Aquest conte ha estat recopilat per Yasmina Sarhrouny, de la Universitat de Rabat. El podeu trobar a aquesta pàgina web

Smimie’ennda, el fill de la serp

Vet aquí una vegada una noia que vivia amb el seu germà petit, la seva madrastra i el seu pare, que era caçador. Aquest acostumava a portar cada nit un parell de perdius per sopar. La seva dona sempre es queixava perquè calia partir-les en quatre trossos en lloc de dos.
– Si ens lliuréssim dels nanos, tindríem una perdiu per cadascun!

Ella no parava d’insistir-hi, gairebé fins a l’assetjament, així que el pobre home un dia boirós va decidir endur-se la canalla amb ell al bosc. La seva filla, que no acabava de veure clar el motiu d’aquesta sortida, va agafar uns branquillons de freixe i mentre caminaven anava marcant un senyal al terra fins que van arribar al mig del bosc. Llavors el seu pare va desaparèixer entre la boira, i se’n va tornar a casa, tot deixant els nois al bosc. El germà, que no era gaire llest, de seguida es va descontrolar, però la nena el va tranquil.litzar amb aquestes paraules:
– No pateixis, no estem pas perduts. Sé el camí per tornar cap a casa.
Així, els dos nens, van seguir la línia marcada fins a arribar a casa. Just en aquell moment, després que la madrastra hagués parat taula, el pare es lamentava:
– No veig pas els meus fills a taula !
– Som aquí, pare -van cridar els nanos- mentre travessaven la porta.
– Quina sort, Déu meu! M’he perdut enmig de la boira i ja no hi éreu- explicà el caçador- em pensava que no us tornaria a veure.
La seva esposa estava enfurismada i a la nit, quan eren al llit, va tornar a atacar:
– Si no et desfàs dels nois, me’n tornaré a casa dels meus pares!
Al dia següent el pare es va tornar a emportar els nois al bosc, amb un posat ben diferent al del dia anterior. La nena , previsora, havia amagat entre les seves robes un saquet amb grans de sègol que anava deixant caure per marcar el camí de retorn. El pare va tornar a desaparèixer entre els arbres, i els nens, apresa la lliçó van tornar cap a casa seguint la traça dels granets. Es van esperar a la porta fins que van sentir el lament del pare “No veig pas els meus fills a taula” i aleshores van tornar a entrar tot dient “Som aquí pare!”
Això ja va ser massa per a la madrastra, que tan bon punt va estar a soles amb el caçador , el va acusar de fer-li trampes i el va tornar a amenaçar.

Al dia següent va tornar altre cop al bosc tots tres. Aquest cop la nena havia agafat un grapat de dàtils que anava llençant de tant en tant. El germà no perdia de vista la nena, que anava unes passes endavant. Ell, però ruc com era, no se li va acudir altra cosa que anar agafant els dàtils i menjar-se’ls. Quan es van quedar sols, la nena va començar a buscar els dàtils, però en no trobar-los es va espantar molt. Mentre mirava entre els arbustos, el nen li va dir:
-No deus pas tenir gana, no? Perquè jo no en tinc gens! No he parat de trobar-me dàtils pel camí i me n’he fet un tip.
– Què has fet estúpid? Aquests dàtils eren el senyal que ens marcava el camí de retorn cap a casa- el reprengué ella molt enfadada.

Així van comprendre que aquest cop sí que estaven ben perduts al mig del bosc. Finalment la nit va arribar i els nens vagaven pel bosc a la recerca d’un lloc on refugiar-se. Van veure un llum força lluny i s’hi van acostar, tot esperant trobar la casa d’un llenyataire, però no era la casa de l’ogressa Maghoula. Era horrible, grossa, lletja, antipàtica amb un sol ull. També hi havia un ramat d’ovelles, i vaques. En aquells moments l’ogressa estava enllestint el sopar al forn i feia molt bona olor. Els nens estaven espantats , però també tenien molta gana, així que es van amagar rera la porta i observaren què feia l’ogressa. La nena, astuta, de seguida va veure que a mesura que anava traient les llesques de pa del forn, les deixava darrere seu. Com que l’ogressa només tenia un ull, no s’hi veia gaire, així que la nena va entrar d’amagatotis a la cabana, va agafar el pa i se’l va endur. Tots dos van menjar i dormir vora uns arbustos que hi havia a fora.

Al dia següent van tornar a vagarejar pel bosc per veure si trobaven algú que els pogués ajudar, però no va ser així. No van tenir altre remei que refer el camí fins a la casa de Maghoula. La nena, que no es refiava del seu germà, el va advertir:

-Tu no et moguis d’aquí, ja aniré tota sola a robar el menjar, com ahir a la nit- i afegí- a tu se’ podria escapar el riure i l’ogressa ens descobriria

Però el nen va insistir tant que finalment la seva germana hi va consentir. I tal dit, tal fet, el nen es va posar a riure, l’ogressa els va descobrir, els va agafar tots dos amb els seus braços enormes i els va posar cadascun dins d’un gerro. El nen, dins d’un d’ametlles i la nena , dins d’un de nous. La intenció de l’ogressa era engreixar-los com a corders per després menjar-se´ls. La nena va esperar que Maghoula s’adormís per parlar amb el seu germà:

– Si l’ogressa et demana que li ensenyis un braç, tu mostra-li una agulla.
El nen, aquest cop , va fer cas a la seva germana, i quan una setmana després l’ogressa va voler comprovar si s’havien engreixat, la van enganyar. Maghoula va decidir que els havia de donar més menjar si volia que es fessin grossos.

Així van anar les coses durant un temps fins que un dia , el nen no va poder aguantar-se el riure i ho va acabar explicant tot a l’ogressa.

