Com varien els cànons de bellesa?

Com hem dit abans, els cànons de bellesa són aquells patrons que marquen les normes estètiques. Prèviament hem explicat que darrere de la bellesa i l’estètica hi ha unes proporcions i unes relacions numèriques. Però això no vol dir que puguem dissenyar el quadre perfecte o el cos humà perfecte. Depenent de l’època i cultura l’ideal de bellesa canvia, i tots ells són igual de vàlids sempre que no suposin un inconvenient per la vida d’una persona. 

Primerament farem un breu repàs sobre els canvis significatius dels cànons durant la història.

Orígens

Els primers indicis de corrents de bellesa els trobem a la prehistòria, amb les venus de la fertilitat, que tenien cossos molt rodons, amb espatlles, cintura, malucs i cames voluptuoses. L’exemple més famós, la venus de Willendorf.

Egipte

Arribant a Egipte trobem el primer gran canvi. L’ideal de bellesa evoluciona en un cos estilitzat, amb un cos i cames llargues, en els gravats i murals que es conserven només apareixen persones de cossos prims, alts i no excessivament musculats. La moda de l’època harmonitza amb el seu ideal, vestits, túniques i faldilles de lli blanc. Alguns dels referents més importants són la faraona Cleòpatra o la reina Nefertiti, que significa literalment “la bellesa ha arribat”. La bellesa estava reservada per la gent poderosa, els faraons i els nobles. I a diferència de la visió occidental actual, la més estesa, els homes també cuidaven força la seva estètica.

Grècia i Roma

A les cultures grecoromanes es tenia en compte l’harmonia i la destresa física, es veneraven els cossos ben esculpits i tonificats. No obstant això, els clàssics donaven més importància al cos humà, que ells consideraven proporcionat i harmònic. Als seus murals i escultures a partir del S. V, reflectien una imatge realista del cos humà a diferència dels egipcis. Els cossos de déus i deesses i atletes són un bon exemple dels ideals de bellesa del moment. Policlet el vell va crear al segle V aC. una escultura amb una perfecció i harmonia matemàtica tan extraordinària que va ser considerada el cànon de bellesa masculí, el Dorífor (Imatge 2). Totes les parts tenen relacions matemàtiques entre elles i entre l’escultura en conjunt.
Els romans, a banda de tenir un cànon molt proper als grecs, també van tenir debilitat per alguns ideals en concret com la pell clara i el cabell ros.

Edat mitjana

A l’edat mitjana el cristianisme s’estén per tota Europa, al principi de l’època, la bellesa femenina es guiava per la salvació de la seva ànima i la bellesa interior. Més tard, influenciades per la cultura musulmana, les dones cristianes comencen a tenir cura de la seva imatge. Sobretot, la reialesa que s’ho podia permetre, buscava la pell clara, cabells rossos i llargs, i parts del cos petites, com pits, mans i nas.

Renaixement

A l’època del Renaixement es recuperen i es fa una reinterpretació dels cànons clàssics grecoromans, que estan basats en la proporció i l’harmonia. Les característiques femenines són: pell blanca, cabell ros i llarg, ulls grans i clars, llavis i galtes vermells o rosats, coll llarg i prim, cintura i espatlles estretes, sins petits, ferms i tornejats, malucs i estómacs arrodonits, peus prims i proporcionats, mans primes i petites, en senyal d’elegància i delicadesa; amb dits llargs i fins.
En aquella època tan sols usaven maquillatge com el coloret i el carmí per a aquests tons roses de la cara. On si trobem diferències amb èpoques anteriors, és en el vestit, ja que és bastant ostentós. Malgrat això als renaixentistes, en el seu afany per mostrar la perfecció corporal, els agradava mostrar la nuesa dels cossos en moltes de les seves obres.

    

Barroc

Després de l’exaltació renaixentista del cos humà i la natura arriba el barroc, l’època amb la bellesa més artificial, les grans perruques, els vestits ostentosos es converteixen en el cànon de bellesa. Tot i això, En referència a l’aspecte físic, hi ha una preferència per una dona amb formes: dones amb corbes, grans pits i malucs, braços carnosos i pell blanca.

Rococó

El rococó, el següent període, destaca per una figura de la dona prima i pàl·lida, amb una delicadesa que perdurarà fins al romanticisme, moment en el qual es portarà fins a l’extrem d’aconseguir en les dones una delicadesa malaltissa.

