga que s’anomenava Negra i estava embarassada, va dir-nos Julio, el seu amo i també veí de terres. La cosa va ser que jo no sabia res, la meua mare i l’àvia, me van pintar lo charro i engreixar els arreus i el meu pare i avi esperaven el dia del meu aniversari per a portar-me a casa a Negra i poder passejar als meus amics. I així va ser, quan ja havíem berenat , van arribar ells amb l’euga i van gronxar-nos a tots: Xavi, Pau Montserrat, Andrea, Júlia… Però allí passava alguna cosa. L’avi i el pare tenien por, anaven aguantant a Negra molt fort per ser que era de mida mitjaneta. El que passava era que no era mansa, no estava embarassada i pel camí havien caigut dins del desaigüe. Julio ens havia enganyat. Van aclarir-ho tot com van poder, ens va tornar la meitat dels diners, vam tornar a Negra i ens vam quedar amb lo charro, la sella i els arreus.
Vam tenir molta sort, ja que degut a aquest problema amb Julio vam comprar a Metralla, el millor cavall del món. Va ser així:
Passat un mes i mig, a la fira d’Amposta els meus avis van conèixer a Josep, el primer amo de Metralla, van estar parlant del que els havia passat amb Negra i ell els va dir que tenia un cavall perfecte per a mi i , em van comprar a Metralla.
En Metralla tenia 24 anys, era marró i no veia d’un ull, degut a un cop de l’antic amo. Va ser campió en moltes ocasions de “ tir i arrastre” i de molts premis de carros bonics als” tres tombs “ més importants de tota Catalunya ja que era el primer dels cinc cavalls que portava en Josep al seu carro enganxats i no necessitava que l’estiressin cap aquí i cap allà, només tenies que manar-li les coses amb l’ordre corresponent. També va treballar molt les terres de Josep.
Amb ell vaig aprendre a muntar, a portar carro i a tot el que puguis fer amb un cavall i ell amb mi va tenir una jubilació molt bonica. Jo no li pegava, el passejava, el rentava i me l’estimava molt.
Una vegada en Josep em va portar a mi i a Metralla a participar als “tres tombs” de Tarragona. El cavall jove que ell tenia al lloc de Metralla no li creia i va tenir que avisar-nos per acudir a la festa. M’ho vaig passar molt bé, vaja com sempre que anava algun lloc amb el cavall, sigui pel poble o sigui només carretera amunt i carretera avall d’allí on tenim els corrals dels meus animals. Sempre que podia anava a veure’l i enganxar-lo, primer amb el meu pare i després ja el muntava tot sol per dins del seu tancat.
Aquesta tardor passada, un dia la meva mare em va venir a buscar al col·legi i en pujar al cotxe em va dir que no m’espantés, però que aquell matí l’avi havia anat a donar menjar als animals com sempre o feia i es va torbar al Metralla al terra, sense forces i sense gana i va dir que segurament ja no s’aixecaria. Em vaig posar a plorar molt, estava molt trist, més trist que quan me van xafar el gosset, ja que Metralla em feia patir molt perquè s’estava morint i s’ho estava passant malament. Vaig passar molt mal dia fins que allò és va acabar i a més, no em van deixar veure’l. Aquella mateixa tarda va venir el veterinari, ens va dir el que ja sabíem. Tenia quasi trenta anys i ja no es recuperaria, s’havia anat aflaquint i agafant mala forma, com els vellets i ens va recomanar sacrificar-lo. Li va posar la injecció aquesta que els adorm i va deixar de patir. A l’endemà al matí van venir a buscar-lo els del crematori d’animals i se’l van emportar.
Quan parlo d’ell me trobo de diferents maneres: molt content per tot lo que vaig xalar amb ell durant cinc anys i molt trist per haver-lo perdut d’un dia a l’altre.
Basat en fets reals.