En aquest blog parlaré sobre la segona part del llibre ‘’ Una Arruga En El Tiempo” aquest llibre va ser escrit per Madeleine L’Engle als anys 60, en un moment on la religió estava molt present i, per aquest motiu el llibre barreja, tant religió, com la ciència-ficció amb citacions a la bíblia i alhora trames científiques que van als límits de la imaginació.

En aquesta segona part, els nois, Meg, Charles Wallace i Calvin amb l’ajuda de les senyores fan una cosa anomenada “teseracte” era un procés molt dur i esgotant. En acabar-lo, els nois van aparèixer en un altre lloc, es deia Camazotz, no era la terra, però era igual, hi havia arbres que reconeixien, les cases, era idèntic a la terra, amb una única diferència, tot anava al mateix ritme, els nens botaven la pilota a la vegada, els nens pedalejaven alhora i totes les portes s’obrien al mateix moment, etc. Troben que darrere de tot això hi ha un ésser misteriós que controla les ments de tothom, aquest ésser va aconseguir controlar la ment d’en Charles Wallace i al final van aconseguir trobar al seu pare

Durant aquesta part de la història els personatges van evolucionant, Calvin segueix sent bastant protector, sobretot amb en Charles Wallace, Meg ha de seguir enfrontant-se amb els seus defectes mentre que en Charles, a causa del seu sentiment de superioritat subestima els poders de l’ésser i acaba caient en la seva trampa.

Jo crec que el tema principal és la dualitat, perquè la història planteja una lluita entre el bé i el mal, parla sobre física quàntica i alhora religió (dos conceptes molt distants, sobretot en aquella època) dient que totes dues poden ser vàlides alhora i presenta personatges oposats com ho serien Meg i Charles.

En conclusió crec que aquesta és una bona lectura, presenta una trama interessant, en general, bons personatges que es van desenvolupant durant la història i planteja idees interessant com poden ser la coexistència de la física quàntica i la religió, un pensament que en l’època en el qual es va escriure, era molt controvertit.