A principi del segle XX hi ha una renovació de la novel·la que ve de la mà de factors no literaris, com ara els estudis de la psicoanàlisi. Hi ha dos noms clau que aporten novetats en el primer quart de segle: Henri Bergson i Sigmund Freud.
El concepte de psicologia associacionista de Bergson permet entendre millor el funcionament de la consciència de l’ésser humà. Aquí descobreix que la persona emmagatzema les imatges dels esdeveniments, que després d’haver desaparegut de la consciència, es conserven a la manera de disposicions cerebrals, preparades per emergir de nou per associació amb una altra imatge actual que la desperta. L’escriptor Marcel Proust va saber extreure com ningú les virtuts literàries de la teoria bergsoniana.
També als anys vint es va difondre la teoria revolucionària de Freud, la psicoanàlisi, que a part de mètode terapèutic, es converteix en un fructífer procediment d’investigació dels processos mentals.
Els escriptors ja no podien seguir elaborant uns personatges de ficció a la manera dels heretats de la novel·la anterior.
D’altra banda, a partir de la Segona Guerra Mundial, apareixerà un tipus de narrador més compromès amb la societat.

Alguns escriptors:
Marcel Proust (França, 1871-1922)
Franz kafka (Praga, 1883-1924)
Thomas Mann (Alemanya, 1875-1955)
James Joyce (Irlanda, 1882-1941)
Virginia Woolf (Anglaterra, 1882-1941)
William Faulkner (EUA, 1897-1962)                                                                        Italo Calvino (l’Havana 1923-Siena 1985)