HI TORNEM! AMB LA 1ª DECLINACIÓ

AVE ALUMNI!

Ben tornats al Bloc de Clàssics Olivar! Des de l’Institut Olivar Gran de Figueres us donem la benvinguda al nou curs escolar!

I començarem amb la 1ª Declinació llatina.

Us deixo enllaços d’exercicis i teoria per a poder practiar!

captura3

 

La declinació llatina (viquipèdia)

Teoria 1ª declinació XTEC (aquí)

Viccionari: 1ª Declinació en llatí (aquí)

Exercicis per a fer en línia:

Exercicis de la UB (aquí)

Més exercicis (cliqueu aquí)

 

HORACI

1218457487650_fQuint Horaci Flac (65 a. C.-8 a.C.) va néixer a Venúsia, al sud d’Itàlia, en una família humil. El seu pare era llibert, però es va esforçar per donar la millor educació al seu fill, primer a Roma i després a Atenes. Va lluitar en defensa de la República amb el bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August a Filipos. Després de la victòria d’August va tornar a Roma i va ser amnistiat, malgrat que li van ser confiscades les terres de la seva família. Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins que Virgili li va presentar Mecenas. A més d’una profunda amistat, Mecenas li va donar suport econòmic perquè pogués viure de la poesia fins al punt de regalar-li una finca al camp sabí, on va retirar-se sovint. Va restar apartat de càrrecs polítics que no li interessaven fins al punt que va rebutjar ser secretari privat d’August. El poeta va morir pocs mesos després de Mecenas i va ser enterrat al seu costat.

Continua la lectura de HORACI

La domus romana

La casa romana (en llatí domus) fou l’habitacle típic de l’antiga Roma, ben conegut gràcies a l’anomenada Casa del Menandre (pel nom d’un fresc del poeta Menandre trobada a les seves ruïnes), que es considerava el tipus de casa urbana habitual durant la República i l’Imperi, a diferència de les vil·les, habitatges situats fora de les muralles de la ciutat (vil·la suburbana), o al mig del camp, on disposaven d’espais annexos per a les feines agrícoles (vil·la rústica).

De tota manera, la seva mida i els luxes varien molt segons les possibilitats de cada família, com es pot observar a Pompeia, on gairebé totes les cases pertanyen a aquesta tipologia, ja que es tractava d’una ciutat residencial dels patricis, la gent benestant de Roma. Les classes pobres (la plebs) vivien en cases de pisos anomenades insulae. [més informació aquí]

Parts d’una casa romana, domus:

CASA ROMANA Continua la lectura de La domus romana

Lupercalia – 15 febrer

Les Lupercals (en llatí: Lupercalia) eren una festa de l’Antiga Roma coneguda com la festa del llop (lupus). Se celebraven cada any en honor de Luperc el déu de la fertilitat i en honor del déu dels socors Faune (Faunus). Fou un dels festivals romans més antics i destacats. Era originalment un festival ramader que se celebrava cada 15 de febrer; els luperci feien diversos sacrificis d’animals i corrien pels carrers. Marc Antoni fou un dels luperci quan fou cònsol. Després del 44 aC la festa va caure en decadència però August la va restaurar al cap d’un temps i es va seguir celebrant fins als temps de l’emperador Anastasi. Altres ciutats d’Itàlia celebraven festivals amb el mateix nom, en especial són coneguts els de: Velitres, Praeneste i Nemasus. [més informació aquí]

lupercalia2

En què consistien les lupercals?
Luperca era la llopa que va acollir i alletar els nadons Ròmul i Rem, fundadors de Roma, en una cova del Mont Palatí anomenada Lupercàlia, que seria el mateix que dir la Llobatera.

Continua la lectura de Lupercalia – 15 febrer

Sant Valentí

Sant Valentí – 14 febrer
Valentí de Roma

Sant Valentí, del llatí Valentinus (derivat de valens, “valent”) és el nom d’un sant màrtir que, probablement morí cap a l’any 270 a Roma, durant el regnat de l’emperador Claudi II el Gòtic. Celebrat el 14 de febrer, la seva personalitat s’ha confós amb les d’altres figures, com un llegendari bisbe de Terni, Valentí de Terni que, en realitat no existí. Valentí de Roma és venerat com a sant en diferents confessions cristianes.

