El text expositiu

Ús del text expositiu

Un text expositiu és el text que té intenció de transmetre coneixement amb fins essencialment didàctics, de manera que el receptor s’informi de la matèria de què tracta amb senzillesa i cercant l’objectivitat.

L’estructura del text expositiu

En la comprensió d’un text expositiu intervenen l’organització de la informació i la forma d’exposar-la, i, lògicament, els coneixements previs sobre el tema exposat per part del destinatari.

L’estructura habitual d’un text expositiu (explicatiu o informatiu) comprèn tres parts: introducció, desenvolupament i conclusió.

• Presentació: es presenta el tema, la seva importància, els objectius, fonts documentals, etc. La introducció sol constituir el primer paràgraf del text.

• Desenvolupament: es va exposant la informació del tema de manera clara i ordenada. És la part central del text. L’estructura ordenada i les relacions lògiques dels continguts són fonamentals en aquests tipus d’escrits. Hi pot haver exemples, comparacions, anècdotes…

• Conclusió: resum de les idees principals que s’han exposat o la opinió personal. Hi apareixen fórmules típiques de cloenda.

Altres recursos estructurals que poden tenir els textos expositius són: el títol (referència breu sobre el tema), citacions de fonts de documentació, altres suports informatius (il·lustracions, esquemes, gràfics, etc.).

Tipus de text expositiu

Les formes d’exposició són omnipresents en els àmbits de la ciència, la tècnica i l’ensenyament.

Es poden establir sis tipus diferents de missatges expositius:

• text cientificotècnic especialitzat, propi dels especialistes d’una matèria;

• text de semidivulgació, adreçat a un públic universitari o amb uns certs coneixements del tema;

• text de divulgació, dirigit a un ampli sector de la societat;

• text científic pedagògic, propi de l’educació, llibres de text, etc.;

• text d’investigació, del tipus tesi doctoral o similar;

• text científic oficial, informes d’equips investigadors.

Encara que habitualment són textos escrits, també poden presentar la modalitat oral.

Caracterització dels textos expositius

La llengua del text explicatiu ha de tendir cap a la màxima claredat. Per això, la sintaxi ha de ser senzilla i el lèxic clar i precís (en la modalitat divulgativa, tanmateix, no s’abusarà de la terminologia que serà emprada en la modalitat especialitzada).

Trets determinants

Tot i que no es poden establir un trets determinants, sí hi ha unes certes regularitats:

• l’objectivitat en l’explicació: oracions en tercera persona;

• hi abunden oracions subordinades de relatiu i aposicions, ja que permeten afegir informació secundària;

• el temps verbal característic és el present d’indicatiu, per la seva atemporalitat;

• la selecció de substantius i verbs té en compte els criteris de claredat i precisió, per evitar ambigüitats;

• hi ha nombroses nominalitzacions, tant d’accions com de processos o estats, ja que permeten la síntesi i l’abstracció de la informació.

• els adjectius són neutres, aporten matisos específics i precisos

• la cohesió lèxica queda garantida per la repetició de paraules, la utilització´d’hiperònims i hipònims i mots de la mateixa família.

• els connectors tenen un paper important, sobretot els que estableixen relacions lògiques i els que concreten o matisen.

Temàtica

Pel que fa a la progressió temàtica, el models més utilitzats són el tema derivat (es parteix d’un tema que es va dividint en subtemes) i la progressió lineal (el comentari d’un tema porta a un nou tema i així successivament).

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Text_expositiu

Si en vols saber més, fes clic en el següent enllaç: http://www.catalaonline.com/certificatD/d64.htm

    

A continuació fixa’t en aquest vídeo i pensa per què la narració dels fets es consideraria un text expositiu.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/38yz_5Fn2nA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

El text argumentatiu

  El debat 

El debat és un text argumentatiu en el qual s’entrellacen els arguments que mantenen una tesi en conflicte. En un debat hi intervenen diversos oponents amb punts de vista diferents sobre un tema o problema. Els arguments s’han d’anar construint en relació amb les paraules del rival, és a dir, es valora el fet de rebatre el comentari del l’oponent i afegir alguna idea nova, la qual cosa exigeix rapidesa mental.

Normes per a la preparació d’un debat

• Escollir un tema d’interès i que susciti controvèrsia.
• Buscar-se un coordinador o moderador, el qual determina l’esquema de treball i/o les preguntes que respondran els adversaris.
• Crear grups que defensin o ataquin els plantejaments a favor o en contra.
• Preparar el material i les ajudes.
• Designar un secretari.