Aquesta, enfadada, va córrer a encendre el foc del forn. La nena no va perdre l’esperança malgrat tot. Va esperar tranquil.lament que els tragués dels gerros i la va seguir ,però quan estaven a la vora del foc, tal com havien acordat amb el seu germà, la hi van empènyer. La seva sort va ser doble: d’una banda, l’ogressa es va cremar del tot, de l’altra , la seva casa es va omplir d’objectes d’or i de tota mena de regals. Així que s’havien convertit en els hereus de les seves riqueses i també del bestiar.

No obstant a la casa hi havia un altre hoste, una serp que es va casar amb la noia . Al cap d’un temps van tenir un fill sobrenatural a qui van anomenar Smimie’ennda Ould Lehnech .Un dia la serp-pare es fica dins del gerro dels dàtils amb la intenció de mossegar el seu cunyat:
Un dia la germana diu:
– Per favor, em podries portar els dàtils que hi ha al pot, germà?
El fill, malfiat, l’interromp:
– No ho facis , oncle, ja hi vaig jo!
Va agafar el pot i en obrir-lo, va descobrir que a dins hi havia el seu pare:
– Què hi fas aquí, pare? –va preguntar atònit.
– És que fa tanta calor, que m’hi he posat buscant una mica de fresca.
Aleshores la dona va proposar al marit-serp que s’amagués a un sac on hi havia la llana per cardar i va demanar al seu germà:
-Podries agafar el sac i portar la llana a rentar al riu?

El fill, desconfiat, va oferir-se a acompanyar-lo.Com que el germà no era gaire llest, com deveu recordar, no es malfiava de res. Per sort, va optar per seguir les instruccions del seu nebot per rentar la llana: va introduir el sac ben lligat dins del riu i el va sacsejar amb molta força. En acabar el va portar a la seva germana. Quan aquesta el va obrir, va trobar-hi el cadàver del seu espòs-serp i es va enfadar moltíssim. Va acusar-lo d’assassí i el va fer fora de casa .Smimie’ennda va decidir seguir el seu oncle i van arribar just a l’entrada del bosc.

-Oncle estimat, ens hem de separar. Tu has d’anar a buscar una feina, pots treballar per qui vulguis excepte per l’home dels ulls blaus. Mai amb l’home dels ulls blaus. Si jo torno aquí, a aquest arbre abans que tu i veig que està ufanós, voldrà dir que estàs bé, però si no és així, significarà que tens problemes. Que Al.la t’acompanyi, oncle!

Es va separar i cadascú va seguir el seu camí.

L’oncle va trobar un mercat amb molta gent, tot just sortir del bosc. Allà hi havia l’home dels ulls blaus que li va oferir feina. Ell, seguint les instruccions del nebot, no l’acceptà. Però l’home dels ulls blaus es va disfressar i ho va tornar a intentar, sense resultat. Va intentar-ho tantes vegades i amb tantes disfresses que el germà va acabar creient que a aquella tribu tothom tenia els ulls blaus i va decidir acceptar la feina.

-Si treballes per mi – digué l’home dels ulls blaus- hauràs d’obeir-me cegament.

Quan eren a la seva mansió li va ordenar:

-Encén una foguera que no faci fum, tragina la meva mare a la teva esquena fins al terra i agafa uns quants ocells perquè els meus fills hi puguin jugar.

Tres feines pràcticament impossibles de realitzar i que van mantenir el germà ocupat durant pràcticament tot el dia . Al vespre estava rebentat. Aleshores el seu amo li encarregà altre cop un parell de feines també duríssimes. Va arribar l’hora de sopar i ell estava tan extenuat que no va tenir ni tan sols esma d’anar a buscar el sopar, que se’l va cruspir el gos.
L’endemà l’amo va continuar en la mateixa línia i el germà es va queixar.

-Ja et vaig advertir que si treballaves per mi no podries queixar-te- li va recordar.

– Estic mort de gana i no paro de carretejar gent d’aquí cap allà, és una mena de contrasentit- s’atreví a replicar el germà.

Aleshores l’home dels ulls blaus va treure l’espasa i el va decapitar.

Mentrestant el fill de la serp, anava visitant l’arbre tal com havia promès al seu oncle. Un dia el va trobar tot pansit i sense fulles i es va preparar per a un llarg viatge. Va travessar el bosc fins arribar al mateix mercat que el seu oncle. Allà va trobar l’home dels ulls blaus i va acceptar les seves condicions de treball.

Quan van arribar a la seva mansió, l’amo li va manar exactament el mateix però el fill de la serp no les va seguir al peu de la lletra. Per exemple, en comptes d’agafar ocells per als nens, va agafar escorpins.

L’amo se’n va adonar i quan li va retreure va comprovar que el fill de la serp no es quedava callat com el seu oncle. Malgrat tot, li va donar la segona tanda d’ordres, tot recordant-li que per guanyar-se el sopar ,hauria de fer una cursa amb el gos. Smimie’ennda tampoc no li va fer cas, va matar el bestiar, va deixar la vella al terrat tota la nit i naturalment es va morir i en comptes de competir amb el gos, el va matar d’un cop de roc.

-Què és això?- va preguntar l’home dels ulls blaus irat- mates el meu bestiar, enverines els meus fills i deixes morir la meva mare…
– Estàs criticant el meu treball?- protestà el fill de la serp.
– I tant que sí- replicà l’home dels ulls blaus.

Aleshores el fill de la serp va treure la seva espasa i va decapitar l’assassí del seu oncle.

Oussalam!

Aquest conte prové del llibre Contes berbères n’Tifa du Maroc ; en prodeu trobar un altre de molt similar amb el títol de « El tamiz » a Cuentos populares del Rif contados por mujeres cuentacuentos.

Aïxa havia perdut la seva mare de ben petita i el seu pare s’havia tornat a casar. La seva madrastra no se l’estimava gaire i sempre protegia una filla que tenia. Quan ja eren grans la dona va donar un sedàs a Aïxa i una mena de tambor a la seva filla , i les va enviar a buscar aigua al riu. Allà la fillastra va haver de viure una gran humiliació perquè era evident que tanta aigua com entrava al sedàs, en sortia, per contra, la filla sempre tornava amb el tambor ple d’aigua. Aquesta situació es va anar repetint dies i dies fins que Aïxa es va cansar de les burles i insults de la seva mare , i va llençar el sedàs al riu.

