persistint en el desig d’empassar-te aquell rocam.
Tot és gris al teu voltant.
Sento fred i molt neguit.
Les gavines inquietes s’allunyen de tu; les barques
de vela acluquen els ulls i esperen calma i quietud,
amarrades en el port, expectant poder besar
novament la teva pell, tan humida i refrescant.
Muntanyes d’escuma colpegen, perdudes, atretes
pel vent, la costa del nord. Enmig de l’hivern, Atlàntic,
reclames el teu aliment: pescadors sens temor,
passejos marítims, arenys i sorrals.
Tot és gris.
Carme Ramilo
8 comentaris a “”
És impressionant.
No sé com t’ho fas, però sempre aconsegueixes que ens quedem tots corpresos en llegir els teus escrits. Espero que ens continuiïs corprenent.
Na nit.
Moltíssimes gràcies per les teves paraules.
El teu comentari sí que m’ha corprès.
Ràpid, ràpid, mira el bloc de la Carme, té un nou poema! Però fins ara no m’he pogut posar a internet.
Jo que només havia vist l’Atlàntic a les Canàries i, igual com jo, estava de vacances en un maig ben assolellat, ara l’acabo de veure en un dia com el d’avui, en què el vent sembla que s’ho hagi d’endur tot i la cortina opaca de la pluja enfosqueix fins i tot el pensament.
Moltes gràcies per aquesta postal tan autèntica i rabiosament salvatge. I FELICITATS, ARTISTA!
Moltes gràcies, Conxita, pel teu comentari tan visceral i també salvatge.
Una abraçada.
Increïblement increïble! Sense paraules…
Un poema preciós, amb una “descripció” impressionant.
M’encanta com escrius, Carme. Sens dubte, és cert, ets tota una ARTISTA!
Moltes gràcies, Núria. És tot un plaer escriure sabent que hi ha persones com vosaltres tan agraïdes i que em regalen tants compliments. Quina injecció de moral!
Molts petons.
Hola Carme,
Tot i no saber gaire de llegir poesia, la teva m’ha arribat i crec que això, per a algú que escriu, és el més important. No hi deu haver major satisfacció que arribar a tothom. Gràcies.
Moltíssimes gràcies, Maria.
Unes paraules tan dolces provinents d’una persona tan profunda sempre són un preciós regal.
És impressionant.
No sé com t’ho fas, però sempre aconsegueixes que ens quedem tots corpresos en llegir els teus escrits. Espero que ens continuiïs corprenent.
Na nit.
Moltíssimes gràcies per les teves paraules.
El teu comentari sí que m’ha corprès.
Ràpid, ràpid, mira el bloc de la Carme, té un nou poema! Però fins ara no m’he pogut posar a internet.
Jo que només havia vist l’Atlàntic a les Canàries i, igual com jo, estava de vacances en un maig ben assolellat, ara l’acabo de veure en un dia com el d’avui, en què el vent sembla que s’ho hagi d’endur tot i la cortina opaca de la pluja enfosqueix fins i tot el pensament.
Moltes gràcies per aquesta postal tan autèntica i rabiosament salvatge. I FELICITATS, ARTISTA!
Moltes gràcies, Conxita, pel teu comentari tan visceral i també salvatge.
Una abraçada.
Increïblement increïble! Sense paraules…
Un poema preciós, amb una “descripció” impressionant.
M’encanta com escrius, Carme. Sens dubte, és cert, ets tota una ARTISTA!
Moltes gràcies, Núria. És tot un plaer escriure sabent que hi ha persones com vosaltres tan agraïdes i que em regalen tants compliments. Quina injecció de moral!
Molts petons.
Hola Carme,
Tot i no saber gaire de llegir poesia, la teva m’ha arribat i crec que això, per a algú que escriu, és el més important. No hi deu haver major satisfacció que arribar a tothom. Gràcies.
Moltíssimes gràcies, Maria.
Unes paraules tan dolces provinents d’una persona tan profunda sempre són un preciós regal.