Aquest conte prové d’una col.lecció de contes marroquins traduïts al francès(francès fàcil )perquè els nens i nenes es familiaritzin amb la segona llengua de l’ensenyament del Marroc. Editada a Casablanca, els 10 contes de la col.lecció han estat rellegits, resumits i completats per Bouzza DBILIJ. Jo m’he ocupat de la traducció al català i he intentat respectar-ne l’esperit ( català fàcil)

Miloud, el llenyataire, i la seva dona Halima viuen a prop del bosc, a pocs quilòmetres de Kenitra. No són rics: amb prou feines van tirant. Halima també és molt treballadora. Cria gallines que li donen una dotzena d’ous cada dia i també fa catifes. No gasta gaire diners, perquè sap que són pobres.

Miloud surt de casa cada matí per anar a tallar llenya al bosc. Al vespre, va al suk a vendre la llenya i també els ous de les gallines. Amb els diners que guanya, compra el menjar que necessiten i poca cosa més.

Cada dia, en Miloud talla més i més llenya, perquè cada dia necessiten més diners: tot està molt car. Però com que ell s’estima molt el bosc, no toca els arbres vius: només els morts i de vegades no resulta fàcil.

Halima no és una dona exigent. Es conforma amb poca cosa, i està molt contenta sempre que el seu marit li fa alguna regal, un mocador, per exemple. Ella sap que en Miloud no li pot comprar braçalets o anells perquè són pobres.

Una de les cosines de Halima es casa d’aquí a una setmana. Hi ha d’anar ben vestida, per això demana al seu marit :

– Estimat, les meves babutxes són molt velles per portar-les el dia del casament. Pels caftans, no cal preocupar-se : n’hi ha prou amb rentar-los i fer-los una repassada- i afegeix- Però les babutxes, veus? Són massa velles per a un dia de festa.

Miloud no diu res. Pensa que la seva dona té raó: les babutxes no es poden rentar i repassar com la roba. Halima li proposa fer un sacrifici i ell pensa que no pot negar res a la seva dona.

– Tant de bo trobi més arbres morts- diu el marit, després d’un llarg silenci- Com saps, no puc tocar les branques verdes. Si ho faig, tinc la sensació que tallo una part del meu propi cos.

L’endemà Miloud es lleva de bona hora , més aviat que abans. Decideix que s’ha d’esforçar més i recollir tanta llenya com pugui. Quan arriba al bosc, encara és de nit i com que no hi veu gaire, comença a tallar les branques d’una alzina grisa qui no té gaires fulles. Dóna un primer cop de destral i llavors se sent una veu que diu:
– Ai, em fas mal!
Sorprès, Miloud mira a dreta i
esquerra. Ningú. Gira al voltant de l’arbre. Ningú.

– Dec estar mig adormit encara- pensa.
Torna a la feina i quan clava la destral a l’arbre torna a sentir:

– Ai, ai , per què em vols fer mal? Vés a tallar branques mortes!

Aquest cop en Miloud n’està segur: no és ell que estigui somniant, és l’arbre qui parla!

– Qui ets ?
– Sóc jo, la vella alzina.
– Però les alzines no parlen!- s’exclama el llenyataire.
– Si em guardes el secret, et diré que les velles alzines parlem amb qui volem i quan volem.
– És estrany- diu el llenyataire- Em passo els dies al bosc i mai he sentit arbres que parlin.
La vella alzina li explica que kan ya ma kan ( temps era temps) tothom sabia que les alzines parlaven.

– És una llarga història- diu l’alzina- Si vols, te l’explico, però cal guardar el secret.

Miloud ho promet i l’alzina confia en ell, tot i que sap que als humans els costa molt guardar secrets.

– Per què véns tan aviat avui?

El llenyataire li ho explica i a l’arbre li sap greu . Per això decideix ajudar-lo.

– Mira, darrera teu hi ha uns llorers amb flors vermelles i uns altres amb flors blanques. Agafa unes branques amb flors blanques i fes-ne un ram. A casa, el poses damunt d’una safata de pell groga. Després digues la fórmula màgica “ Reina dels llorers, el teu deure fes”.
– Moltes gràcies, alzina.
– Ah, i sobretot, guarda el secret!- li recorda l’arbre.

Però Miloud ja no li fa cas, només fa que repetir la fórmula màgica per recordar-la bé.

Arriba a casa, posa les branques tallades damunt la safata i repeteix la fórmula. De sobte, apareixen unes babutxes brodades amb fil de seda i d’or. Content, corre a despertar la seva dona i s’oblida que ha promès guardar el secret. No té altra cosa al cap que ensenyar a la dona el regal.

