En aquest llibre una noia de setze anys anomenada Starr ens narra la seva història. Ella viu en un barri marginal on viu principalment gent negre, però estudia en un institut ric on estudia principalment gent blanca. Ella té una vida generalment tranquil·la, però tot això canvia quan presencia l’assassinat del seu amic de la infància, en Khalil, a mans d’un policia blanc.
A partir d’aquest moment, l’Starr es veurà envolta en un conflicte. Un conflicte que enfronta els seus dos entorns, però sobretot, la seva identitat.
Aspectes lingüístics
L’Angie Thomas té una manera d’escriure que realment et fa connectar amb el personatge. Utilitza un vocabulari que una noia de setze anys criada al ghetto utilitzaria, i ho fa amb molta naturalitat i sense que sembli forçat (que, des del meu punt de vista, és una cosa molt difícil d’aconseguir). A més, el fet que tota la novel·la estigui escrita en primera persona i narrada per l’Starr ens fa connectar encara més amb el personatge.
Tancament
«Thug. L’odi que dónes» m’està semblant una novel·la que avança a bon ritme, no t’avorreix i et fa connectar molt amb els personatges. Aquest ingredients són clau perquè un llibre t’atrapi, i ho està aconseguint.
Aquest resum resumeix perfectament el primer capítol sense fer cap mena d’espòiler, estic molt d’acord amb tu, es nota que la escritora volia que ens endinséssim en el món del llibre amb el vocabulari, de fet en la meva opinió està tan bé narrat, que sembla més una autobiografia, perquè no hi ha cap detall que es deixin sense detallar, des de les expressions al parlar fins a l’argot de barri, realment t’identifiques amb el personatge.
El ritme del llibre és perfecte, sap on ha de parar i quan ha d’accelerar la trama, fent d’aquest llibre se senti lleuger pels lectors.
I finalment estan els girs inesperats a la trama, mai saps el que realment està a punt de succeir, sigui per amistats del passat o per visions, sempre et sorprendrà.