-On són el teu sedàs i l’aigua? –li va preguntar la madrastra quan la va veure arribar amb les mans buides.

– Això que faig no serveix de res – va respondre la noia- Quan jo enfonso el sedàs dins de l’aigua, certament, s’omple, però tan bon punt el trec, aquesta aigua s’escola. Per això l’he llençat al riu.
La madrastra, enfurismada, la va fer tornar al lloc per recuperar el sedàs? Aïxa va marxar plorant ,després d’haver recorregut un bon tros de camí va veure que una mica apartat de la ruta hi havia un home treballant amb un carro tirat per dos ases. Es va aturar per preguntar-li:

– Senyor que treballeu amb dos cavalls, bon dia! No deveu pas haver vist un sedàs que el riu s’emportava?
– Sí- va respondre- ha passat per aquí. Continua avall.

Amb llàgrimes als ulls, ella va continuar . Una mica més endavant, va veure un altre pagès que estava treballant amb dos gossos.

– Bon dia senyor que esteu treballant amb dues mules! No haureu pas vist un sedàs que anés riu avall?
– Sí i tant que l’he vist. Continua avall.

I així ho va fer , fins que va trobar una dona cardant llana.

– Bon dia senyora que esteu cardant seda! No deveu pas haver vist un sedàs que anés riu avall?
– Sí, acosta’t a buscar-lo, l’he atrapat quan passava.

Quan l’Aïxa es va acostar, es va adonar que aquella dona era una ogressa.

– No pateixis- la va tranquil.litzar- no et vull pas cap mal: et convido a sopar. Què prefereixes xai o ase?
– Oh, jo em conformo amb poca cosa, l’ase ja m’està bé- respongué Aïcha amb prudència.
L’ogressa va matar un xai i convidà la noia. Com que es feia de nit, li va oferir que es quedés a dormir a casa seva i ella ho va acceptar.
– On vols dormir , petita? Damunt la cendra o sobre un matalàs de llana?
– No patiu, tia, prefereixo la cendra perquè hi estic acostumada .
Però l’ogressa la va conduir fins al matalàs de llana.

L’endemà, quan s’acomiadaven, l’ogressa li va omplir el sedàs de monedes d’or i fins i tot li va regalar un pollastre.

Quan la noia estava a punt d’arribar a casa el gall es va posar a cantar:

– Quiquiriqui! Mare et porto un regal.
El pare de la noia va estar molt content que la seva filla hagués tornat bé i tan carregada d’obsequis, però la madrastra i la germanastra es van engelosir encara més. Per això van decidir que la fillastra aniria a cercar la mateixa sort.

– Llença el teu tambor al riu i segueix-lo com ha fet la teva germana.

I així ho va fer. Després d’haver recorregut un bon tros de camí va veure que una mica apartat de la ruta hi havia un home treballant amb un carro tirat per dos ases. Es va aturar per preguntar-li:

– Senyor que treballeu amb dos rucs , bon dia! No deveu pas haver vist un sedàs que el riu s’emportava?
– Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

Amb llàgrimes als ulls, ella va continuar . Una mica més endavant, va veure un altre pagès que estava treballant amb dos gossos.

– Bon dia senyor que esteu treballant amb dos gossos!No haureu pas vist un sedàs que anés riu avall?
– Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

I així ho va fer , fins que va trobar una dona cardant llana.

– Bon dia senyora que esteu cardant seda! No deveu pas haver vist un sedàs que anés riu avall?
– Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

Quan l’Aïxa es va acostar, es va adonar que aquella dona era una ogressa.

– No pateixis- la va tranquil.litzar- no et vull pas cap mal: et convido a sopar. Què prefereixes xai o ase?
– Oh, jo no em conformo amb poca cosa, no en vull pas d’ase – respongué. L’ogressa va matar un ase i convidà la noia. Com que es feia de nit, li va oferir que es quedés a dormir a casa seva i ella ho va acceptar.
– On vols dormir , petita? Damunt la cendra o sobre un matalàs de llana?
– I ara que us penseu? Jo no dormiré pas sobre la cendra. Vull un matalàsNo patiu, tia, prefereixo la cendra perquè hi estic acostumada .
Però l’ogressa la va conduir la cendra i la va deixar allà.
A l’endemà, l’ogressa la va acomiadar de males maneres, però abans li va omplir el tambor d’escorpins. La noia, rabiosa, cada cop estava més plena d’odi cap a la seva germanastra : l’Aïxa-cendrosa.

Quan va tornar cap a casa, mare i filla van acarnissar-se encara més amb l’Aïxa i la tenien tot el dia treballant sense descans.

Va arribar un dia que se celebrava una gran festa al palau reial i tant la mare com la filla es van vestir ben ricament per assistir-hi? L’Aïxa es moria de ganes d’anar-hi però no li ho van permetre. Quan van marxar les dues dones, la van deixar a la vora del foc triant el gra, ella anava plorant mentre feinejava, de sobre se li va aparèixer l’ogresse :
– Per què plores petita? Aixeca’t que has d’anar a la festa!
– Com ho puc fer? No tinc la roba adequada, a més a més, si no faig la feina que m’han encarregat, la meva madrastra em matarà.
– No pateixis, tot s’arreglarà.
L’ogressa li va donar un vestit molt maco i unes babutxes encara més boniques.
– Vés a la festa tranquil.la, això sí, abans de tornar cap a casa, hauràs de deixar a palau una de les teves babutxes. No tinguis por, jo acabaré la teva feina.

Vestida com una princesa , l’Aïxa-la-cendrosa va entrar a palau i tothom es va girar per mirar-la. El príncep va ballar amb ella tota la vetllada fins que ella va marxar i tyal com li havia encarregat l’ogressa va deixar-hi les babutxes.