Normes per a la realització

Durant el debat el coordinador ha de:

• Posar en consideració l’objectiu del subjecte.
• Anunciar el tema i ubicar-lo dins del procés.
• Descriure l’activitat. Donar instruccions als participants i assegurar-se que les han entès i les accepten. 
• Si s’escau, formular la primera pregunta i cedir la paraula als participants.
• Ocupar el paper de moderador, i quan hagin esgotat les opinions sobre la primera pregunta, passar a la següent qüestió.
• Acabar el debat i mirar que l’assemblea arribi al consens sobre les conclusions.
• Realitzar l’avaluació amb l’assemblea.

Consells per debatre

Tant l’emissor com el receptor han de tenir present el següent:

• Imposar un punt de vista personal.
• Escoltar l’altre abans de contestar.
• Posar-se en el lloc de l’altre.
• Ser breus i concrets a l’hora de parlar.
• Ser tolerant pel que fa als punts divergents.
• No subestimar l’altre.
• No parlar excessivament per tal d’evitar el monòleg i la monotonia, sinó que cal deixar intervenir a la resta.
• No burlar-se de la intervenció de ningú.
• Evitar els crits per fer callar l’interlocutor.
• Parlar amb seguretat i llibertat, sense témer la crítica.
• Acompanyar les crítiques amb propostes.
• Criticar per construir.
• Escoltar atentament l’interlocutor per contestar de forma adequada.
• Articular correctament els sons, fent servir un to de veu adequat a la situació concreta d’entonació i al contingut del missatge (interrogació, exclamació, sons indicatius de fi d’enunciat, pauses, etc.).
• Adequar el vocabulari a la situación comunicativa del moment i ampliar-lo per aconseguir precisió lèxico-semàntica.
• Evitar paraules i girs idiomàtics propis del registre informal, per poder acostar-se a un registre més formal.

El debat formal

Moderador

És aquell que determina el temps d’exposició per a cada participant, el qual sol ser de 3 a 5 minuts; durant la intervenció s’hauran de presentar els punts més rellevant del tema i de manera ordenada. El secretari pren nota de les opinions, de l’hora i la coherència.

Participants informats

És necessari que cadascun dels participants del debat investigui a fons sobre el tema que tractarà en el debat, aquest procés pot durar hores, dies o setmanes. Durant aquesta activitat de reflexió, no només s’han de buscar arguments a favor de la nostra opinió, sinó que també s’ha de pensar en les rèpliques que ens pot fer l’opositor.

Arguments

• Els arguments a favor s’anomenen proves i els que estan en contra, objeccions.
• En les proves s’intenta demostrar la validesa de les afirmacions o dels arguments propis.
• En les objeccions s’intenta mostrar els errors de l’adversari.

Hi ha elements d’enllaç que persegueixen intencions diverses:

• Fer que algú explessi el seu punt de vista: Per què has trobat això interessant? Tens alguna experiència personal sobre això?
• Ajudar a clarificar: Sembla que dius… Podria ser que… ? Corregeix-me si m’equivoco, però això no és…?
• Interpretar: Pel que s’ha dit dedueixo que… En poques paraules, el que dius és que… Si el que acabes de dir és correcte, com s’explica el fet que…?
• Exigir definicions: A què es refereix la paraula *? Quan uses la paraula *, en quin sentit l’uses?
• Buscar allò que es dóna per suposat: Potser dónes per suposat que…? També diries això si no creguessis que…?
• Demanar bones raons: Quines raons tens per dir això? Què et fa pensar que…? Per què creus que el teu punt de vista és correcte?
• Provocar alternatives: Hi ha gent que creu que… No podria ser també que…

Tipus de raonaments:

• Simptomàtic o per signes: les raons es presenten en forma d’indicis que duen a conclusions. Pot ser que en Jaume tingui un accident, corre massa amb el cotxe.

• Nexes causals: les raons es presenten com la causa que provoca la conclusió. Beu aigua per netejar el seu cos per dins. Ho fa per sentir-se millor.

• Analògics: raonament basat en l’existència d’atributs similars entre els éssers o les coses que són diferents. Hem de deixar la biblioteca ordenada tal i com ens agrada trobar-la. Cal mantenir nets els lavabos públics, perquè així és com esperem trobar-los.

• Per generalització: a partir de casos similars, es pot generalitzar una tesi comuna a tots i comprovable.

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Debate