GENT D’AL-KANÍS per Josep Torrent
LA GRAN NEVADA.( 80 cms.) 22 de febrer de 1944
El Joan de la Porteria era, amb el Ramon Carnicé. qui treballava els horts dels amos de la Colònia i el Director de la fàbrica. En Joan, també feia d’encarregat de tots els horts de la Colònia i responsable de tenir cura de tots els arbres, i per tant també, de les arbredes que hi havia. Aquestes eren tres: una al costat de casa seva, la Porteria, i les altres dos al costat del canal, una a la dreta i l’altra a l’esquerra. Doncs bé, es donava el cas que l’arbreda que tenia a la vora de casa, a més dels plataners que eren majoria, hi havia dos pins pinyoners grandiosos. També hi havia dos noguers que, quan era la temporada, tant els pinyons com les nous queien a terra. Nosaltres, la pandilla, l’anàvem a buscar, escorcollant entre l’herba. Ens arriscàvem molt, puix tots sabíem com les gastava el Joan, que era un home molt gran i robust. Ens tenia tant atemorits que anàvem recelosos. Quan ens veia, ens perseguia cridant i amenaçant-nos d’enterrar-nos a l’arbreda. No obstant, nosaltres hi tornàvem posant un company d’espia; tot i les precaucions, ens va tocar córrer més d’una vegada.
Semblava que tenia molt malt geni, si, n’estava convençut.. …però l’any 1944, el dia 22 de febrer, va caure la Gran Nevada, 80 cms. ni els més vells de la Colònia havien vist una actuació meteorològica tan colossal. Aleshores jo tenia 12 anys, n’han passat 65 i mai més n’he vist cap de tan gran. Feia molt fred, a casa no teníem llenya per escalfar-nos. D’alguna manera el Joan se’n va assabentar, i al vespre d’aquell mateix dia va trucar a la porta de casa. Portava un gran sac d’ascles de soques d’olivera a l’esquena, les va abocar a la cuina i ens va dir : “ Ja podeu fer foc, que aquesta és llenya bona. Demà veniu buscar feixos de “ ramilla “ de l’arbreda i quan s’acabin, veniu a buscar-ne més”. Els meus pares agraïts li van donar les gràcies Abans de marxar de casa el Joan, ens va donar permís per esporgar els arbres que hi havia al costat de l’hort, que treballava vora el canal de les comportes . “ Un any n’ esporgueu uns quants, l’any següent uns altres, i així tindreu llenya a l’hivern” ens va dir. Va marxar, nosaltres comentant contents el que havia passat, vam començar a fer foc. Jo em vaig quedar amb sentiments contradictoris, al Joan no l’havia sentit mai parlar, només l’havia sentit cridar, perseguint-nos.
Aquell home que havia marxat de casa era completament diferent. Jo estava molt desconcertat, però era evident que en Joan tenia bon cor, el gest que havia tingut ho demostrava. Dins del meu cor vaig donar gràcies a Déu per la Gran Nevada que em va donar l’oportunitat de canviar de parer radicalment respecte al Joan del Portal. Si més no, aquestes mal traçades línies, serveixin com a petit homenatge i agraïment. Vaig aprendre que no es pot jutjar a les persones amb lleugeresa. JOSEP TORRENT.