Durant el període de la República, Roma va viure un període de constant expansió:
- Entre el segle V i el segle III a.C., un cop superada la monarquia, els romans es van fer els amos de pràcticament tota la Península Itàlica, no sense haver de fer front a diferents intents etruscs de reconquerir la ciutat, i derrotant i conquerint les diferents ciutats llatines i pobles tant bel·licosos com els Samnites, Sabins, Umbres i Ligurs. Per acabar, van expulsar els grecs del sud d’Itàlia, on s’havien format algunes de les més importants colònies gregues, conegudes com la Magna Grècia.
Conquesta romana de la Península Itàlica
- Les Guerres Púniques (264 aC – 146 aC)
| Qui eren els Fenicis?
El poble fenici, anomenat Púnic pels grecs, i després pels romans, va ser un poble que es va establir cap al tercer mil·lenni abans de Crist en una regió que corresponia a territoris que actualment formen part dels estats del Líban, Síria, Palestina i Israel.
Van ser un poble clarament orientat a la navegació i al comerç, transportant productes i idees amunt i avall de la Mediterrània, i encara molt més enllà. Per a facilitar aquesta navegació i aquest comerç, van establir diversos enclavaments, com Cartago (a Tunísia), Gades (l’actual Cadis), Panorma (l’actual Palerm), etc.
Hi ha fins i tot constància d’un viatge en el qual van navegar per les costes orientals d’Àfrica, van doblar el cap de Bona Esperança, van navegar per l’Atlàntic, i van tornar finalment a la Mediterrània. A partir del segle VIII, les metròpolis fenícies (Biblos, Sidó, Tir) van començar a caure sota el domini de l’Imperi Assiri. Les famílies riques de comerciants fenicis que van poder escapar del control assiri es van instal·lar a les colònies. Entre elles, la que va adquirir una importància més gran va ser Cartago, des de la qual els fenicis van procurar de mantenir la seva hegemonia sobre el comerç de la Mediterrània occidental. Per això, des d’aquest moment parlem de cartaginesos per a referir-nos als fenicis. |
En el segle III a.C., la rivalitat pel control de l’Illa de Sicília, important per la seva posició estratègica en les rutes comercials i com a zona de producció cerealística, va originar l’inici de les Guerres Púniques, que repartides en tres grans conflictes bèl·lics, van durar més de cent anys:
- 1a Guerra Púnica (264-241 a.C.): La guerra es va desenvolupar sobretot a Sicília, on els romans van disposar de l’aliança de la poderosa colònia grega de Siracusa, mentre que l’exèrcit cartaginès estava comandat per Amílcar Barca. Després de diversos enfrontaments armats, Roma guanyà el control de l’illa de Sicília
- 2a Guerra Púnica (218-201 a.C.): Romans i cartaginesos havien signat el 226 aC el Tractat de l’Ebre. Asdrúbal, cabdill cartaginès en representació de Cartago, i la República romana, van fixar en el riu Ebre els límits dels àmbits d’actuació de romans i cartaginesos a la Península Ibèrica. Tot i així, quan Anníbal, fill d’Amílcar esdevingut cabdill dels cartaginesos a Hispània en morir Asdrúbal, va atacar Sagunt, ciutat ibèrica aliada de Roma, el senat romà va declarar la guerra a Cartago, i així es va iniciar la segona guerra púnica.
El següent pas d’Anníbal va ser tan audaç que ningú no l’esperava: amb un enorme exèrcit d’uns 70.000 homes i uns quants elefants creua els Pirineus, el sud de la Gàl·lia i els Alps i penetra a Itàlia, sense que l’exèrcit romà enviat a interceptar-lo al Roine arribés a temps.
El contraatac romà a la Península Ibèrica, però, suposaria una nova victòria romana. Els romans, per impedir que els cartaginesos es poguessin proveir del que necessitaven a la Península Ibèrica i gosessin atacar Roma, van desembarcar, l’any 218 a.C., a Empúries.
La guerra de desgast va afavorir els romans: a la península Ibèrica, els cartaginesos hi serien vençuts per Publi Corneli Escipió -conegut més endavant amb el sobrenom d’Africà-, investit excepcionalment amb els poders de procònsol a desgrat de la seva joventut (210 a.C.). Mentrestant a Itàlia Anníbal anava perdent el seu avantatge inicial. De tota manera Roma va tornar a perillar quan després de ser derrotat a Bècula, Asdrúbal va fugir d’Hispània amb un altre exèrcit cap a Itàlia, en una repetició de la gesta del seu germà. Tanmateix els reforços no van reeixir a unir-se a les tropes d’Anníbal, sinó que van ser esclafats i Asdrúbal mort a Metaure. El 205 a.C. Escipió emprèn una iniciativa arriscada: passar les legions romanes al nord d’Àfrica. Això va obligar Anníbal a abandonar Itàlia per defensar Cartago. Finalment va tenir lloc la batalla decisiva a Zama (202 a.C.), guanyada pels romans, i els cartaginesos van demanar la pau, per la qual van pagar un preu molt elevat: van perdre totes les seves possessions de la península Ibèrica i de l’Àfrica nord-occidental, van entregar la seva flota i els elefants i van ser obligats a pagar un tribut molt feixuc. D’aquesta manera Roma va guanyar el control de tot el Mediterrani occidental.
