Avui podem veure les formes de la superfícies de la Terra de diverses formes: des d’un avió, des d’un satèl·lit artificial, etc. Però per representar el nostre planeta, es fan servir diversos sistemes.
El globus terraqüi
La millor manera de representar la Terra és el globus terraqüi, que és com una maqueta del planeta; bàsicament és una esfera sobre la qual està representada la terra. Però l’inconvenient del globus terraqüi és que no permet estudiar detalladament una part de la Terra, perquè la realitat és massa reduïda.
Per això els cartògrafs van idear la manera de representar una imatge esfèrica en una superfície plana: els plànols i mapes.
Els Plànols
Amb els plànols passa tot el contrari que amb el globus terraqüi. És una representació molt adequada per observar superfícies petites, com pobles, ciutats o carrers…
Qualsevol sistema emprat per transformar la superfície de la Terra en una representació gràfica sobre un pla és una projecció. Però projectar exactament la forma esfèrica de la Terra sobre un pla és impossible, de manera que hi ha diferents tipus de projeccions cartogràfiques (projeccions per als mapes):
- Cilíndrica: la més utilitzada per representar la zona intertropical.
-
Cònica: la més adequada per a zones temperades.
-
Plana o zenital: utilitzada per representar els pols.
Des de 1596, el sistema de projecció que més s’utlitza ha estat el de Mercator, malgrat que Nord-Amèrica i Europa es veuen desproporcionadament grans:
L’any 1973 Arno Peters va dissenyar una nova projecció en la qual va intentar que es respectés al màxim la superfície real de països i continents:
