Bloc de Ciències Socials a 1r d'ESO

Els Continents

Els continents són grans masses de terra emergides sobre els oceans. Hi ha sis continents d’extensions i formes diferents:
– Àfrica: el relleu és força pla però amb algunes àrees muntanyoses i zones de grans depressions. El litoral és rectilini i regular. És un continent massís i uniforme. En el seu relleu hi predominen nombrosos altiplans i cubetes, ocupades per rius i grans llacs.
– Amèrica: ocupa part dels dos hemisferis i es divideix en Amèrica del Nord, Amèrica del Sud i Amèrica Central. Per l’oest s’estén un eix de muntanyes joves.
– Àsia: és el continent més gran de la Terra; es divideix en quatre zones: planes al nord, grans serralades i altiplans al sud d’Àsia central, penínsules al sud i arxipèlags a l’est.
– Europa: continent de dimensions reduïdes, que es considera una gran península d’Àsia. Està delimitada pels Urals a l’est i el Mediterrani al sud.
– Oceania: està formada per més de 10000 illes de dimensions diverses, situades a l’oceà Pacífic. Dividida en quatre conjunts d’illes: Australàsia, Melanèsia, Micronèsia i Polinèsia.
– Antàrtida: continent situat al pol sud i cobert per una gran massa de gel. Està despoblat a causa de les temperatures extremes.

El relleu continental
La superfície terrestre no és llisa ni uniforme, sinó que presenta diverses formes de relleu: muntanyes, planes, altiplans, valls, depressions…
• Les cadenes muntanyoses principals són: les Muntanyes Rocalloses i els Andes, que travessen Amèrica de nord a sud; els Alps i el Caucas al sud d’Europa, i la serralada de l’Himàlaia, al centre del continent asiàtic.
• Els altiplans es reparteixen per tots els continents, però destaca l’altiplà del Tibet, a Àsia, pel fet de ser el més alt del món.
• Les planes més extenses es localitzen a les conques dels grans rius, com el Mississipí, a Amèrica del Nord, i l’Amazones, a Amèrica del Sud.
• La depressió més important és la del mar Mort (395 m sota el nivell del mar).

El relleu marítim i litoral
A la zona marítima de la Terra i al litoral s’hi distingeixen diverses formes de relleu:
– Illes: porcions de terra que emergeixen del mar, poden ser part del relleu submarí o tenir origen volcànic o coral·lí.
– Arxipèlags: són grups d’illes.
– Caps i penínsules: són dos tipus de sortints de terra que podem trobar a les costes.
– Golfs, ries i fiords: són entrants d’aigua a la terra molt aptes per navegar-hi.
• Aquestes formes de relleu marines són presents als diversos continents:
– Àfrica: té un litoral molt regular.
– Amèrica: la costa és molt accidentada, sobretot l’atlàntica i l’àrtica. Hi destaquen les illes i penínsules.
– Euràsia: tot el litoral és molt irregular. Són especialment nombrosos els mars, els golfs, les penínsules, les illes i els arxipèlags volcànics al sud-est.
– Oceania: està formada per illes i arxipèlags.

Les formes del relleu també són el resultat dels agents externs: l’aigua, el vent,  la vegetació i l’ésser humà.

L’aigua, principal agent modelador del paisatge, modifica el relleu de diverses maneres:

• Els corrents d’aigua de pluja desgasten les valls i arrenquen i transporten roques i sorres que es dipositen formant deltes i planes.

• La pluja es filtra per les fissures de les roques, que poden arribar a trencar-se, si l’aigua es glaça, o a reaccionar químicament i dissoldre’s.

• Les onades i els corrents marins desgasten el litoral i acumulen sorra en platges i golfs.

El vent és un agent extern molt important que desgasta i erosiona les roques i transporta partícules petites que les van erosionant. En els climes secs i sense vegetació el vent té més facilitat per transportar partícules, fent que s’erosioni més el terreny.

La vegetació (arrels de plantes i arbres) ajuda a trencar les roques o a fixar el sòl als vessants de les muntanyes.

L’ésser humà transforma el territori i, per tant, modifica el relleu.

Fumanya (Cercs – Berguedà)

Les forces internes de la Terra o agents interns provoquen els terratrèmols i els volcans.

Un terratrèmol o sisme és una sotragada ocasionada per la fractura de les roques i el seu moviment sobtat, cosa que allibera una gran quantitat d’energia sísmica, i que és provocada pel moviment de les plaques tectòniques o litosfèriques quan es van acostant i o bé, una llisca respecte l’altra, o bé, una s’enfonsa respecte l’altra.

El lloc on s’origina el terratrèmol és el focus sísmic, un punt de l’interior de la Terra que pot ser a una profunditat variable, des d’uns quants quilòmetres fins a 700 km. El punt de la superfície terrestre més pròxim al focus sísmic s’anomena epicentre i és on el terratrèmol se sent més.

Les ones sísmiques són sacsejades que s’originen en el focus sísmic i que viatgen a través de les roques en totes les direccions. Els instruments que les detecten són els sismògrafs i el full on es recull l’enregistrament és el sismograma.

Pots visionar aquest video.

