Anys 50

Als anys 50 la industria americana passa per moments complicats, per una banda la “cacera de bruixes” del govern americà es fixa en molts actors i intel·lectuals als que se’ls acusa de comunistes.

Per altra banda la consolidació de la Televisió fa que els estudis busquen les  superproduccions de gran pressupost per atreure als espectadors al cinema. El gènere més utilitzat va ser el històric amb les grans superproduccions èpiques. Es tractava de films  que buscaven el efectisme per damunt de l’argument,  la música era utilitzada  per situar les escenes en llocs i èpoques passades com  l’Edat mitjana, l’Egipte faraònic o   la Roma imperial. La música és orquestral  i es  busquen recursos que traslladen al espectador a aquest moment històric. (efectes de cornetes, instruments antics, increment de la percussió , incorporació de cors…)  

Exemples: La túnica sagrada (Henry Koster), Ben Hur (William Wyler), Barrabás (Richard Fletxer), els deu manaments i els set magnífics (Elmer Berstein)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=UWNR9l1s3ag[/youtube]

A més  cal destacar a compositors com Bernard Herrman i  la seva col·laboració amb Alfred Hitchcock, pel qual va compondre la música de vuit films, entre altres Vertigo, Psicosis.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=NT-FYv55eMk[/youtube]

 

Anys 60

A partir dels anys 60 sorgeixen una sèrie de compositors que marcaran les pautes de les BSO, i aconseguiran una gran popularitat entre la gent. Convertint-se en les figures musicals de la nostra època.

Al ja ensementat Henry Mancini  (Desdejuni amb diamants, La Pantera Rosa) li hem de sumar a compositors com, John Barry (James Bond, Memòries d’Àfrica, Ballant amb llops…) . També els spagbhetty westerns protagonitzats per Clint Eastwood i dirigits per Sergio Leone van llançar a la fama a un jove Ennio Morricone, el quals es convertiria en un dels més grans compositors de bandes sonores.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CxyQ3gcMSqI[/youtube]

Altre duo que compositor- director va ser el format per l’Italià Fellini i Nino Rota (El padrí, Amarcord…)  Moltes cançons utilitzades a les pel·lícules dels 60 i 70 vans esdevenir  clàssics:  Cantando bajo la lluvia, West Side Story, My Fair Lady, Sonrisas y lagrimas, Jesucristo Suerestarm, Mary Poppins, Romeo y Julieta…

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=rmCpOKtN8ME[/youtube]

Dels 70 als 90

A partir dels 70 i 80 les pel·lícules fantàstiques es van convertir en èxits de guixeta, i possiblement va ser gràcies a un dels més grans compositors de la història com és  John Williams (Tiburon, Star Wars, Superman …). A més s’introdueix un nou recurs en les composicions el sintetitzador i l’ús dels efectes sonors, va ser Vangelis (Carros de Foc i Blade Runner) un dels més clars exponents d’aquestes  noves tècniques.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=nXnW8QEeGDo[/youtube]

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=MkS1SBPHN44[/youtube]

Als 90 trobem també la incorporació de la dona a la composició musical amb Rachel Portman (Chocolat, Oliver Twist) , Anne Didley o Nicola Piovanni entre d’altres.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=FSWTnYlIeLQ[/youtube]

Actualitat

Altres compositors destacats son: Jerry Goldsmith (Alien, Star Treck) Howard Shore ( el silènci dels corders, el senyor dels anells),  Hans Zimmer (El rey Leon, Gladiator) ;James Newton Howard ( Batman) Alan Silestri (Forres Gump),  James Horner (titanic, Troya, Avatar) , Thomas Newman (American Beauty), Trevor Jones (El último mohicano),Danny Elfman ( Eduardo manostijeras, Spiderman) …

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=dem5kXeXqNc[/youtube]

Altre compositor destacat és Alan Menken és sobretot conegut pel seu treball en les pel·lícules animades de Disney:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CQqq5ByYIUs[/youtube]

Música de fons i Música de pantalla

La música pot provocar en nosaltres moltes sensacions. En les pel•lícules ajuda a crear el clímax de por, de violència, de tranquil•litat, d’intriga; ens recorda situacions viscudes; ens pot fer sentir tristesa, alegria, emoció… La música és realment un mitjà de comunicació. Si tenim una formació àmplia que ens permeti analitzar una obra musical i que puguem fer-ne un judici, sense prejudicis; el seu missatge ens arribarà molt més.

L’invent del cinema sonor l’any 1926 va contribuir a la composició d’obres musicals elaborades i adequades a les escenes cinematogràfiques. En parlar de cinema, podem fer una distinció entre música de fons i música de pantalla. La música de fons ambienta escenes i no és estrictament necessària, però ajuda a crear determinades atmosferes. La música de pantalla forma part de l’escena i sense ella perdria tot el sentit.

[youtube width=”250″ height=”200″]http://www.youtube.com/watch?v=8Ex-yK3WKhw[/youtube] [youtube width=”250″ height=”200″]http://www.youtube.com/watch?v=Xkj0TeZeZuo[/youtube]

Els Musicals:

Les pel·lícules musicals són un dels gèneres de més èxit al cinema. Les seves principals característiques són:

–          Play Back: primer es composa i enregistra la música i el cant, i finalment els actors interpreten les escenes amb play back.

