“Alícia al país de les meravelles” de Lewis Carroll és un viatge fascinant des del capítol de la història de la tortuga d’imitació fins a la declaració d’Alícia. En aquests capítols, la narrativa pren un gir inesperat amb el judici de la Reina de Cors, que organitza amb personatges absurds. La història de la tortuga d’imitació destaca la natura absurda de les regles i la imitació cega de les normes socials, una crítica de Carroll a la hipocresia i la manca de sentit en les estructures socials.
A mesura que avança la història, la declaració d’Alícia al final del judici simbolitza un moment d’empoderament. En negar-se a jugar segons les regles absurdes, Alícia qüestiona l’autoritat i la lògica absurda de Wonderland, mostrant resistència contra les normes opressives i afirmant la seva individualitat.
El llenguatge de Carroll és magistral, amb un estil lúdic, jocs de paraules i neologismes, creant una experiència de lectura única. L’autor utilitza personatges caricaturescs i situacions surrealistes per satiritzar la societat victoriana i les seves rigideses, convertint la història en un mirall deformant que reflecteix les absurdes normes socials i l’arbitrarietat del poder.
Aquests capítols encapsulen la imaginació i creativitat de Carroll en crear un món imaginatiu amb capes de significat, anant més enllà d’una narrativa infantil per explorar temes profunds i reflexionar sobre la societat i la identitat. La culminació de l’obra amb la revelació que tot és part d’un somni amplia la perspectiva del lector, convidant-lo a qüestionar percepcions i abraçar la imaginació, convertint “Alícia al país de les meravelles” en una obra que ofereix una reflexió metafòrica sobre la naturalesa de la realitat i els límits de la imaginació.
