En conclusió, Alícia al país de les meravelles és una novel·la molt interessant, molt elaborada i, sobretot, molt infravalorada. Podríem dir amb certesa que és un llibre que tothom hauria de llegir. Per aquest motiu, animem a fer-ho per seguir aquesta història tan apassionant. I si no sou molt de llibres, podeu donar un cop d’ull a les adaptacions cinematogràfiques més conegudes, que cap d’elles perd l’essència de la màgia!

• Alice in Wonderland (1903) – Cecil M. Hepworth

• Walt Disney’s Alice in Wonderland (1951) – Clyde Geronimi

• Alice in Wonderland (2010) – Tim Burton

“Alícia al país de les meravelles” de Lewis Carroll és un viatge fascinant des del capítol de la història de la tortuga d’imitació fins a la declaració d’Alícia. En aquests capítols, la narrativa pren un gir inesperat amb el judici de la Reina de Cors, que organitza amb personatges absurds. La història de la tortuga d’imitació destaca la natura absurda de les regles i la imitació cega de les normes socials, una crítica de Carroll a la hipocresia i la manca de sentit en les estructures socials.
A mesura que avança la història, la declaració d’Alícia al final del judici simbolitza un moment d’empoderament. En negar-se a jugar segons les regles absurdes, Alícia qüestiona l’autoritat i la lògica absurda de Wonderland, mostrant resistència contra les normes opressives i afirmant la seva individualitat.
El llenguatge de Carroll és magistral, amb un estil lúdic, jocs de paraules i neologismes, creant una experiència de lectura única. L’autor utilitza personatges caricaturescs i situacions surrealistes per satiritzar la societat victoriana i les seves rigideses, convertint la història en un mirall deformant que reflecteix les absurdes normes socials i l’arbitrarietat del poder.
Aquests capítols encapsulen la imaginació i creativitat de Carroll en crear un món imaginatiu amb capes de significat, anant més enllà d’una narrativa infantil per explorar temes profunds i reflexionar sobre la societat i la identitat. La culminació de l’obra amb la revelació que tot és part d’un somni amplia la perspectiva del lector, convidant-lo a qüestionar percepcions i abraçar la imaginació, convertint “Alícia al país de les meravelles” en una obra que ofereix una reflexió metafòrica sobre la naturalesa de la realitat i els límits de la imaginació.

Lewis Carroll va voler, fer una crítica a la societat victoriana i una al·legoria al camí entre la infantesa i l’adultesa, amb una trama existencialista que viatja per endins d’un somni humà; per aquest motiu Alícia al país de les meravelles és una de les històries infantils més complexes del món.

Després de la caiguda d’Alícia pel cau del conill (inici del primer cicle del somni de la història) les seves peripècies la van portar al bosc, on, en el capítol V Alícia es troba a una eruga fumant sobre un bolet.

Aquesta es mostra impacient i no té cap mena d’interès a comprendre els problemes d’Alícia, per contra, decideix retreure-la i burlar-se, en la majoria de les ocasions per mitjà de preguntes existencialistes que Alícia no pot respondre,(l’eruga és una crítica a la desvaloració dels problemes dels nens que sofreixen per part dels adults per encara ser nens, perquè per a Dodgson, no importava l’edat, si algú té problemes mereix ser escoltat i necessita rebre ajuda; l’eruga també és una crítica al consum d’opi, perquè en el Regne Unit del segle XIX, l’opi representava un vici enorme en la societat victoriana) en el final de la conversa l’eruga s’apiada d’Alícia i li diu que podrà canviar la seva grandària si menja una mica del bolet màgic on està asseguda.