- 3a Guerra Púnica (149-146 a.C.):
La derrota de Cartago va suposar que Roma imposés unes dures condicions de pau pels Cartaginesos. Durant 50 anys van haver de pagar una forta indemnització econòmica a Roma, i el Senat romà tenia l’autoritat a l’hora de decidir en els conflictes militars en els quals es veiés immersa Cartago.
D’aquesta manera, quan l’any 151 a.C. Numídia (territori del nord d’Àfrica aliat de Roma) va emprendre una disputa territorial amb Cartago, els cartaginesos van enviar un exèrcit de 25.000 homes per respondre al conflicte. Roma va considerar que Cartago s’havia “saltat” les condicions de pau, i va declarar-li immediatament la guerra amb l’excusa de recolzar el rei númida Massinissa. Cartago va ser assetjada per Escipió Emilià, consol i general romà i, quan va caure el 146 a.C., va ser completament destruïda, els seus habitants esclavitzats i els seus camps maleïts i sembrats de sal. Així Àfrica (l’actual Tunísia) esdevé província romana.
EXPANSIÓ I CRISI DE LA REPÚBLICA
Tot just acabades les Guerres Púniques, els romans declaren la guerra a Filip V de Macedònia, que pretenia dominar tot Grècia. Al cap de tres guerres contra aquest rei i el seu fill, Macedònia és vençuda definitivament i en els 50 anys següents Roma annexa a l’imperi la Grècia continental, derrotant i sotmetent les principals polis. Aquest procés va suposar també una gradual hel·lenització de Roma: es van fer seus tota una sèrie d’elements propis de la cultura grega (elements polítics, culturals, arquitectònics, religiosos, etc.), que van acabar sent assimilats a la cultura romana.
Malgrat que Roma ja s’havia convertit en la principal potència econòmica i militar del Mediterrani, per consolidar la seva posició va haver d’afrontar un seguit d’inconvenients i problemàtiques:
- La desorganització administrativa: el Govern pensat per a dirigir una ciutat i no per un territori tant extens com va arribar a ser l’aconseguit al final.
- L’empobriment de molts ciutadans humils que, malgrat participar militarment en les victòries militars romanes, s’acabaran empobrint i perdent les terres en favor dels grans propietaris, que acabaran acumulant grans extensions de terra anomenades latifundis.
- La progressiva divisió social entre Patricis, que acaparen cada cop més poder i riquesa, i els plebeus. Aquesta divisió social social provocarà molta conflictivitat social, que sovint acabava desencadenant revoltes violentes i una forta represió per part de les autoritats de la República. Un exemple seria la mort dels germans Grac en mans de la Noblesa.
Revoltes germans GRAC (Tiberi i Gai, néts d’Escipió l’Africà), 133 a.C. i 123 a.C.
|
- Guerra dels aliats (socii) 91 a.C. – 88 a.C.: Les Ciutats itàliques, aliades de Roma, exigien la ciutadania romana per poder participar de la vida política de la República. Això va provocar el seu descontentament i una revolta general entre el 91 i el 88 a.C. al centre i sud d’Itàlia. La concessió de la ciutadania romana a les ciutats que abandonessin la sublevació i les victòries militars romanes van acabar amb la rebel·lió.
- Les revoltes d’esclaus: Espàrtac: El creixement del nombre d’esclaus presents als dominis de Roma va propiciar algunes grans revoltes d’esclaus. La més important va ser l’encapçalada per Espàrtac el 73 a.C., que va arribar a dominar el sud d’Itàlia durant dos anys fins que finalment la rebel·lió va ser esclafada per les legions romanes comandades per Cras.
-
Les lluites polítiques i liderats personals: els generals Màrius va promoure la reforma militar que va permetre l’accés dels proletaris voluntaris a l’exèrcit, esdevingut així un exèrcit professional lligat a un líder determinat. Gràcies a això va obtenir, amb el suport dels populares, el consolat set vegades, malgrat ser un homo nouus. Després de la seva mort els conflictes entre els seus partidaris (populares) i els de Sul·la (optimates) van arribar a la guerra civil i cruels matances durant el primer quart del s. I a. C, fins que aquest darrer va prendre el poder com a dictador durant tres anys i va dur a terme nombroses reformes legals en favor de la classe senatorial.