“En aquell doll de poesia podreu observar com la poeta convertia en lírica daurada tot allò que tocava: l’amor, l’embaràs, la llengua, la relació mare-filla, el feminisme, la mort. Una veu clara, expressant-se amb tots els recursos i l’art poètic més diversos, fent correr l’aigua profunda d’un cor salvatge i rebel per les lleres formals de la tradició.

Estimada Maria-Mercè, amiga, companya que ja enyoro, mai no vas escanyar, certament, ‘la petita que viu rebel en mi / que m’incita al candor, a encendre la mirada / a estrenar boscos on els llops fan nit / i a creure en el poder de les paraules'”.

Maria Àngels Anglada: “Adéu amor. Hi haurà un altre paisatge?”, Avui, 6 de juliol de 1998.

“Parafrasejant-la, per a Maria-Mercè Marçal el seu país era el seu exili, perquè és un país, Catalunya, masoquista, que s’ha passat anys menyspreant el seu ric llegat poètic i, en certa manera, menyspreant aquells i aquelles que, com ella, pretenen que el llegat poètic s’incrementi”.

Marta Pessarrodona: “País natal: exili”, Avui, 6 de juliol de 1998.