Quan Alícia la menja, adquireix una grandària colossal, superant les copes dels arbres, (és aquí on podem veure un dels indicis més clars que aquesta aventura es tracta d’un somni, perquè Alícia no aconsegueix distingir bé les seves mans, simplement aprecia una distorsió com en un somni real) en créixer tant Alícia disloco un niu de coloms, la qual cosa va molestar molt al colom responsable del niu; el colom, contínua amb les preguntes existencialistes de la trobada amb l’eruga i decideix ridiculitzar a Alícia, perquè no la considerava una veritable nena (el colom és una al·legoria crítica a com són tractats uns certs adolescents que tenen un ritme de creixement propi, perquè Dodgson detestava que la societat victoriana accelerava la fi de la innocència i de la infantesa dels nens amb l’objectiu que fossin útils per a la pròpia societat, causant danys irreparables en la personalitat i en la salut mental dels infants) finalment el colom es cansa i expulsa a Alícia de les altures; és aquí on Alícia troba una caseta enmig del bosc i s’acaba el capítol V.

Personalment, considero que el capítol V és molt interessant, perquè és aquí on Dodgson introdueix preguntes existencialistes, com el qui soc, si la vida realment té sentit…

A l’ésser un capítol escrit d’una manera aparentment infantil, és lleugerament difícil captar totes les referències, crítiques, al·legories i sàtires, però quan es capten el capítol adquireix un nou significat.

Penso també que és en aquest capítol on veritablement inicia el conflicte de la història, perquè si bé en capítols anteriors Alícia ja s’havia preguntat les preguntes existencialistes, és en aquest capítol on les interaccions d’Alícia amb l’entorn de les meravelles comencen a veure’s perjudicades per aquestes preguntes.

En el capítol VI Alícia decideix reduir la seva grandària per voluntat pròpia per a tractar d’encaixar a l’entorn de la caseta, (això és una al·legoria a com en l’adolescència, unes certes persones canvien la seva identitat per la pressió de no encaixar, identificant-se més amb el seu costat nen o amb el seu costat adult segons convingui) dins de la casa, res té sentit i l’estada d’Alícia és absurda (la manera de funcionar d’aquesta casa és confusa i absurda, perquè Dodgson va voler representar unes certes parts sense sentit dels somnis, en un cert sentit aquesta part seria una al·legoria a l’absurditat dels somnis) finalment Alícia es cansa de perdre el temps en aquesta casa i es va per a l’entrada del bosc; és aquí on es topa amb el gat de Cheshire, somrient que apareix i desapareix, (aquest personatge es va originar en l’expressió medieval “somrient com un gat de Cheshire”, actualment es desconeixen els orígens d’aquesta expressió) Alícia li pregunta al gat que camí pot prendre per a sortir d’allí; el gat li indica dos camins, un el portaria a la casa de la llebre de març i un altre a la casa del barreter boig; al no desitjar topar-se amb més bojos, Alícia decideix anar a la casa de la llebre de març, però el gat li adverteix que vagi on vagi tots estarien bojos (aquesta frase del llibre, en el seu idioma original ”’we’re all mad here. I’m mad” és un complex joc de paraules, perquè “mad” que significa boig és una paraula molt semblant a “made” que significa fet, per la qual cosa el gat li revela directament a Alícia que tot és un producte dels seus somnis) el capítol VI acaba amb l’arribada d’Alícia a la casa de la llebre de març.

Personalment, considero que el capítol VI és crucial per a entendre aquesta obra, perquè és aquí on el lector confirma les seves sospites que tot és un somni, la qual cosa li dona una justificació a l’absurditat de l’obra; tristament això només passa en la versió original anglesa, crec les traduccions haurien d’incloure una nota que ho expliqués.

M’encanto aquest capítol, perquè el gat de Cheshire és l’únic personatge que no discrimina a Alícia i la manera de parlar del gat és “màgica” i “poètica”.