Diu la llegenda que era un metge romà que es va fer sacerdot i que casava els soldats, tot i que això estava prohibit per l’emperador Claudi II, qui considerava incompatible la carrera de les armes amb la familiar. L’emperador, llavors, n’ordenà l’execució: fou colpejat amb pals i pedres i, finalment decapitat entre el 269 i el 273, fora de les muralles, a la vora de la via Flamínia.

La festa de Sant Valentí fou declarada per primer cop vora l’any 498 pel papa Gelasi I, fixant-se a l’Església catòlica el 14 de febrer: el mateix dia se celebraven el sant màrtir romà i el bisbe de Terni. (més informació aquí)

Cupido (Eros en la mitologia grega)

Cupido o Cupid fou una deïtat romana, i de manera similar als déus Amor i Voluptes fou una versió romana del deu grec Eros i de Kāmadeva a la Mitologia hindú. Se’l fa responsable dels amors i les passions dels mortals.[1]

Continua la lectura de Sant Valentí

Carnestoltes en Llatí

El nom habitual amb què es coneixia aquesta festa als Països catalans era ‘carnestoltes’. De fet, el terme ‘carnaval’ es  documenta en català per primer cop al segle XIX. Prové de l’italià carnevale, i aquest de l’antic carnelevare, compost de carne ‘carn’ i levare ‘llevar’, i, per tant, ‘carnaval’ significa ‘llevar la carn’. El nom ‘carnestoltes’, en canvi, el tenim documentat des de mitjans del segle XI. És un compost del substantiu carnes i de tollitas, participi analògic del verb tollo ‘treure’, i significa, per tant, ‘carns tretes’. Fixem-nos que l’etimologia ens indica que aquest dia les ‘carns estan tretes’, és a dir,  que el carnestoltes no era pas ‘el darrer dia que es podia menjar carn abans de la quaresma’, com defineix el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó el dia en què s’inicia l’abstinència. [més informació: Sàpiens: medievalistes en bloc]

L’origen del carnestoltes o carnaval:

Continua la lectura de Carnestoltes en Llatí

Aqüeductes i vies romanes

Amb els alumnes de 1r de Batxillerat estem parlant sobre les construccions romanes, concretament, sobre els aqüeductes i les vies de comunicació.

Aquí trobareu un bon resum i un segui d’informacions que poden ser útils per saber-ne més sobre aquest tema!

Mireu aquest vídeo sobre la romanització, Quan tots els camins duien a Roma. L’arribada dels romans:

Empúries

El conjunt arqueològic d’Empúries (del grec emporion, ‘mercat’) comprèn quatre unitats diferenciades. La ciutat vella, o paleàpolis, és a l’antic illot on avui hi ha el poblet de Sant Martí d’Empúries, al nord-est de l’Escala (Alt Empordà).

Vora la platja hi ha la neàpoli, la impressionant ciutat grega actualment del tot excavada: aquesta nova ciutat va sorgir de l’impuls de comerciants i mariners foceus cap al 575 aC, i es va ampliar ràpidament amb una àgora porticada i un port.

El 218 aC hi arribaren els romans, que hi instal·laren un campament militar. Amb el temps, aquesta ciutat romana s’uní amb la grega, i constitueix el tercer element del conjunt.

Per acabar, a redós de la nova ciutat es va instal·lar un poblat d’indigets, les ruïnes del qual no han pogut ser encara localitzades; amb tot, sembla que duia el nom d’Indike. Cap al segle II dC el conjunt fou progressivament abandonat.

El Museu d’Arqueologia de Catalunya compta amb una branca a Empúries i hi organitza diverses activitats, cursos i exposicions temporals.

Aquí teniu un parell de vídeos perquè us feu una idea de què és Empúries:

Continua la lectura de Empúries

Les termes romanes

Les termes (del llatí thermae) eren edificis públics amb prestacions que avui en diríem higienicosanitàries. Són els precursors de les modernes cases de banys, saunes i balnearis termals i representaven un dels principals llocs de trobada a l’antiga Roma, és a dir, constituïen un lloc d’oci i de sociabilització per a la societat romana, bàsicament, patrícia (patricii).

Juvenal (ss. I-II dC) es referia, en la seva cèlebre sentència Mens sana i corpore sano, a la salut tant intel·lectual com física, la preparació de la qual es duia a terme dins les termes: la higiene personal, l’exercici físic, etc.

Continua la lectura de Les termes romanes