El nom habitual amb què es coneixia aquesta festa als Països catalans era ‘carnestoltes’. De fet, el terme ‘carnaval’ es documenta en català per primer cop al segle XIX. Prové de l’italià carnevale, i aquest de l’antic carnelevare, compost de carne ‘carn’ i levare ‘llevar’, i, per tant, ‘carnaval’ significa ‘llevar la carn’. El nom ‘carnestoltes’, en canvi, el tenim documentat des de mitjans del segle XI. És un compost del substantiu carnes i de tollitas, participi analògic del verb tollo ‘treure’, i significa, per tant, ‘carns tretes’. Fixem-nos que l’etimologia ens indica que aquest dia les ‘carns estan tretes’, és a dir, que el carnestoltes no era pas ‘el darrer dia que es podia menjar carn abans de la quaresma’, com defineix el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó el dia en què s’inicia l’abstinència. [més informació: Sàpiens: medievalistes en bloc]
L’origen del carnestoltes o carnaval:
El rastre (pre)històric del carnestoltes és una d’aquelles coses que es perd en la nit dels temps. Pel mitòleg Claude Gaignebet, de fet, es tracta d’una autèntica religió, antiquíssima, que s’inscriu en el calendari popular més remot, que divideix l’any en períodes de quaranta dies (una llunació i mitja). El 2 de febrer començaria un d’aquests cicles (transformat a posteriori en l’Imbolc celta, les saturnals romanes o la Candelera cristiana). La data és significativa perquè, segons si queia en lluna nova o plena, es considerava que l’hivern s’acabava o no. La confirmació d’aquest final es basava en l’observació del son hivernal dels óssos, i era vista així: l’animal es desperta el 2 de febrer, i si no hi ha lluna, surt de la cova, fent un gran pet i alliberant les ànimes dels morts. És per això que moltes de les disfresses d’ós encara avui són part integrant d’alguns carnestoltes pirinencs. I també el fet d’ennegrir-se el rostre, tot evitant que l’animal confongués alguna cara amb la lluna plena. Cal que l’ós ho trobi tot fosc en sortir de la cova perquè, si no, l’hivern durarà quaranta dies més.
El món al revés
Grecs i romans gaudien així mateix d’un gran nombre de celebracions amb elements carnestoltescs: les festes dionisíaques, les Lupercals, les Matronals… Hom ha apuntat que el martiri de Jesús s’emmarca en aquest ambient burlesc quasi constant: els soldats romans el despullen i el disfressen amb un mantó porpra, li entaforen una corona d’espines i li fan reverències. Posteriorment, a l’edat mitjana, es manté aquest llarg calendari festiu i persisteixen uns elements semblants: s’exalten els bojos, tarats… en definitiva, els dèbils, i es fa apologia de tot allò oposat a l’espiritualitat: excrements, sexe, digestions i combustions corporals diverses.
Pels antropòlegs Adrià Pujol i Andrés Antebi, autors d’un dels estudis més actualitzats en la matèria, es tracta en general del món al revés, però no simplement com un contrapès a la cultura oficial, sinó com la utilització col·lectiva d’un registre —la ironia o la comicitat— omnipresent en la condició humana, que el poder sempre intenta controlar i manipular amb l’objectiu poc dissimulat de mantenir l’status quo. [més informació aquí]
El Carnaval també està molt relacionat amb la tradició cristiana. Se celebra uns dies abans del Dimecres de Cendra, dia en què comença la Quaresma. En la tradició cristiana, els 40 dies que dura la Quaresma són un temps de sacrifici en els quals, per exemple, no es pot menjar gaire. Per això, durant el Carnaval hi ha més llibertat i es trenquen moltes regles. Cal aprofitar per fer tot allò que després no es podrà fer.
Dos personatges han representat històricament la lluita entre el que signifiquen el Carnaval i la Quaresma. Per un costat, el rei Carnestoltes, un personatge gruixut, dragador, bevedor i esbojarrat. Per l’altre, la seva enemiga, la vella Quaresma, una vella de set cames que dejuna i no menja carn (però sí peix). [més informació: Carnaval (viquipèdia)]
Enllaços d’interès:
Bloc: El fil de les Clàssiques