Sovint repetim idees que no son nostres, actuem sense pensar si ho estem fent de la millor de les maneres, no ens qüestionem si allò que hem dit ho podríem haver dit millor… Sovint som víctimes dels anomenats pensaments automàtics o falces creences. Aquests pensaments s’ensenyen de pares a fills i es mantenen força immutables al llarg del temps. Podríem dir que conformen part de l’anomenada psicologia popular. Si avui he decidit parlar-ne és perquè considero que aquests pensaments son poc amics de la convivència. Son exemple d’aquestes falces creences creure que és una dona qui està al volant d’un cotxe que no circula prou bé, sentir por al veure venir una persona d’aparença física diferent a la nostra, associar pobresa amb delinqüència, pensar que qualsevol temps passat sempre ha estat millor, que la vida és dura i que la felicitat no existeix, que malpensant un no s’equivoca, que la felicitat no existeix… Què podem fer, doncs? pensar per nosaltres mateixos i passar un filtre racional a tots els nostres pensaments perquè tal i com va dir Mahatma Gandhi…

“Cuida els teus pensaments perquè es tornaran paraules,

cuida les teves paraules perquè es tornaran fets,

cuida els teus fets perquè es tornaran costum,

cuida els teus costums perquè forjaran el teu caràcter.

Cuida el teu caràcter perquè forjarà el teu destí

y el teu destí serà la teva vida“

En definitiva, viure presos dels pensaments automàtics ens farà esclaus d’aquests i no ens permetrà actuar convenientment amb els demés.

Si observem alguns dels següents senyals d’alarma pot ser que el nostre fill estigui actuant com a assetjador:

– Li agrada parlar despectivament d’altres persones.

– No li importa ferir els sentiments dels altres.

– Postura de superioritat.

– Incidents de no obediència a l’autoritat.

– Li agrada barallar-se.

– No tolera una equivocació.

– Acostuma a mentir per salvar-se de les situacions compromeses.

– No confia en les altres persones.

– No confessa mai el sentiment de la por.

– S’enfada amb facilitat.

– Fingeix atacs de còlera per sortir-se amb la seva (més habitual en l’entorn familiar que en l’escolar).

– Creu que tothom està obligat a “seguir-li la corrent”.

Val a dir que aquestes persones necessiten una intervenció adequada per part de la família i el centre educatiu. Sovint la víctima es converteix en el centre de la preocupació i s’obvia que l’instigador també es troba immers en una situació que no sap com millorar; una situació que el fa estar en una tensió constant i que si no s’aconsegueix reconduir pot tenir series conseqüències en la seva vida adulta, sobretot pel que fa a les relacions que aquest estableixi.

Davant d’alguns d’aquests indicadors convé que indaguem si el nostre/a fill/a pot estar patint assetjament escolar:

– Aspecte trist i deprimit.

– Resistència a l’hora d’assistir a l’escola.

– Caiguda inexplicable del rendiment escolar.

– Mals de cap, d’estómac o altres indisposicions inexplicables.

– Interrupcions freqüents del son, dormir més hores de l’habitual o altres canvis en les pautes del son.

– Intent d’evitar els companys i actes socials a l’escola.

– Reticència a quedar-se al menjador escolar.

– No gaudir de l’estona d’esbarjo.

– Evita les activitats de temps lliure com excursions o colònies.

– Pèrdua d’interès per activitats que abans li agradaven.

– No vol parlar del que li passa a l’escola.

Sovint es cau en l’error de categoritzar als/les nens/es objectes d’assetjament com a persones passives, tímides, físicament o psicològicament més dèbils. Aquesta descripció correspon als anomenats objectes passius. També hi ha, però, els anomenats objectes provocadors o instigadors que es caracteritzen per cridar l’atenció constantment, per buscar l’enfrontament amb l’objectiu d’aconseguir represàlies i estímul.

Si busquem l’essència d’aquests dies restarem importància al que tenim en detriment del que som. Aprofitem per viure i conviure, per gaudir dels retrobaments; no estaria malament començar per un mateix, continuar pels demés i, també, dedicar uns instants als que no hi poden ser.

Bones festes a tothom i… feliç 2009!