I a partir d’aquí, doncs ja podeu imaginar el final perquè és exactament el mateix que el de la Ventafocs.

Els set germans i el llac de la lluna

Vet aquí una vegada una família que vivia a un petit poble de pagesos, força allunyat. La dona havia tingut set fills mascles i encara que estaven molt ben avinguts, amb el temps, tots van començar a trobar a faltar una nena.
– Sou uns pobres desgraciats- els deia la gent- Set germans i cap germana de qui tenir cura !
La sort va voler que poc després la mare es tornés a quedar embarassada. Els nois estaven tan neguitosos per saber si tindrien una germaneta que un dia no van poder esperar més i el gran li va dir a la mare:
– Tenim tantes ganes que neixi una nena que per evitar inquietar-te encara més, hem decidit que ens en anirem a les muntanyes. Quan neixi , fes-nos-ho saber de seguida!
I el segon va afegir:
– Si és una nena , tornarem per cuidar-la i protegir-la per sempre més. Però si és un nen marxarem també per sempre més.
La mare s’hi va avenir, perquè la decisió dels nois era clara . Van acordar que si tenia una nena, posaria una drap vermell al terrat de la casa,

Tal com subratlla G.O a la introducció del seu llibre Contes Berbères N’Tifa du Maroc a cura de Georges Oucif et Abdellah Khallouk els amazics del sud del Marroc expliquen l’autèntica Blancaneus de l’altra riba del Mediterrani que duu per títol

El mirall meravellós

Vet aquí que una vegada …. hi havia una dona d’una extrema bellesa que es passava el dia mirant-se al seu mirall meravellós. Sempre li preguntava quina era la dona més bella , i aquest sempre li donava satisfacció.Fins que va arribar un dia, que tot estant embarassada, el mirall va canviar la resposta: és la nena que porteu al ventre. La dona es va engelosir molt i quan va néixer la criatura, la va amagar a un cofre, al soterrani. Un dia, el marit va sentir plors de nadó i va interrogar la seva dona, que va acabar confessant-ho tot. Ara bé, va dir que la tenia protegida de tothom per temor. Els anys van passar, la nena es va fer gran i el pare , que no l’havia vista mai , va dir que caldria casar-la.Com que el promès vivia lluny, se la va emportar amb ell. La noia tenia set i va demanar aigua al pare, que li va respondre que si no s’hi casava no en tindria. Ella s’hi va resistir molt, però finalment a la 3ª vegada, va acceptar. Quan el pare-marit li va portar l’aigua, no la va trobar, s’havia transformat en coloma i havia pujat dalt d’una branca, sota del qual pasturaven les cabres del rei que ploraven de tristor en saber la tragèdia de la noia. Un dia es va tornar a transformar i es va escapar, va arribar a una casa fortificada on vivien set germans. Cada dia , quan tornaven, es trobaven la casa endreçada i el menjar fet. Un a un van anar investigant i descobrint la noia, però no en deien res. Finalment l’hereu ho va comunicar als altres i tots s’hi volien casar. Ella els va sotmetre a una prova: els pintaria les mans amb henna i aquell que la mantingués seria l’espòs. Naturalment va resultar l’hereu. Tot va anar bé, fins que un dia la mare va tornar a consultar el mirall que li va contestar que la més bella continuava sent la filla, Oundella. Ella creia que era morta, però el mirall li va confirmar que vivia a la casa fortificada amb els 7 germans. Amb l’excusa que li prendria el marit, va començar a ordir un pla. Es va posar en contacte amb un jueu que l’havia d’ajudar. Aquest va arribar-se a la casa fortificada i es va fer passar per venedor de bagatel.les. La noia es va enamorar d’un anell d’or, i quan se’l va posar , va caure a terra com morta. Els set germans se la van trobar ajaguda, la van posar damunt d’un camell i , com adormida, van travessar muntanyes i valls fins arribar a les terres del rei. Allà, tot passant sota d’un arbre, una branca es va enganxar a l’anell, que va caure, i la noia es va despertar.

El rei, en veure-la, va decidir casar-s’hi, però ella no era feliç i va demanar l’ajuda al camell que se la va endur. Els guàrdies els perseguien i es van amagar a una cova. Allà hi havia una ogressa que li va proposar canviar-li les robes per una transformació, ara en gasela. Així ho van fer . Un dia un dels guàrdies del rei es va fixar en ella, en com bevia d’una forma ben diferent , el rei va ordenar atrapar-la, disposat a casar-s’hi encara que fos un animal. Van fer una gran festa de casament entre el fill del rei i la gasela que va tornar a convertir-se en dona. Van ser feliços fins que van tenir un fill, llavors la noia es va quedar muda. Segons el jueu només podria recuperar la veu si es degollava el nadó, quan el príncep es disposava a fer-ho, Oundella va cridar per salvar el seu fill. A partir d’aquell moment, expulsada la bola d’herba que li bloquejava la gola, va poder parlar amb normalitat i van ser feliços i van menjar anissos.

Aquest conte està traduït del francès. L’edició original era en francès fàcil, un mètode per simplificar la lectura. A Catalunya també hi ha aquesta associació, es diu Lectura fàcil

Aquesta és la història d’un home que es diu Ahmed. Un dia decideix anar a passejar pel bosc, agafa un sac de cuir i dins hi posa un ou i una rata. Amaga el sac sota els seus vestits i se’n va? Quan hi arriba veu una cova molt gran on viu un ogre.

– Que hi ha algú? -pregunta Ahmed.
– Sí, jo, l’ogre de la cova.
– I què hi fas tu dins d’aquesta cova?
– Hi porto tota la gent que penso menjar-me. Entre i veuràs que et dic la veritat!

Ahmed entra i veu per terra , a un racó, la roba i els fusells de la gent que s’havia menjat l’ogre.
– Queda’t-li diu l’ogre. Serem amics i no et menjaré.
Es queda amb ell com dos amics, compartint el menjar que han caçat, excepte quan és un home, llavors només en menja l’ogre.