Halima se sorprèn. No entén res de res: damunt la taula hi ha les babutxes més maques que mai ha vist. Miloud , abans d’explicar res, li demana de guardar el secret. Ella ho jura i després el marit li confessa la història.

Halima no pot deixar de pensar en totes les coses que li agraden. Primer li ve al cap un vestit bonic com el de la veïna i sense pensar més pronuncia les paraules:

– Reina dels llorers, el teu deure fes.
I ja tenim el vestit damunt la taula. I a partir d’aquí, ja no s’atura: coses i més coses damunt la taula.

Miloud ja no torna al bosc, per què treballar? No necessita la destral, només cal demanar a les branques del llorer. Viuen rics i feliços. Tenen de tot, però troben a faltar una cosa: no tenen fills. Per això han demanat a les blanques aquesta gràcia.

Els veïns comencen a parlar. Veuen que Miloud no treballa mai, uns diuen que ha rebut una herència, uns altres que ha trobat un tresor….Una de les veïnes, curiosa, es proposa fer parlar Halima . Com que sap que a la dona del llenyataire li agrada molt el tafin que ella prepara, en fa i espera que ella senti l’olor des de casa seva. Està segura que vindrà a casa i li demanarà per menjar-ne. I així ho fa.

Mentre mengen, les dues soles li diu:

– Quina llàstima que el teu marit sigui al bosc i no pugui menjar amb nosaltres!.
– No, el meu marit ja no va al bosc- respon Halima que no s’adona de la trampa.
– Si no talla llenya, de què viviu?
Halima es troba atrapada, sap que ha de guardar el secret però…

– Tu ets la meva millor amiga- diu Halima- Tinc confiança en tu: promet-me que guardaràs el secret.
– Seré una tomba.
I Halima ho explica tot. Passen els dies i tot continua igual. Les dues veïnes prenen el te juntes i parlen de les seves coses. Un dia , la veïna entra a casa de Halima, plorant:

– Ajuda’m amiga meva, el meu fill té molta febre : està a punt de morir- demana- Dóna’m les branques de llorer , els demanaré que el curin.
Halima accepta no sense abans dir:
– Amaga-les bé i torna-me-les aviat.
Al cap d’una hora la veïna torna amb les branques, però no les d’abans, sinó unes altres de vermelles.
– El meu fill està molt millor gràcies a tu.
Halima mira les branques i s’adona que ja no tenen les fulles blanques, sinó vermelles.

– Potser no volen canviar de mans- es diu- El meu marit s’enfadarà amb mi si li ho explico.

Posa les branques damunt la safata i diu la fórmula màgica. No passa res. Quan arriba Miloud li diu:

– Crec que les branques ja no tenen poders. Mira, ara les flors són vermelles.
– Què farem ara? Pregunta Miloud.
– Torna al bosc i parla amb l’alzina. Segur que et donarà alguna altra cosa.
L’endemà, Miloud torna al bosc i l’alzina, quan el veu, es posa a riure. Ho sap tot.

– No has sabut guardar el secret, Miloud! Agafa una branca de l’altre llorer, el de les flors vermelles . La fórmula ja la saps.
Miloud talla la branca i tot just sortir del bosc, a la clariana, diu la fórmula. Però en comptes de regals, rep un munt de cops:

– Té- diu la branca- Aquest és el regal que et mereixes. No has sabut guardar el secret.

Miloud corre per no rebre més cops, intenta fugir, però no hi ha res a fer. Quan els cops acaben se’n va cap a casa. Agafa la destral i s’emporta també la branca. Ara li toca a la seva dona aprendre la lliçó.

Halima el veu arribar amb la branca i el fa entrar a casa amb pressa. Espera tornar a tenir sort, però, com el seu marit, acaba rebent cops de la branca.
L’endemà va a veure la veïna.

– El meu marit ha portat una altra branca meravellosa, però et demano que em guardis el secret.
La veïna ho jura i espera. Al cap d’uns dies demana a Halima altre cop la branca.

– Halima, vénen uns parents a visitar-me i no tinc res per oferir-los. Deixa’m la branca, amb el que em doni podré fer un bon tajin. Després te’n donaré un plat per a tu.
Halima fa dies que espera aquest moment. Fa veure que no pot deixar-li la branca, però acaba acceptant.

Quan la veïna diu la fórmula màgica:

– Té , cop de bastó per la lladregota!- diu la branca – Torna les branques de flors blanques als seus propietaris!

La veïna, penedida, porta totes les branques a Halima i li demana perdó.

Des d’aquest dia, el llenyataire va cada dia al bosc a tallar branques mortes i Halima continua fent catifes i ocupant-se de les gallines. De tant en tant, agafen el ram de flors vermelles i diuen la fórmula màgica. Llavors recorden que cal mantenir el secrets i treballar de forma honrada.