Segle XX

Arribem al segle XX, una època molt important, ja que durant aquest segle apareixen constantment grans canvis. Però abans de parlar d’aquests canvis, parlarem de què i com els crea.
El segle XX no sols presenta avenços en l’art, sinó també en la societat. Durant aquests anys es comencen a desenvolupar més que mai les societats líquides, un concepte sociològic que es basa en una societat amb valors i pensaments flexibles i de fàcil difusió, per tant, la cultura canvia, i molt ràpid. Un bon exemple, Edward Bernays, un periodista que va aconseguir implantar el béicon en l’esmorzar i que els cigarrets es tornessin un símbol d’apoderament femení.
Per tant en pocs anys es poden veure diversos cànons i fins i tot, cànons força diferents coexistint.

Un altre concepte que hem de tenir en compte és el concepte de dècades, és comú que en deu anys la cultura canvia molt, i per una qüestió d’organització dividim els períodes culturals en dècades, per exemple, els anys seixanta, que van del 1960 al 1969.

Sabent com eren les societats del moment podem començar a analitzar la moda, la primera dècada és la dècada dels anys deu.

Anys 10 (1910-1919)

L’ideal de bellesa era anomenat figura en “S”, figura alta, gran bust i malucs amples amb una cintura prima. El seu ideal es basava en dones primes, altes i esveltes. Amb faccions marcades i una actitud seductora, de seguretat i èxit social, crítica i independent. A més de malbaratar elegància, tant en la personalitat com en la vestimenta. El final de la primera guerra mundial va deixar pas a una noia més informal.

Anys 20 (1920-1929)

Les dones d’aquesta dècada són conegudes sota l’anglicisme Flapper, que sorgeix de la pel·lícula d’Olive Thomas, The flapper, en la que es mostrava com era el mode de vida de les dones liberals. El prototip era una jove immadura, al marge de l’edat, que vestia amb vestits solts i tenia poca consideració per les normes de conducta. També es posa de moda la pell morena per Coco Chanel i el maquillatge, que anteriorment, estava reservat per actrius i prostitutes.

Anys 30 i 40 (1930-1949)

La moda durant aquests anys està caracteritzada per l’època de guerra i postguerra de la segona guerra mundial. Per una banda, als escenaris de guerra, bases militars, infermeries, es popularitzen els uniformes. Es necessitava roba còmoda i pràctica, qualitats que prèviament havien estat reservades per als homes. Per altra banda, en l’àmbit de la ciutat i l’àmbit de la moda de disseny, en estar en un mal moment socioeconòmic les dones busquen allunyar-se de la primesa que recordava a la pobresa i la falta de recursos i busquen emfatitzar la figura femenina, marcant malucs i cintura. Al contrari que a les dècades passades, l’ideal de bellesa no són dones quotidianes, sinó prototips idealitzats.

Anys 50 (1950-1959)

Una vegada acabada la guerra l’ideal es transforma en el famós cos en forma de rellotge de sorra, malucs i pits grans. Durant aquesta dècada, Hollywood està en la seva època daurada. La popularitat de Marilyn Monroe creix, encara que en aquells moments era considerada una dona amb una certa vulgaritat. De la mateixa manera que als anys 30 i 40, l’ideal de bellesa s’allunyava cada vegada més dels cossos propers al dia a dia.

Anys 60 (1960-1969)

En els anys 60 té lloc la revolució sexual, que produeix un canvi molt gran respecte al cànon dels anys 50. A més, amb relació a la revolució sexual, es desenvolupa la segona onada feminista, per tant són anys en els quals la dona gaudeix d’una llibertat que mai havia sentit abans. El cànon de bellesa torna als anys 20, al model flapper, dones primes i amb un cert punt d’androgínia. El símbol dels anys 60 va ser la model internacional britànica Leslie Lawson, més coneguda com a Twiggy, que amb el seu cabell curt, pits petits, i cos de nina, revolucionà el món del modelatge. Encara que com hem dit abans, el segle XX és una època en la qual poden coexistir diversos cànons, amb l’arribada del moviment hippie, també es posa de moda el cabell llarg i allisat.

Anys 70 (1970-1979)

L’ideal Twiggy es manté, sent les dones primes i petites les protagonistes d’aquesta època. Aquest model deriva en múltiples trastorns de la conducta alimentaria, dels quals parlarem més endavant. Els casos d’anorèxia nerviosa i problemes de salut en dones, es multipliquen. El prototip de cabell és llarg i predomina l’absència de maquillatge per aconseguir un aspecte natural.

Anys 80 (1980-1989)

Els protagonistes de la bellesa dels anys 80 són els gimnasos i l’esport, en conseqüència de la idealització dels cossos fitness. Els programes d’aeròbic i l’entrada en escena de la moda de gimnàs es converteixen en una tendència que forma aquesta dècada. L’altre fenomen que identifica els anys 80 i els 90 són les supermodels, les dones cada vegada són més altes i més perfectes a les revistes i a les passarel·les. Supermodels com Claudia Schiffer o Cindy Crawford estan en boca de tothom. El seu cos i la seva vida privada, amb el gimnàs i l’esport, són el tema de conversa principal.