En el capítol VII, a la casa de la llebre de març, Alícia s’ofereix amb una festa de te, on estan: la llebre de març (personatge que s’origina en l’expressió “boig com una llebre de març” perquè les llebres sofreixen un canvi hormonal en març a causa de l’aparellament), el barreter boig (personatge que s’origina en l’expressió “boig com un barreter” aquesta expressió victoriana refica al fet que els barreters perdien el cap en confeccionar barrets; això es devia al fet que perquè la pell de les llebres i conills fossin útils en la confecció de barrets, havien de passar per un bany químic de mercuri, al qual els barreters s’exposaven diàriament) i el liró (personatge que representa els problemes del somni que tenia Dodgson). En un intent d’encaixar, Alícia s’asseu en la taula, però la llebre de març li recorda que no va ser convidada a la festa; igualment Alícia decideix asseure’s i encaixar a la força. Després d’una llarga conversa Alícia s’enfada i marxa, perquè segons ella tots en aquesta taula estaven “perdent el temps”, és aquí on el barreter li explica que en aquest món el temps és una persona i que, ell mateix no té bones relacions amb el temps, d’aquí ve que no es pugui marxar de l’hora del te, ja que com a càstig el temps el condemno a viure sempre en l’hora del te (això és una crítica als “dogmatismes” victorians, Dodgson critica la importància que va adquirir l’hora del te en la societat victoriana, sense estar justificat el seu veritable valor, simplement era important per pressió social)

Finalment, Alícia decideix escapar d’aquesta casa i entra en un arbre, endins de l’arbre es trobava la sala on va estar just després de la caiguda pel cau, (en aquesta part Alícia acaba un cicle del somni i tot ha de començar de nou perquè el somni segueixi; també podem concloure que és un somni anormal, perquè en general el cicle del somni es reinicia cada 80 o 100 minuts i Alícia només porta adormida uns minuts, Dodgson tenia problemes del somni, aquests cicles del somni alterats d’Alícia són una representació d’aquest problema real) el capítol VII acaba amb Alícia, aprofitant el coneixement adquirit en les seves experiències passades, obrint la porta inicial i creuant-la.

Personalment, considero que el capítol VII és una gran sàtira, la manera en al fet que es retrata el dogmatisme de la societat victoriana és impressionant; a l’ésser un capítol escrit d’una manera aparentment infantil, és lleugerament complicat captar totes les referències, crítiques, al·legories i sàtires.

També em va sorprendre l’estructura dels cicles del somni d’Alícia, perquè, mèdicament parlant, és corresponent a l’estructura dels cicles del somni de Dodgson.

En el capítol VIII, Alícia descobreix que la utopia del país de les meravelles, és en realitat una distopia governada per una reina malcriada, tirana i opressora (el personatge de la reina és una sàtira a la reina del Regne Unit, Irlanda i emperadriu de l’Índia Victòria I, victòria era una nena malcriada i capritxosa al comandament de la potència mundial de l’època, Dodgson estava en contra que algú així regnés) i per un rei ignorant, adulador i inútil (el personatge del rei és una sàtira al príncep Albert I de Saxònia-Coburg-Gotha, al qual la majoria de la societat detestava, perquè no era anglès, tampoc tenia cap poder, ja que no tenia títols en el Regne Unit) aquest capítol és una sàtira, està ple de crítiques i tracta de retratar com realment funcionava la noblesa victoriana.

En el final del capítol Alícia desvia el curs del seu propi somni per a complir un capritx de la reina (això és una al·legoria a com molts van haver de renunciar a les seves vides per a mantenir el poder britànic enlaire)

Personalment, considero que el capítol VIII és una obra mestra, perquè transmet els diferents sentiments de les diferents classes socials de l’imperi britànic; la caracterització de la cort simplement magnífica i dona pas a moltes reflexions sobre la justícia social, històrica, judicial…

Crec que és especialment perfecta la caracterització psicològica de la reina, perquè realment té una actitud idèntica a la reina victòria.

Les aventures d’Alícia al país de les meravelles, conegut comunament com a Alícia al país de les meravelles (títol original en anglés Alice’s Adventures in Wonderland), és una novel·la de fantasia publicada el 1865 pel britànic Charles Ludwidge Dodgson, sota el pseudònim de Lewis Carroll. Aquest llibre es va escriure durant l’època victoriana, el regnat de Victòria I del Regne Unit, una època pacífica i llarga per consolidar l’economia, el sistema colonial i la industrialització. En aquest comentari de text, parlaré de l’argument principal fins ara, el personatge protagonista, el tema principal d’aquests primers capítols, els aspectes lingüístics, l’estructura del text, una petita opinió i una conclusió.