Un dia cacen un bou, però no tenen llenya per coure’l. Llavors l’ogre li diu a Ahmed:
– Vés a buscar llenya per coure el bou!
Ahemd marxa i s’arriba fins al bosc tot pensant:
– Si no porto prou llenya, l’ogre s’enfadarà.
Es posa a tallar arbres sense descans. L’ogre s’espera dins de la cova, però com que no veu que l’home torni, el va a buscar. El troba tallant arbres.
– Què fas Ahmed?- li pregunta- Per què em fas esperar tant?
– Fa falta molta llenya per fer coure el bou- respon Ahmed- Per això talo tants arbres.
L’ogre, sorprès, no diu res. Dóna una puntada a un arbre grandíssim que cau per terra, i el carrega a l’espatlla.
– Vinga, anem, tornem a la cova. Ja tenim prou llenya.

Quan són dins de la cova, l’ogre veu que no tenen aigua i envia Ahmed a buscar l’aigua. Ahmed pren la pell del bou per omplir-la. Arriba a la font i veu que no podrà carregar la pell de bou tota plena d’aigua.
– Faré un canal que porti l’aigua fins a la cova.
L’ogre espera , però Ahmed no torna i el va a buscar.
– Què fas aquí ?- pregunta l’ogre.
– Vull fer un canal que arribi fins a la cova. La pell de bou és massa petita, tindrem poca aigua- respon l’home.
L’ogre omple la pell i se la carrega a l’espatlla.
– Vine, tornem cap a casa. Ja tenim prou aigua.

Una nit, estan tots dos asseguts al voltant del foc. L’ogre es passa la mà pels pèls i en treu un poll ben gros.
– Què és això?- li pregunta Ahmed
– Un poll meu.
– Bé, doncs jo també n’agafaré un dels meus.
I treu la rata del sac de cuir que portava sota els seus vestits.
– Aquí tens el meu poll- diu l’home.

L’ogre se’l mira i veu que té potes, boca, ulls i cua.
-De debò que és un dels teus polls?
-Sí -contesta- posa’t el dit dins la seva boca!
L’ogre obeeix i la rata l’hi mossega.

Poc després l’ogre agafa una pedra entre els dits i l’aixafa ( queda feta pols)
– Veus? Puc convertir una pedra en pols.
– Jo puc convertir una pedra en aigua- contesta Ahmed- ja ho veuràs.
Agafa l’ou i l’esclafa.
Llavors l’ogre pensa:
“És molt més fort del que em pensava. Hauré de vigilar més i separar-me d’ell”

Una nit, mentre dormen, l’ogre agafa el fusell i dispara. Ahmed es desperta espantat.
– Què és aquest soroll?
Ahmed s’aixeca els pantalons i diu:
– El meu cul que s’ha tirat un pet.
– Ah , si?- contesta l’home- Espera’t, jo també em tiraré un pet que farà caure la cova.
– Espera’t que surto.

Ahmed se’n torna cap a casa i dóna gràcies a Déu:
-Déu meu, gràcies per haver-me salvat. L’ogre no se m’ha menjat.
Mentrestant, l’ogre deia:
– Gràcies Déu meu, per haver-me salvat. Ahmed no se m’ha menjat

Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.

Aquest conte ha estat recollit per Joaquim Vilar gràcies al relat de dos joves amazics, en Jamal i la Toucha, que viuen entre nosaltres. El podeu trobar a la pàgina Contes per compartir

Això era i no era un dia que l’Oxba va anar a recollir llenya al bosc, i en va anar recollint, recollint, recollint fins al vespre que es va fer fosc. Quan va veure la lluna , es va pensar que era el sol i quan va distingir dues llumetes al fons del bosc, es va pensar que era el seu pare que l’anava a buscar amb la llanterna. Però en realitat eren els ulls de l’Amzeu.

L’ Oxba va començar a cridar-lo:

– Sóc aquí, pare!
– Sóc aquí, pare!

Ell va contestar-li:

– Sóc aquí, filla meva!
– Sóc aquí, filla meva!
Quan l’Amzeu va ser al seu costat li va dir:

– Oxba, tens dues sortides: o et menjo ara mateix o véns cap a casa i et cases amb mi.
Ella va contestar-li que d’acord, que es casava amb ell i l’Amzeu li va dir:

– Quan vegis que plou molt i molt i faci molt i molt de vent, sabràs que en aquest dia et vindré a buscar.
Dit això, la va agafar a coll, amb tota la llenya que havia recollit, i la va dur a casa d’ella.

L’Oxba, un cop a casa, plora que ploraràs. Si treu la pols, plora; si renta els plats, plora; si frega, plora; si renta la roba, plora. La seva mare, molt preocupada, li va preguntar:
– Oxba, per què plores?
I ella li va contestar:

– Perquè vindrà l’Amzeu, me n’hauré d’anar cap a casa seva i casar-me amb ell.
– Oxba, amb jo , set germans i el teu pare, encara tens por de l’Amzeu?

Malgrat el que li deia la mare, l’Oxba va continuar tenint por perquè sabia segur que l’Amzeu la vindria a buscar.

Va arribar un dia que feia molt mal temps: feia vent i plovia a bots i barrals. Va arribar l’Amzeu i va començar a cridar:

– Oxba, Oxba!
Van sortir tots els germans, el pare i la mare i els va dir que venia a buscar l’Oxba. Ells van fer una rotllana i la van fer posar al bell mig per a què l’Amzeu no pogués agafar-la.
Quan l’Amzeu ho va veure, va aspirar molt fort , se la va endur dins del nas i se’n va anar corrents.

Un cop a casa l’Amzeu la va escridassar:

– Per què no volies venir si havíem fet un tracte?
L’Oxba li va contestar:
– Jo prou volia venir, però ells no em deixaven sortir a veure’t.
L’Amzeu va dir:

– Doncs ja està. Aquí tens la casa i escolta’m bé perquè en aquestes dues habitacions no hi pots entrar per res.