Anys 90 (1990-1999)

El cànon estètic de dona alta i prima amb grans pits és cada vegada més exagerat. L’exemple més clar d’aquest ideal és Pamela Anderson, la protagonista de la sèrie més famosa de la dècada, els vigilants de la platja.

Als anys 90 hi havia dos ideals de dona, ambdós anomenats amb anglicismes, “waif look” i “heroin chic”. El primer, feia referència a dones primes, altes, joves… com Kate Moss, que recorden a antecessores com Twiggy o Audrey Hepburn.

El segon terme, “heroin chic” apareix per l’increment de la consumició de cocaïna, destaquen les models amb una aparença propera a la que porta l’addicció a aquesta substància, extrema primesa, rostre demacrat, ulls molt maquillats amb colors foscos.

Respecte als homes, sorprenentment, el cànon fa un gir de tres-cents seixanta graus, l’home perd la seva virilitat, es posen de moda actors com Brad Pitt o Johnny Depp, que imposen cossos infantils, cares amb trets més delicats, que donarà passa al metrosexual als anys 2000.

                                  

Segle XXI

Cada vegada estem més a prop de l’actualitat, però el cànon de bellesa no canvia, primesa, joventut, l’ideal segueix més lluny que mai dels cossos que es troben al carrer o al treball.

En els homes de moda als anys 90 donen pas al concepte de metro sexualitat, l’interès pels homes de cuidar-se, mantenir-se joves, de preocupar-se per la moda. L’empoderament del moviment feminista i del col·lectiu LGTBIQ+ ajuda a obrir la ment sobre la masculinitat o les diferències de gèneres cada vegada més relativitzades. Aquesta desconstrucció de l’hombria i els rols de gènere arribarà al seu culmen al voltant de l’any 2020.

Actualitat

Encara que els cànons no han canviat gaire des dels 2000, en l’actualitat hi ha una revolució molt important del pensament. Sostingut per idees de finals del segle XX, les generacions joves desafien les concepcions de bellesa, d’identitat gènere, de sexualitat, de feminisme i sexisme, etc. Un corrent de pensament obert i sense prejudicis canvia totalment les idees d’una generació, els “millenials”.

La major part del moviment que podríem anomenar una revolució cap al pensament millenial, en la qual s’inclou, la nostra generació, la Z. Aquest moviment que segueix en plena consolidació defensa la llibertat de pensament en els àmbits de la sexualitat, del gènere, de la parella, de l’aparença física, de la integració de persones en risc de marginació social.

Respecte als nostres cànons de bellesa, es desfan a un gran ritme, deixem enrere els cossos perfectes. El tràfic quasi immediat d’informació ens ha canviat la manera de pensar, cada dia, ens exposem a imatges de qualsevol persona que pot fer-se viral a internet, gent que podria ser a la teva classe. De fet, qui de la nostra edat no coneix personalment a algú que hagi tingut un TikTok o un tweet virals?

Diferències entre cultures actuals

Aquesta ha sigut l’evolució del món occidental, però el dia d’avui també hi ha diferències entre cultures, la diferència més clara és el cànon de bellesa asiàtic. Als països orientals com el Japó o la Xina, busquen una pell blanca, una cara fina, ulls blancs i una baixa estatura, amb algunes diferències de la nostra cultura, com la pell morena i l’alta estatura.

Diferències entre homes i dones

Hi ha una altra gran diferència que ha existit des del principi de la història de la bellesa, que és la diferència entre els cànons de bellesa d’homes i dones.

Per començar el cànon de bellesa masculí no ha evolucionat pràcticament, el cànon grec, perviu avui dia, home alt, musculós, grans extremitats… només han existit uns petits parèntesis com el del barroc.

Gairebé totes les fotografies que hem posat a l’explicació són dones, perquè l’evolució sexista de les nostres societats ha deixat a les dones com a complements, per tant, se les ha exigit una consciència d’imatge molt més gran que als homes. Un altre exemple és la roba, durant anys la moda masculina s’ha estancat en patrons, colors i teles repetitives i bàsiques. Les següents fotografies mostren el cànon actual a l’esquerra i a la dreta, un exemple de nova masculinitat, allunyada d’estereotips i canons preestablerts.

Per acabar de finalitzar cada apartat, hem fet una conclusió per cadascun a part de la general, en aquest enllaç pots llegir les conclusions específiques i generals.

https://blocs.xtec.cat/cosperfecte/5-conclusions/