Les aventures d’Alícia al país de les meravelles, conegut comunament com a Alícia al país de les meravelles (títol original en anglés Alice’s Adventures in Wonderland), és una novel·la de fantasia publicada el 1865 pel britànic Charles Ludwidge Dodgson, sota el pseudònim de Lewis Carroll. Aquest llibre es va escriure durant l’època victoriana, el regnat de Victòria I del Regne Unit, una època pacífica i llarga per consolidar l’economia, el sistema colonial i la industrialització. En aquest comentari de text, parlaré de l’argument principal fins ara, el personatge protagonista, el tema principal d’aquests primers capítols, els aspectes lingüístics, l’estructura del text, una petita opinió i una conclusió.
La història parla d’una nena, l’Alícia, que cau per un forat i de sobte es troba en un món peculiar i estrany poblat per humans i criatures antropomòrfiques. Com a personatge, l’Alícia és una nena molt curiosa. Sembla prou intel·ligent per la seva edat, però com aquesta situació se li escapa de les mans, trobant-se en un món totalment diferent, comença a pensar bogeries. A més a més, comet moltes errades i té moltes equivocacions. D’una banda, crec que el tema principal d’aquests primers capítols és l’objectiu que es presenta a l’Alícia. En aquest cas, l’objectiu és arribar al jardí; l’inconvenient, que la porta per arribar-hi és massa petita; i per últim, els diferents avantatges dels quals disposa, els aliments que la fan créixer o disminuir la mida. Així i tot, trobo rellevant que segueixi sent una nena, ja que desaprofita aquests avantatges i plora quan es frustra i no li surten bé les coses (gaire bé provoca el seu ofegament quan es torna a fer petita en el seu bassal de llàgrimes). Diria que és imprudent. A sobre, fa comentaris inadequats al lloc inadequat, ferint els sentiments dels altres.
D’altra banda, parlant més del text que de la història, també són rellevants alguns aspectes lingüístics. Per exemple, l’estructura de la frase. És veritat que és un llibre ordenat per paràgrafs, però té parts que trenquen una mica aquesta normalitat, com el conte del ratolí; la seva història porta cua, és llarga i trista. I és així literalment, perquè Lewis Carroll dedica un paràgraf estret, fent un zigzagueig i on cada vegada la lletra es fa més petita, per explicar-la. De la mateixa manera és interessant el punt de vista de la narració. El llibre està escrit en tercera persona, de tal manera que la història de l’Alícia no l’explica ella, sinó que se’ns narra des d’una altra persona que no hi és al llibre (l’autor). Tot i això, com a personatge protagonista, seguim la seva història i veiem tot el que li passa, semblant que el lector sigui a prop de l’Alícia perquè constantment llegim el que pensa. Això està una mica relacionat amb l’estructura del text, ja que és un mateix conte, és clar, però els capítols separen les parts més importants de la història de manera més independent. És a dir, cada cop que comencem un capítol ens assabentarem que s’explicarà una situació no molt relacionada amb la del capítol anterior. Un altre element de l’estructura del text són les il·lustracions, ja que ajuden a la comprensió de la història. Amb les imatges, podem saber en tot moment què s’està representant (moments, escenaris, personatges…). És un llibre força abstracte i filosòfic, i encara l’estic intentant entendre. És clar que existeixen la diversitat d’opinions i els diferents punts de vista, i entenc que molts adults el poden considerar massa infantil, mentre que molts nens el consideraran massa complicat.
En resum, l’Alícia és un personatge que ha de créixer i madurar, i ara potser ho té més complicat perquè es troba en un món que surt totalment de la seva normalitat. El format de Carroll per escriure el llibre és interessant i, al contrari de com la majoria de gent pensa, les imatges sí que ajuden a la comprensió. De moment, perquè encara no m’he acabat el llibre, no sabria dir quin significat té més enllà d’aconseguir els teus objectius sense deixar-se caure davant les adversitats. També podria dir que s’ha de tractar amb respecte a tothom i que s’ha d’anar amb compte amb el que es diu, perquè les paraules també fan mal. És un llibre que, de moment, m’està agradant i que em crida molt l’atenció. Al principi em va decebre una mica perquè era un llibre que el tenia molt vist i escoltat i mai m’havia cridat l’atenció, però realment mai l’he llegit i ha d’haver-hi una oportunitat per a tot.