Aquests últims capítols m’han deixat al·lucinada, si soc sincera. En el punt més alt de la història que ens mostra l’Angie Thomas podem veure tota mena de sentiments: Alegria, tranquil·litat, ràbia, frustració, amor, passió…   

He sentit de tot mentre ho llegia. M’he sentit molt connectada amb els personatges principals, el Seven, el DeVante, la mare i el pare de la Starr, amb el Chris, però sobre tot, amb la Starr, la nostra protagonista. 

A mesura que he anat endinsant-me en aquesta lectura, he pogut experimentar les mateixes sensacions que ha experimentat la Starr. He sentit admiració per les mateixes persones que ella admira, he sentit odi per les mateixes persones que ella odia, i he dubtat de tot el que ella dubtés. M’agrada molt com l’autora del llibre aconsegueix aquest efecte i que una protagonista et faci connectar amb ella és una cosa essencial, però pocs llibres ho fan tan bé com aquest.

També m’agradaria parlar del final. Penso que tot avança a molt bon ritme, no se’t fa lent ni pesat, és una cosa meravellosa. Els fets que narra aquesta novel·la estan molt ben connectats entre ells i et fan sentir com si estiguessis present a Garden Heights, però l’últim capítol em va deixar amb ganes de més, no em va semblar gaire conclusiu.

Finalment, vull destacar el “poema” del final del llibre. Em va semblar una manera brillant de tancar aquesta història. És una molt bona forma de donar veu i visibilitat a les víctimes del problema que aquest llibre denuncia. Em va semblar un homenatge molt bonic.