Ell se’n va anar a buscar menjar i quan va ser ben lluny, l’Oxba no va poder més i va entrar a les habitacions prohibides. Hi va trobar de tot i força: gent morta, animals morts, ossos per tot arreu i es va posar a plorar perquè tenia molta por.

Quan l’Amzeu va tornar i va veure que la noia estava tan malament es va pensar que havia entrat a les habitacions i la va tornar a escridassar:
– Per què hi has entrat?
Ella li va contestar:
– Amzeu, jo em pensava que no hi hauria res. És la darrera vegada que ho faig.

I van començar a menjar ben avinguts.

Al cap d’un temps va venir el germà gran amb un cavall a buscar-la. Li havia costat molt de trobar la casa. Havia preguntat i preguntat a molta gent:

– Heu vist l’Amzeu? El que obre portes de ferro i va agafar una noia entre set germans?
Els uns no volien dir res de tan espantats com estaven. Els altres li deien , cap enllà, cap enllà. Finalment un li va dir:

– Allà, en aquella muntanya, viu l’Amzeu.
Quan hi va arribar, va trucar a la porta, li va sortir l’Amzeu que li va dir:

– Benvingut cunyat meu!
I el va rebre amb un xai rostit i una plata molt gran de cuscús.
Amzeu li va dir:

– Donaré set voltes a la meva casa , si quan torno encara no t’has menjat tota la teca, et menjaré jo.

Així ho va fer. Quan va tornar, el noi encara no havia menjat ni una culleradeta de cuscús , així que se’l va menjar.

L’endemà va arribar el segon germà amb les mateixes dificultats per trobar la casa de l’Amzeu. Va tenir la mateixa rebuda i el mateix tracte. També se’l va menjar. I així va passar també amb el germà tercer, quart, cinquè i sisè, fins que va arribar el petit amb un cavall i una espasa. Tenia molt coratge i era molt intel.ligent.

Quan va arribar a la casa, l’Oxba el va escridassar i li va dir:

– Per què has vingut? Ets l’únic germà que em queda! L’Amzeu se’t mejarà!

El noi li va dir si hi havia un pou per allà a la vora. Quan l’Amzeu se’n va anar a donar les set voltes, ell va llençar el xai i el cuscús al pou. Només es va quedar amb el plat i els ossos.

L’Amzeu va quedar ben sorprès i aleshores el noi li va dir:

– Fem una baralla i si et guanyo, vomitaràs els meus sis germans.
L’Amzeu li va dir:

– Els vomitaré cecs!
El noi va dir:
-No, amb ulls i tot!
L’Amzeu va respondre:
– Els vomitaré coixos o mànxols.
– No, sencers, amb braços i cames.
L’Amzeu es va comprometre a fer-ho en cas que perdés la baralla.

Quan el germà petit li va clavar l’espasa els va vomitar tots, sencers però bruts. El noi va demanar a Déu que plogués perquè els seus germans poguessin quedar ben nets. I va ploure a bots i barrals. Després va demanar a Déu que sortís el sol perquè es poguessin eixugar. I el sol va sortir i els va escalfar.

Després va agafar la mà de la seva germana i tots vuit se’n van anar cap a casa.

I conte contat, conte acabat.

Àïxa Kandixa

Sembla que aquesta dona meitat nimfa, meitat bruixa, forma part de moltes de les llegendes del Marroc, tal com ha observat El Hassane Arabi als dos reculls d’articles que he llegit d’ell. En versió conte,en francès, la podeu trobar a un bon bloc amazic, reescrita per Atanane, una pintora i escriptora que viu a França.

Vet aquí que una vegada un jove anomenat Moha arribà ben entrada la nit a una casa on l’acolliren perquè el van veure molt trasbalsat. No va ser capaç d’articular una paraula fins després d’haver-se pres una tassa de te bullent. Vet aquí el que va explicar:

“Havia passat tot el dia treballant a les terres dels Aït Oulmil , era el moment de la collita, calia segar el blat i havíem tingut molta feina.Com que m’havia entretingut molt i ja s’acostava la posta de sol, el pare Oulmil em va demanar que em quedés a passar la nit a casa seva, però jo vaig refusar, tenia la dèria d’anar a dormir a casa.Vaig agafar la mula i vaig enfilar el camí, l’animal semblava tenir pressa per menjar-se la seva pròpia palla.

Encara que la posta de sol ja s’acabava, com que hi havia lluna plena, teníem força claror. Feia força calor i el cant de les cigales em bressava, de sobte, em vaig mig desvetllar perquè van parar de cantar. La mula també va començar a neguitejar-se, com si sentís un soroll que l’espantava.

Un calfred em va recórrer l’espinada: estava sentint com algú em cridava. Una veu femenina deia el meu nom, semblava espantada, com si algun perill l’assetgés, i el més curiós és que aquesta veu , que no acabava de reconèixer, em resultava familiar.
Tot i que la conducta de la meva mula em feia malfiar-me’n, jo em sentia encuriosit, volia saber qui era qui em cridava, descobrir què li passava.

Just en aquell va aparèixer ella, bellíssima , embolicada en un vel blanc, al costat d’una olivera. Vaig haver de saltar de la meva muntura perquè la mula ni es movia, paral.litzada i m’hi vaig adreçada. Estava segur de conèixer aquella noia des del moment en què un raig de lluna va il.luminar el seu rostre, els seus cabells d’un ros ataronjat queien per damunt les seves espatlles i sobre el seu pit com un xal de foc, i arribaven als malucs. Ella avançà el seu braç cap a mi, on tenia una mena de branca, em convidava a acostar-m’hi, somrient.

Vaig avançar unes passes i em va semblar que tenia davant Danna, una veïna meva de qui havia estat perdudament enamorat , però amb qui no havia pogut casar-me perquè una meningitis fulgurant se l’havia endut abans de les esposalles.

