A voltes, les onades que tu esperes no tornen mai més a la costa, sinó que s’allunyen mar endins, fins difuminar-se en l’horitzó incert i abstracte… L’únic que et queda llavors és el record, que també comença a difuminar-se fins fondre’s en la seva lleu silueta…
Text: Carme Ramilo i Martínez
28 febrer 2010
Preciós. M’ha encantat. Molt art. Molta sensibilitat.
Moltes gràcies, Cristina! Sempre és tot un plaer que et llegeixin.
M’apassiona escriure!