Els volcans són profunds clevills a l’escorça terrestre pels quals puja el magma o la lava, roques foses a temperatura entre 800º i 1400º. Aquest magma pot eixir a l’exterior en forma d’erupció volcànica. En les erupcions volcàniques s’expulsen gasos, cendra, pedres i lava incandescent. Aquests materials, en contacte amb l’aire, es refreden i formen els anomenats cons volcànics, un relleu en forma de con truncat. A la part alta es troba el cràter en forma d’embut, que comunica amb la xemeneia, per on pugen les laves i els materials d’explosió: bombes i cendres volcàniques. Dins la xemeneia es pot trobar la cambra magmàtica.

Pots visionar el següent video.

La deriva dels continents. Segons la teoria de la deriva dels continents, l’escorça de la Terra estava formada per un únic continent anomenat Pangea, que flotava damunt del mantell. Fa uns 200 milions d’anys, i a causa del moviment de rotació de la Terra, es va trencar aquest únic continent i va donar lloc a les anomenades plaques tectòniques.

Segons la teoria de la tectònica de plaques, l’escorça terrestre (o Litosfera) està formada per plaques litosfèriques o tectòniques de pocs quilòmetres de gruix que estan en moviment constant a causa de les forces internes de la Terra, com si fossin peces d’un puzzle.

Les plaques no coincideixen amb els continents: una placa pot estar formada tant per terres emergides com per terres submergides en els oceans.

Malgrat que els seus moviments siquin lents, quan dues plaques xoquen una es pot elevar (la més lleugera) i formar grans serralades; aquest seria el cas de l’Himàlaia. Mentre que l’altra (més pesada) s’enfonsa fins a crear fosses marines profundes.

Quan dues plaques se separen, es produeix un procés invers. Añeshores, l’escorça terrestre es trenca i origina les fosses, com ara la del Rift Valley, al sud-est d’Àfrica, o la de San Andrés, a Estats Units.

Els punts de contacte entre dues plaques són àrees de gran inestabilitat, que es manifesta en forma de terratrèmols i volcans.

La Terra, vista des de l’espai, és una esfera de color blau. Això és degut a una de les característiques  més originals d’aquest planeta: el perdomini de grans masses d’aigua salada anomenades Oceans (71% de la superfície terrestre), al damunt de les quals apareixen uns grans territoris  que semblen emergits del fons dels mars, els Continents (29% de la superfície). És a l’escorça terrestre on hi trobem els continents, en zones amb més gruix, i els oceans, en zones que són més primes i que queden enfonsades. També hi trobem muntanyes, valls, depressions… que es poden trobar tant als continents com al fons del mar.

L’escorça terrestre té una amplada molt desigual. A la zona dels oceans, l’escorça oceànica, té només uns 7 quilòmetres de gruix de mitjana. L’escorça continental és molt gruixuda, arribant fins als 80 quilòmetres de profunditat. No és llisa, sinó que forma muntanyes, valls, depressions i planes que es poden trobar tant als continents com al fons del mar, i que configuren el relleu de la Terra.

La divisió del món en continents. Els continents són grans extensions de terres emergides que separen els oceans. Encara que sempre parlem de sis continents (Àfrica, Amèrica, Àsia, Europa, Oceania i l’Antàrtida que és el menys poblat), en realitat el Vell Món estava format per un sol continent que no solament abraçava el continent Euroasiàtic (on Europa constiueix, geogràficament, una península de la gran Àsia) sinó que, a més, estava enllaçat amb Àfrica fins la inauguració del Canal de Suez al segle XIX, després es va descobrir el Nou Món amb Amèrica (que està separada pel Canal de Panamà) i Oceania (formada per la gran illa d’Austràlia i una infinitud de petites illes que van des de Nova Guinea fins els petits illots de la Micronèsia).

La Terra, el planeta que trepitgem, no és uniforme per dins com ho pot ser una bola de vidre. Si poguéssim fer un viatge al seu interior descobriríem que, a més d’augmentar la temperatura, els materials que anéssim travessant serien molt diferents: roques foses com les que surten pels volcans en forma de lava, roques molt calentes, sòlides però deformables, metall líquid o sòlid…

De fet, el relleu que nosaltres podem observar (continents i oceans) és només una minúscula part del planeta.

La Terra es divideix en tres grans zones concèntriques:

•  el nucli, que és la part més interior de la Terra, i representa un 15% del volum total del planeta, entre 2600 i 6000 km de profunditat. Es divideix en 2: nucli extern, on hi ha materials fosos.
  •  el nucli intern, que presenta un estat sòlid.
  • el nucli extern, on hi ha materials fosos (líquids).
• el mantell, que envolta el nucli i que és la capa més gruixuda perquè representa el 84% del volum total de la Terra. Arriba fins 2600 km de profunditat i presenta zones sòlides i zones pastoses. Hi ha diferents tipus de materials, com ara el magma, que està parcialment fos. Es divideix en 2:
  • El mantell intern o inferior, format per materials densos en contacte amb el nucli.
  • El mantell extern o exterior, que si bé és sòlid, té materials menys densos o pastosos.

• finalment hi ha l’escorça, que és la capa menys gruixuda i que està formada per roques sòlides. A penes representa l’1% del total del planeta. L’escorça, juntament amb la part superior del mantell, rep el nom de litosfera.

Després d’anys i anys d’estudiar l’interior de la Terra a partir de totes les pistes que tenim al nostre voltant (sense veure’l, perquè no hi hem anat mai), tenim una idea de què hi ha sota el terra que trepitgem.

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0212882.xml