Els meus cabells s’eriçaren, i el meu cor començà a batre com si fos un timbal. Malgrat tot, vaig tenir un moment de lucidesa i vaig comprendre que no podia ser cap altra que Àïxa Kandixa, la malvada. Ella de seguida se’n va adonar i va canviar el posat i la mirada. Aleshores amb veu suplicant em digué: Oh Moha, el meu veí, el meu promès,.. no em reconeixes? … no em vols ajudar? Ajuda’m sisplau, t’ho suplico.. dóna’m la mà.

Oh s’assemblava tant a ella, a Danna, desitjava tant que ho fos que vaig estar a punt de cedir, per sort, em vaig trobar pronunciant una pregària. Li demanava a Déu que m’ajudés a lluitar contra ella, contra Satan i la meva mà s’anà abaixant fins a la meva cintura, on guardava el meu punyal. La mula estava aterrida però ara rebufava i potejava sense parar. Quan ja estava a punt de tocar el punyal, ella canvià radicalment, va deixar d’arrepenjar-se en l’arbre i aleshores vaig poder veure que en comptes de peus tenia unes peülles negres, com les d’un boc i intentar tirar-se’m a sobre. Jo vaig ser encara més ràpid i vaig clavar la fulla de la meva gavineta a terra. Ella es posà a cridar com posseïda i en mig d’esbufecs em suplicava que deslliurés la meva mà del punyal, que l’estava matant. Com que jo no li feia cas , ella es va posar a oferir-me tot el que jo pogués desitjar: l’èxit, la joventut, un cofre ple de monedes d’or…

De cap de les maneres estava disposat a negociar amb una diablessa, tenia por de perdre la meva ànima i el meu seny; la riquesa i l’èxit no m’havien pas seduït mai. Amb la força del desesper vaig ser capaç d’articular algunes paraules , invocant a Déu, suplicant-li que se n’anés pel mateix lloc on havia vingut. I així va ser, vaig veure com una mena de núvol blanc fugia i desapareixia entre els arbres. Malgrat això, vaig continuar una bona estona allà, agenollat, agafat al meu punyal clavat a terra, incapaç de reaccionar.

A poc a poc vaig retrobar la calma , i quan vaig comprendre que tot s’havia acabat, em vaig aixecar, vaig contemplar el paisatge que m’envoltava i vaig buscar la meva mula: s’havia allunyat uns quants metres, era darrera d’un arbre, com si volgués amagar-se. Hi vaig pujar i ràpidament vaig fugir d’aquell lloc, d’aquella experiència terrible que acabava de viure. Volia fugir però no sabia pas on anar… tornar al lloc d’on venia? Continuar el camí fins a casa? Tant m’era, la qüestió era abandonar el bosc ombrívol i lúgubre. Vaig recordar que a prop hi havia un mas, necessitava trobar humans, llum, escalfor, vida…”

Tot i que en Moha havia acabat d’explicar la seva història, cap dels presents no el va rellevar parlant. Tothom estava silent, quiet, sense gosar dir ni fer res perquè la por els atenallava. Només un vell va reaccionar, amb veu clara i segura ens recordà les nostres obligacions: l’alba acabava de trencar-se i a la casa hi havia moltes coses a fer. Ell, però, es quedà al costat de Moha, que tenia una mirada buida, absent, el va cobrir amb una flassada i el deixà dormir a cor què vols, cor què desitges. No va ser fins ben entrat el dia que es despertà i expressà el seu desig de marxar cap a casa. Li van preparar la mula i el vell, s’oferí a acompanyar-lo, ho digué amb un to de veu que no oferia cap mena de dubte, en Moha, no s’hi podria oposar.

Passats alguns dies , en Moha encara no havia reaccionat: no sortia de casa, no treballava, gairebé no parlava, no semblava ell. Només pensava en la diablessa i de tant en tant el sentien mormolar: Danna, Danna….Semblava presoner d’ell mateix, la família, comprensiva, el deixava tranquil, però finalment el van portar al metge que no va saber guarir-lo.

Malgrat el pas del temps, en Moha no reaccionava, i els amics quan el venien a visitar sacsejaven el cap, s’adonaven que no tenia remei, que vivia en un altre món. Li va créixer la barba i va descuidar el seu vestit, es veia brut i abandonat i només sortia de casa per vagabundejar pels camins o per adreçar-se al cementiri on passava llargues hores davant d’una tomba que tenia escrit el següent epitafi:
“Tot el que és d’aquest món torna cap al no-res i només reposa en la faç de Déu”, seguit del nom de la difunta : Danna ben Saleem, décedée le…

Aïsha Kandisha

Sembla que aquesta dona meitat nimfa, meitat bruixa, forma part de moltes de les llegendes del Marroc, tal com ha observat El Hassane Arabi als dos reculls d’articles que he llegit d’ell. En versió conte,en francès, la podeu trobar a un bon bloc amazic, reescrita per Atanane, una pintora i escriptora que viu a França.

Vet aquí que una vegada un jove anomenat Moh arribà ben entrada la nit a una casa on l’acolliren perquè el van veure molt trasbalsat. No va ser capaç d’articular una paraula fins després d’haver-se pres una tassa de te bullent. Vet aquí el que va explicar:

“Havia passat tot el dia treballant a les terres dels Aït Oulmil , era el moment de la collita, calia segar el blat i havíem tingut molta feina.Com que m’havia entretingut molt i ja s’acostava la posta de sol, el pare Oulmil em va demanar que em quedés a passar la nit a casa seva, però jo vaig refusar, tenia la dèria d’anar a dormir a casa, Vaig agafar la mula i vaig enfilar el camí, l’animal semblava tenir pressa per menjar-se la seva pròpia palla.

Encara que la posta de sol ja s’acabava, com que hi havia lluna plena, teníem força llum. Feia força calor i el cant de les cigales em bressava, de sobte, em vaig mig desvetllar perquè van parar de cantar. La mula també va començar a neguitejar-se, com si sentís un soroll que l’espantava.

