Mòbils taques blanques
Tanco els ulls i recordo les mòbils taques blanques, acolorint, inquietes, amb bellesa,
el sòl del Parc. I un profund desig d’acostar-me a elles i acaronar-les em posseeix ara,
novament, com en aquells dies de repòs, però la veu dels savis o dels experimentats
em diu que no ho faci, que reprimeixi els meus instints més viscerals,
que les abraci només amb la mirada, a través de la distància,
absorvint el plaer que, ineludiblement, mirar-les em provoca.
El meu cos decideix frenar els impulsos. La meva ment continua amb la veu de l’infant
a dins que li murmura a cau d’orella, entremaliadament, però tendra, que m’hi acosti,
amb prudència, sense temor, fins que elles, hipnotitzades pel meu desig de tocar-les,
es rendeixin als meus dits i em regalin la seva majestuositat. Tanco els ulls i recordo…
Carme Ramilo i Martínez
A la bellesa captivadora de les oques del Parc Nou d’Olot
Ja m’hi trobo!!
El Parc Nou d’Olot té un encant especial!
Una abraçada, Salvador!
Gràcies pels teus comentaris.
És una sensació que he tingut moltes vegades, i trobo que l’has plasmat meravellosament bé.
Gràcies, Mar. Els teus comentaris sempre m’abdueixen extraordinàriament.
L’únic que em frenava a acostar-m’hi i acaronar-les era el convenciment amb què persones de confiança em deien que aquelles oques mossegaven i que tenien molt mal caràcter, però a mi em costava de creure, tan precioses, tan, aparentment, dolces i tan atractives… No descarto intentar-ho algun dia…
Missatge d’una bona amiga, la Conxita:
Fantàstica descripció de l’instint infantil de tocar-ho tot!
En iniciar la lectura del poema no he pensat pas que es tractés d’algun animal, i menys encara, de les oques.
Com sempre, m’ha agradat i m’ha fet viatjar a la infància en què aquests darrers temps estic tothora pensant.
Un petonàs,
Conxi
Sortosament, l’infant que tothom portem a dins no fuig mai! Quin fet tan meravellós, oi?
Un petó!
Carme