ARRIBADA A TURQUIA

Ahir diumenge vam sortir de Bescanó cap a Barcelona per arribar a Çorum… però no va ser tan fàcil! Ens va passar de tot!

Un cop vàrem fer tres hores d’avió vam arribar a Istanbul. Allà ja era tot molt diferent. Vam  anar al control de passaports i després de fer una llarga cua… ens van fer recular per fer una altra llarga cua!!! Necessitàvem el visat! Visat? Au, recula i prendre paciència. Un cop va arribar el nostre torn i vàrem aconseguir els visats, torna a fer una llarga cua! Corrent com bojos en un aeroport enorme… trobem una altra gran cua per passar el control de seguretat.  Treu tots els estris tecnològics, sabates, abrics… ufff! Tothom suant i recordant els turcs en general. Però encara no s’havia acabat tot! Mirem a la pantalla de sortida de vols i ens estaven cridant! LAST CALL! Tothom a còrrer amb coses penjades perdent peces d’abric, cridant “excuse me, excuse me” per fer-nos pas en un gran mar de gent. Finalment, arribem a la porta d’embarcament. Tothom puja al bus que ens portava a l’avió però l’Anna i la Mònica queden a fora… no hi havia més lloc…marxem sense elles! Les cares eren un poema a dins i fora del bus perquè ens anaven separant… Vàrem pujar  a l’avió sabent que les nostres profes se´n sortirien com bones heroïnes que són…i tal dit tal fet. Al cap de deu minuts ja entraven per la porta! Tothom cansat i conscients que només havíem fet mig camí. Què ens passaria més? Doncs que un cop a Ankara havíem d’anar a buscar maletes. Hi serien totes? Sí… però una maleta totalment destrossada…la de l’Anna, la professora de música. Vaja, una altre disgust! Sort que allà ja ens esperaven amb un super mini bus on no hi cabien les maletes!!! i ara què? Doncs, cap problema. Ho van arreglar a la turca… la meitat de l’equipatge al passadís del bus. Sort que portaven cocacoles i fantes per poder fer el tros de camí final amb bus… Teníem per endavant tres horetes més de camí. Oleee! Pel camí vam veure com molta gent d’Ankara celebrava la victòria de les eleccions municipals. Molts de cotxes pitant, portant banderes amb la foto d’un senyor amb bigoti! A les 2 de la matinada, 3 hora local. Tot un gran viatge llarg i ple d’emocions. D’això es tractava, no? Viure experiències que a Bescanó no viuríem.

Fins aviat,

Alumnes i professors valents i cansats.