Tot el que comença ha d’acabar en algun moment i, desgraciadament, ha arribat el moment d’acomiadar-nos d’aquest blog i del llibre que ens ha estat acompanyant des de l’inici del projecte: “Thug. L’odi que dones” , escrit per Angie Thomas.

El final d’aquest llibre és un final profitós i emotiu. Ens ensenya que sempre podem tirar endavant d’una situació difícil, que hem de perseverar davant les dificultats, que sempre hi haurà una sortida, que sempre podem començar de zero. Un cop vaig escoltar la següent frase:

“El deure dels vius és seguir endavant sense oblidar la voluntat dels morts.”

Penso que aixó és justament el que ens mostra questa novel·la, on tots el personatges acaben tirant endavant sense oblidar als qui deixen enrrere.

La narració d’aquest títol se sent lleugera i refrescant, cosa que en poc passa. La nostra opinió és deguda a la seva manera de tractar els personatges, amb els quals et pots identificar, encara que no vulguis. Tots tenen els seus problemes i els seus conflictes interns, els quals avançen conforme els personatges evolucionen. Això provoca que tu, com a lector, sentis que mentres llegeixes ells avançen amb tu.

El tema del llibre és bastant bo i és molt important. És una critica a la societat nord-americana. Ens sembla un tema del qual es parla molt poc, o només quan hi ha un gran escàndol. Totes aquestes persones, assasinades brutalment per la policia mereixen més justícia, però, sobretot, memòria.

– Víctor, Carlota i Abril Carol

Aquests últims capítols m’han deixat al·lucinada, si soc sincera. En el punt més alt de la història que ens mostra l’Angie Thomas podem veure tota mena de sentiments: Alegria, tranquil·litat, ràbia, frustració, amor, passió…   

He sentit de tot mentre ho llegia. M’he sentit molt connectada amb els personatges principals, el Seven, el DeVante, la mare i el pare de la Starr, amb el Chris, però sobre tot, amb la Starr, la nostra protagonista. 

A mesura que he anat endinsant-me en aquesta lectura, he pogut experimentar les mateixes sensacions que ha experimentat la Starr. He sentit admiració per les mateixes persones que ella admira, he sentit odi per les mateixes persones que ella odia, i he dubtat de tot el que ella dubtés. M’agrada molt com l’autora del llibre aconsegueix aquest efecte i que una protagonista et faci connectar amb ella és una cosa essencial, però pocs llibres ho fan tan bé com aquest.

També m’agradaria parlar del final. Penso que tot avança a molt bon ritme, no se’t fa lent ni pesat, és una cosa meravellosa. Els fets que narra aquesta novel·la estan molt ben connectats entre ells i et fan sentir com si estiguessis present a Garden Heights, però l’últim capítol em va deixar amb ganes de més, no em va semblar gaire conclusiu.

Finalment, vull destacar el “poema” del final del llibre. Em va semblar una manera brillant de tancar aquesta història. És una molt bona forma de donar veu i visibilitat a les víctimes del problema que aquest llibre denuncia. Em va semblar un homenatge molt bonic.