Un calfred em va recórrer l’espinada: estava sentint com algú em cridava. Una veu femenina em cridava pel meu nom, semblava espantada, com si algun perill l’assetgés, i el més curiós és que aquesta veu , que no acabava de reconèixer, em resultava familiar.
Tot i que la conducta de la meva mula em feia malfiar-me’n, jo em sentia encuriosit, volia saber qui era qui em cridava, descobrir què li passava.

Just en aquell va aparèixer ella, bellíssima , embolicada en un vel blanc, al costat d’una olivera. Vaig haver de saltar de la meva muntura perquè la mula ni es movia, paral.litzada i m’hi vaig adreçada. Estava segur de conèixer aquella noia des del moment en què un raig de lluna va il.luminar el seu rostre, els seus cabells d’un ros ataronjat queien per damunt les seves espatlles i sobre el seu pit com un xal de foc, i arribaven als malucs. Ella avançà el seu braç cap a mi, on tenia una mena de branca, em convidava a acostar-m’hi, somrient.

Vaig avançar unes passes i em va semblar que tenia davant Danna, una veïna meva de qui havia estat perdudament enamorat , però amb qui no havia pogut casar-me perquè una meningitis fulgurant se l’havia endut abans de les esposalles.

Els meus cabells s’eriçaren, i el meu cor començà a batre com si fos un timbal. Malgrat tot, vaig tenir un moment de lucidesa i vaig comprendre que no podia ser cap altra que Aïsha Kandisha, la malvada. Ella de seguida se’n va adonar i va canviar el posat i la mirada. Aleshores amb veu suplicant em digué: Oh Moh, el meu veí, el meu promès,.. no em reconeixes? … no em vols ajudar? Ajuda’m sisplau, t’ho suplico.. dóna’m la mà.

Oh s’assemblava tant a ella, a Danna, desitjava tant que ho fos que vaig estar a punt de cedir, per sort, em vaig trobar pronunciant una pregària. Li demanava a Déu que m’ajudés a lluitar contra ella, contra Satan i la meva mà s’anà abaixant fins a la meva cintura, on guardava el meu punyal. La mula estava aterrada però ara rebufava i potejava sense parar. Quan ja estava a punt de tocar el punyal, ella canvià radicalment, va deixar d’arrepenjar-se en l’arbre i aleshores vaig poder veure que en comptes de peus tenia unes peülles negres, com les d’un boc i intentar tirar-se’m a sobre. Jo vaig ser encara més ràpid i vaig clavar la fulla de la meva gavineta a terra. Ella es posà a cridar com posseïda i en mig d’esbufecs em suplicava que deslliurés la meva mà del punyal, que l’estava matant.Com que jo no li feia cas , ella es va posar a oferir-me tot el que jo pogués desitjar: l’èxit, la joventut, un cofre ple de monedes d’or.

De cap de les maneres estava disposat a negociar amb una diablessa, tenia por de perdre la meva ànima i el meu seny; la riquesa i l’èxit no m’havien pas seduït mai. Amb la força del desesper vaig ser capaç d’articular algunes paraules , invocant a Déu, suplicant-li que se n’anés pel mateix lloc on havia vingut. I així va ser, vaig veure com una mena de núvol blanc fugia i desapareixia entre els arbres. Malgrat això, vaig continuar una bona estona allà, agenollat, agafat al meu punyal clavat a terra, incapaç de reaccionar.

A poc a poc vaig retrobar la calma , i quan vaig comprendre que tot s’havia acabat, em vaig aixecar, vaig contemplar el paisatge que m’envoltava i vaig buscar la meva mula: s’havia allunyat uns quants metres, era darrera d’un arbre, com si volgués amagar-se. Hi vaig pujar i ràpidament vaig fugir d’aquell lloc, d’aquella experiència terrible que acabava de viure. Volia fugir però no sabia pas on anar… tornar al lloc d’on venia? Continuar el camí fins a casa? Tant m’era, la qüestió era abandonar el bosc ombrívol i lúgubre. Vaig recordar que a prop hi havia un mas, necessitava trobar humans, llum, escalfor, vida…”

Tot i que en Moh havia acabat d’explicar la seva història, cap dels presents no el va rellevar parlant. Tothom estava silent, quiet, sense gosar dir ni fer res perquè la por els atenallava. Només un vell va reaccionar, amb veu clara i segura ens recordà les nostres obligacions: l’alba acabava de trencar-se i a la casa hi havia moltes coses a fer. Ell, però, es quedà al costat de Moh, que tenia una mirada buida, absent, el va cobrir amb una flassada i el deixà dormir a cor què vols, cor què desitges. No va ser fins ben entrat el dia que es despertà i expressà el seu desig de marxar cap a casa. Li van preparar la mula i el vell, s’oferí a acompanyar-lo, ho digué amb un to de veu que no oferia cap mena de dubte, en Moh, no s’hi podria oposar.

Passats alguns dies , en Moh encara no havia reaccionat: no sortia de casa, no treballava, gairebé no parlava, no semblava ell. Només pensava en la diablessa i de tant en tant el sentien mormolar: Danna, Danna….Semblava presoner d’ell mateix, la família, comprensiva, el deixava tranquil, però finalment el van portar al metge que no va saber guarir-lo.

Malgrat el pas del temps, en Moh no reaccionava, i els amics quan el venien a visitar sacsejaven el cap, s’adonaven que no tenia remei, que vivia en un altre món. Li va créixer la barba i va descuidar el seu vestit, es veia brut i abandonat i només sortia de casa per vagabundejar pels camins o per adreçar-se al cementiri on passava llargues hores davant d’una tomba que tenia escrit el següent epitafi:
“Tot el que és d’aquest món torna cap al no-res i només reposa en la faç de Déu”, seguit del nom de la difunta : Danna ben Saleem, décedée le…