Totes les persones somriuen en la mateixa llengua.

Anònim

somriures.gif

Article del Períodico, els somriures de l’arrossar de Xavier Melero

jueves, 10 de enero de 2008 16:21 javierm

Somriures del món

He descobert el somriure més bonic del món. Està format per dues fileres de dents tan separades que a vegades la saliva s’escorre a borbolls entre elles, tan consumides per la càries que semblen merlets de castells en ruïnes i tan groguenques que sembla que el sol les hagi tenyit. Uns llavis mal tancats es netegen a si mateixos els mocs que deixa escapar un nas xato refredat i uns ulls a penes oberts desborden lleganyes. El secret del seu encant s’amaga a les seves galtes. Tocar-les, acariciar-les com es fa amb la mà de l’àvia que tant t’ha donat i et deixa, o amb la mà d’un fill que acaba de néixer és iniciar el sortilegi. Els pòmuls s’encongeixen, les orelles estiren els llavis fins que gairebé es toquen, brillen amb força els ulls i una profunda rialla emana d’una boca ben oberta. Aquest alè d’aire és un huracà d’amor i sinceritat sense màcula. Mai un so tan breu havia estat més precís, mai una ona tan feble havia evocat més emoció ni mai havia sorgit tanta bellesa del no-res. Mai tanta imperfecció havia resultat perfecta. És amor contingut en una ment discapacitada que només discerneix carinyo. Qui treballa amb ella no dóna, sinó que rep.

He descobert el somriure més sincer del món. Està emmarcat per una cicatriu que, recorrent la part externa de la galta, comença al mentó i acaba al front. Com si els llavis, incapaços de contenir tanta innocència, necessitessin prolongar-se en aquesta extensió vertical. És infància que s’alimenta d’una mirada de carinyo. És agraïda, ingènua i curiosa però més que res contagiosa. Va enganxada a un tirador, a una ampolla-cotxe, a una pilota-llauna o a un tros de carbó amb què pintar noms i cors embruixats. Tingues per segur que va dibuixar el meu. Li pertany.

He descobert el somriure més afable del món. És amabilitat desbordant d’una boca sense dents i llavis tenyits d’un vermell intens, com la vida fluint per la seva sang. És tranquil·litat apuntant entre arrugues després d’una dura vida somrient. És experiència de cabells blancs enlluernadors. És la mateixa vida, consumint-se, convidant-te a disfrutar-ne.

He descobert el somriure del món. És de pell i ulls de cafè, té dos o vuitanta anys. Em persegueix, m’envolta i m’atrapa entre verds arrossars i polsegosos capvespres ataronjats. No l’ofega la torrencial pluja de maig, ni l’asseca el cruel sol de març. És perenne, no es marceix. Va a peu, en bicicleta o amb crosses. No té cara però les posseeix totes, és infantil i adulta, és una i n’és mil. És el somriure de l’arrossar, és el somriure de Cambodja.

He descobert, per fi, el meu somriure.

somriure i felicitat.doc

postal-per-la-felicitat.doc

La meva felicitat

Sóc feliç quan parlo amb tu

i… a casa meva tot va bé…

quan el cel és blau,

quan la gent somriu

i la veritat guanya.

Sóc feliç quan els ocells

canten,

quan surt el sol,

quan hi ha respecte

i mor l’enveja.

Sóc feliç quan els malalts

guareixen,

quan comença la nit,

quan neix un nen

i regna la cordura.

Però, saps ?

quan més feliç sóc

és… quan parlo amb tu

i… a casa meva tot va bé.

Eusebi Sánchez