Vam decidir de crear el nostre bloc a partir del treball del diari personal que vam realitzar a la classe de català.

En primer lloc vam escriure els nostres textos (en aquesta pàgina en podreu llegir alguns) i després vam decidir de crear aquest bloc, amb la finalitat que fos un diari on es puguin llegir i veure fotos de les activitats més destacades que portem a terme en el nostre col·legi.

Diumenge, 25 de juliol de 1915

Set, vuit, fins a nou vegades els meus intents de demostrar la teoria que haig de presentar per al congrés científic de la universitat de Munich han esdevingut un fracàs absolut, a aquest pas mai aconseguiré la posició de catedràtic d’aquesta universitat. He provat tot tipus de fórmules per a aconseguir un petit avanç en el projecte més important de la meva vida, he demanat ajuda a altres científics, però ni entre tots aconseguim els ansiats resultats.

Al meu cap només hi ha fórmules i més fórmules, si continuo així cauré malalt de seguida, penso que hauria de descansar una mica, sortir a prendre més l’aire, i dedicar més temps a mi mateix i a la meva família, que estarà preocupada per mi ja que fa moltíssim temps que no passo per casa. Penso que estic fent importantíssims avenços per als altres, però jo també sóc persona i no puc estar tots els dies a totes hores pensant en els experiments. Des que vaig començar no he tingut un sol amic, d’acord que a la universitat he fet alguna amistat, però només amistats de ciència, pel que fa a amics de veritat, dels que t’ajuden en els moments difícils no n’he trobat cap ni un.

Si ho penses no és tan estrany, què pensaran d’un home tan tancat que està sempre amagat al laboratori; diran que sóc un home insociable, i els farà respecte parlar amb mi. Demà provaré de tindre un dia lliure, així tindré temps de descansar el cos i el cap, podré tenir noves idees. Passejaré pels voltants del campus universitari per provar de conèixer i relacionar-me amb la gent.

A veure si demà tinc força de voluntat i ho acompleixo.   

Albert Einstein (Òscar)

Dimecres, 8 d’octubre del 2008:

Avui ha estat un dia completament diferent del d’ahir. Avui tot m’ha anat malament, i això que m’he esforçat al màxim per a què tot m’anés bé…

Bé, un dia dolent el té qualsevol (però tan dolent com el meu, no l’ha tingut mai ningú). Tot ha començat aquest matí a la classe de matemàtiques, que m’han donat la nota de l’examen… és espantós… un 3’25! Déu meu, quan he vist la nota només he pogut pensar en tot el que em dirien a casa!

Tot el matí ha ocorregut normal, però amb un cert pessimisme dintre meu pensant que tot em sortiria malament… i era cert. A la tarda, m’he deixat la llibreta de Socials a casa, no m’he sabut la lliçó de Naturals i tot un cúmul de coses que no m’agradaria recordar, excepte una cosa: en Martí, aquell de qui t’he parlat tants cops, aquell que quan em mira sembla que tot el món s’esvaeixi i només queden ell i jo… Doncs avui, m’ha regalat un lleu somriure que ha estat preciós.

No m’ha anat malament del tot avui, de fet, no ho sé. Bé, ens parlem demà, com cada dia.

Paula

Dimecres, 14 d’octubre de 2008

Avui ha estat un d’aquells dies que desitjaria no haver despertat mai, pitjor ja no em podia anar. Només en despertar i ja han començat les baralles i els crits, no puc més, ja no la suporto, de vegades desitjaria fugir molt lluny, desaparèixer i poder estar sol.

En arribar a l’institut les coses no han millorat, més bé al contrari, la nota d’anglès m’he fet baixar molt la moral, més que res perquè la mare em renyaria i repetiria les mateixes paraules milers de vegades, que és la meva obligació, que no m’esforço gens… el de sempre.

A l’hora del descans del descans he estat tota l’estona capficat en el mateix.

A la fi ha arribat l’hora de marxar a casa, tenia ràbia dintre meu que necessitava soltar i l’única cosa que he pogut fer ha estat plorar, ho necessitava, soltar tot el malhumor que duia a sobre, com si fos un nen petit, però jo tenia motius per fer-ho.

Espero que demà sigui un altre dia, que pugui oblidar tot el d’avui, que almenys pugui passar una bona estona i que algú em pugui treure un somriure.

Imma

Dilluns, 1 de juliol de 2008

Fa núvol, el cel és d’un trist gris i el sol no surt per cap banda. Necessito que el sol m’escalfi la mirada i em costi obrir els ulls, però no apareix. No m’adono d’on sóc fins que l’Avril toca la porta, somriu i em diu que és hora de llevar-me. Miro per la finestra sense necessitat de pujar la persiana i és llavors quan m’adono que sóc molt lluny de casa, massa per intentar veure a través del vidre algun indici que m’indiqui el camí.  

Tinc ganes i ansio amb totes les meves forces veure, abraçar i sentir els meus, però un calfred em recorre el cos i recordo que encara trigaré un temps.  

Tot i aquests desitjos insatisfactoris, l’amabilitat de la nova família i les ganes de conèixer i explorar noves sensacions mai abans viscudes, fa que me n’oblidi del que m’espera d’aquí a un mes, exactament a uns quants quilòmetres cap al sud i gaudeixi d’aquests dies que s’ofereixen al meu davant, amb un seguit d’irlandesos i francesos.

Clàudia