Hi ha més violència que mai? Vivim en una societat més insegura? De moment la resposta a aquestes preguntes és, per sort, negativa. El que passa és que la sensació d’inseguretat es fa més palesa quan tenim accés a tota mena de notícies d’arreu del món i en temps real. Estem en la societat de la informació i el coneixement, en un món cada vegada més globalitzat i això fa que els problemes que abans ens podien semblar forans ara els assumim com a propis. A més a més, i per sort, cada vegada estem més sensibilitzats en diversos temes relacionats amb la violència; fet que ha suposat un augment de les denúncies, no dels fets. Ja fa temps que surten a la llum molts més casos de violència de gènere, assetjament escolar o laboral, pederàstia…  Tot plegat fa que molta gent tingui por, que visqui des del convenciment que res ja no és el que era… A totes aquestes persones els diria que intentin veure la realitat apartant aquest sentiment de por i s’adonaran que no estem anant a pitjor sinó que estem caminant pel bon camí. Ara sabem el que passa, som coneixedors dels fets delictius i ens atrevim a denunciar-los. Només hem de procurar no immunitzar-nos davant el dolor i actuar sempre que ens sigui possible! La nostra actuació com a pares i mestres ha de començar pels infants. Hem d’assegurar-nos que els nostres fills creixin sabent diferenciar el bé del mal i conscients de la seva responsabilitat davant dels conflictes. Per fer-ho convé oferir-los un bon model (actuar de forma no violenta: conduint, camps d’esports, discussions…), condemnar els comportaments agressius (tant els propis com els dels demés) i supervisar els seus jocs. A continuació adjunto un article en el qual es posa de manifest la relació existent entre el consum de videojocs i l’augment de l’agressivitat per part dels nens.

Link article videojocs violents

Vegeu el que la nostra companya Adela diu en el seu bloc sobre la importància de mesurar les nostres actuacions davant dels infants doncs l’ensenyament / aprenentatge s’esdevé de forma informal sempre i a tot arreu. Només podem ensenyar a conviure si nosaltres també convivim satisfactòriament.

http://blocs.xtec.cat/avilana/2008/11/16/els-adults-un-mirall/

Clickeu aquí…

http://youtube.com/watch?v=pFpu3RPdWqo

Idees clau:

– No parlar-ne significa amagar la realitat. L’assetjament escolar es dóna en tots els centres escolars (públics i privats, rurals i urbans, elitistes i marginals).

– Dir que se’n fa un grà massa indica manca de sensibilitat i desconeixença del tema.

– En l’assetjament escolar no ens podem centrar exclusivament en la víctima. L’agressor també necessita el nostre ajut. Els espectadors han de saber tot allò que ells poden fer per contribuir en la ressolució de les situacions d’assetjament.

– La repercussió de l’assetjament en la vida adulta és directa. Experts en el tema apunten que entre el 30 i el 40% dels adults que reben atenció psiquiàtrica han estat víctimes o agressors en un procés d’assetjament escolar.

– Tot i que les agressions a secundària son més visibles, per la gravetat de les lessions, això no vol dir que l’assetjament escolar sigui una cosa exclusiva d’adolescents. De fet, l’edat més àlgida es troba entre els 6-7 anys.

– També és un error associar assetjament al sexe masculí. Els assetjaments verbal i relacional són més freqüents entre el sexe femení.

“Valencia, Madrid y Cataluña están a la cabeza en agresiones racistas”  

Titulars com aquests fan molt de mal, no ens agrada donar aquesta imatge i molt menys pensar que som una societat racista. Cap persona equilibrada vol ser o definir-se com a racista però la realitat és que sovint s’han de lamentar conductes poc legítimes. No estic parlant d’agressions físiques o psicològiques de les que surten als diaris sinó d’aquells comentaris o accions que es deriven dels perjudicis i les pors que tots podem tenir. Us convido a llegir l’article i a reflexionar sobre la importància que pot tenir cuidar “els detalls” en les nostres interaccions amb els demés. Sovint les nostres actuacions no son les adequades perquè es basen en creences que mai ens hem parat a qüestionar… Només caminarem cap a una societat més justa si som capaços de filar prim i mirar-nos les coses des de tots els punts de vista, des de totes les posicions.