La història parla d’una nena, l’Alícia, que cau per un forat i de sobte es troba en un món peculiar i estrany poblat per humans i criatures antropomòrfiques. Com a personatge, l’Alícia és una nena molt curiosa. Sembla prou intel·ligent per la seva edat, però com aquesta situació se li escapa de les mans, trobant-se en un món totalment diferent, comença a pensar bogeries. A més a més, comet moltes errades i té moltes equivocacions. D’una banda, crec que el tema principal d’aquests primers capítols és l’objectiu que es presenta a l’Alícia. En aquest cas, l’objectiu és arribar al jardí; l’inconvenient, que la porta per arribar-hi és massa petita; i per últim, els diferents avantatges dels quals disposa, els aliments que la fan créixer o disminuir la mida. Així i tot, trobo rellevant que segueixi sent una nena, ja que desaprofita aquests avantatges i plora quan es frustra i no li surten bé les coses (gaire bé provoca el seu ofegament quan es torna a fer petita en el seu bassal de llàgrimes). Diria que és imprudent. A sobre, fa comentaris inadequats al lloc inadequat, ferint els sentiments dels altres.

D’altra banda, parlant més del text que de la història, també són rellevants alguns aspectes lingüístics. Per exemple, l’estructura de la frase. És veritat que és un llibre ordenat per paràgrafs, però té parts que trenquen una mica aquesta normalitat, com el conte del ratolí; la seva història porta cua, és llarga i trista. I és així literalment, perquè Lewis Carroll dedica un paràgraf estret, fent un zigzagueig i on cada vegada la lletra es fa més petita, per explicar-la. De la mateixa manera és interessant el punt de vista de la narració. El llibre està escrit en tercera persona, de tal manera que la història de l’Alícia no l’explica ella, sinó que se’ns narra des d’una altra persona que no hi és al llibre (l’autor). Tot i això, com a personatge protagonista, seguim la seva història i veiem tot el que li passa, semblant que el lector sigui a prop de l’Alícia perquè constantment llegim el que pensa. Això està una mica relacionat amb l’estructura del text, ja que és un mateix conte, és clar, però els capítols separen les parts més importants de la història de manera més independent. És a dir, cada cop que comencem un capítol ens assabentarem que s’explicarà una situació no molt relacionada amb la del capítol anterior. Un altre element de l’estructura del text són les il·lustracions, ja que ajuden a la comprensió de la història. Amb les imatges, podem saber en tot moment què s’està representant (moments, escenaris, personatges…). És un llibre força abstracte i filosòfic, i encara l’estic intentant entendre. És clar que existeixen la diversitat d’opinions i els diferents punts de vista, i entenc que molts adults el poden considerar massa infantil, mentre que molts nens el consideraran massa complicat.

En resum, l’Alícia és un personatge que ha de créixer i madurar, i ara potser ho té més complicat perquè es troba en un món que surt totalment de la seva normalitat. El format de Carroll per escriure el llibre és interessant i, al contrari de com la majoria de gent pensa, les imatges sí que ajuden a la comprensió. De moment, perquè encara no m’he acabat el llibre, no sabria dir quin significat té més enllà d’aconseguir els teus objectius sense deixar-se caure davant les adversitats. També podria dir que s’ha de tractar amb respecte a tothom i que s’ha d’anar amb compte amb el que es diu, perquè les paraules també fan mal. És un llibre que, de moment, m’està agradant i que em crida molt l’atenció. Al principi em va decebre una mica perquè era un llibre que el tenia molt vist i escoltat i mai m’havia cridat l’atenció, però realment mai l’he llegit i ha d’haver-hi una oportunitat per a tot.

Aquest llibre va ser escrit per Lewis Carroll, i és un llibre de gènere fictici i fantasia. Va ser publicat l’any 1865.