          Es una  combinació d’acció, música i coreografia.

          Els personatges principals són cantants, actors i ballarins.

          Diàlegs cantats: Les escenes cantades serveixen per desenvolupar la  trama.

A banda dels actors i directors, hi ha dos professionals importantíssims en aquest gènere: els compositors i els coreògrafs. La idea dels films musicals va sortir dels Music hall i dels teatres de Broadway. Va ser  el gran director Busby Berkeley, el que va unir la tradició dels teatres i la va convertir en cinema, el musical es va convertir gràcies a ell amb un espectacle total.

Història dels musicals:

El primer musical va ser The jazz singer , el primer film sonor i musical de la història, que incloïa cançons de compositors molt famosos d’aquell temps, com Irving Berlin. També es va filmar Broadway Melody (Melodia de Broadway,1929).

 En la dècada dels 30, el musical es va sofisticant, i porta a les pantalles els grans decorats, les coreografies, els moviments de càmera i l’ús espectacular del color,

Una de les pel·lícules  més famoses va ser   The wizard of Oz (El mag d’Oz, 1939, de Victor Fleming), protagonitzada per la famosa Judy Garland.

 El musical es va anar convertint en sinònim d’elegància i fastuositat escènica, com es pot comprovar a The Merry Widow (La viuda alegre, 1934, d’Ernst Lubitsch);

En aquesta època es funda la famosa parella de ballarins Fred Astaire i Ginger Rogers, que fan pel.lícules com Top Hat

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=2A4-C-MK-Po[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=mxPgplMujzQ[/youtube]

Els anys 40 ens deixen grans figures del ball, com Gene Kelly, Cyd Charise o Esther Williams (especialista en ball aquàtic) , i grans cantants, com Frank Sinatra, o còmics que canten, com Danny Kaye.

Als anys 50 s’esdevé l’etapa daurada dels musicals, quan les productores creen equips de professionals destinats exclusivament a fer-ne, com la Metro Goldwyn Mayer. Cal destacar dues grans   pel.lícules com(Cantant sota la pluja 1952, de Stanley Donen) An American in Paris (Un americà a París , Òscar del 1951),

Durant la dècada dels 60, el gènere decaigué una mica en popularitat i baixaren les produccions, però possiblement va veure néixer el musical més famós de tots els temps: West Side Story amb música de Leonard Berstein

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Qy6wo2wpT2k[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Ye7PIyIcCro[/youtube]

Altres  musicals van tenir gran èxit en aquests anys:

( Somriures i Llàgrimes, 1965, de Robert Wise); Mary Poppins (1964, de Robert Stevenson); o My Fair Lady(Òscar de 1964, de George Cukor), protagonitzada per Audrey Hepburn, que només hi balla, perquè és doblada en les cançons.

A finals dels 60 amb la popularitat del Rock and Roll trobem perl.lícules com A Hard Day’s night (Quina nit la d’aquell dia!, 1964), de Richard Lester, protagonitzada pels Beatles. I també tots els musicals protagonitzades per Elvis Presley, el rei del rock

Els anys 70 , el musical no va recuperar l’empenta anterior, però també hi ha alguns títols aïllats, que solen reprendre èxits del teatre, com ara Jesucrist Superstar (1972), The fiddler on the Roff (El violinista a la teulada, 1971, de Norman Jewison) , i Man of La Mancha (L’home de La Manxa, 1972, una versió de El Quixot, d’Arthur Hiller) ; o bé també van aparèixer versions teatrals que rebien un context més seriós, com Cabaret (1972, de Bob Fosse).

Altres films van procurar tornar als esquemes primitius del gènere, com New York, New York (1977). I d’altres es van plantejar com una paròdia del gènere, un cert punt experimental, com Phantom of the Paradise (El fantasma del Paradís, 1974, de Brian de Palma).

 A més, van aparèixer els musicals pop, que per fi van aconseguir contactar amb el públic més jove, , Grease(1978) , Hair (1979) o Saturday Night Fever 1977).

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wK63eUyk-iM[/youtube]

El musical va tornar, als anys 80, a una altra època de decadència, on es va limitar a les pel.lícules de dibuixos animats, com The Little Mermaid (La sireneta, 1989, de John Musker i Ron Clements). Ni l’originalitat de One from the Heart (Corazonada, 1982, de Francis Ford Coppola) o The Wall , del grup de rock Pink Floid (1982), ni la intensitat del musical Fama (1980, d’Alan Parker) o l’èxit de Dirty Dancing (1987, Emile Ardolino) van contrarrestar la tendència a la baixa del gènere.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=poNxrtz_p40[/youtube]

Als anys 90 es va intentar revitalitzar el gènere amb pel.lícules protagonitzades per grans estrelles del pop, com fa Madonna amb Evita (1996) o bé amb incursions com les del gran director Woody Allen, a Everyone says I love you (1996). En canvi, és l’època daurada de les pel.lícules musicals de la factoria Disney, com La Bella i la Bèstia (1991), Aladí (1992), El rei lleó (1994), Pocahontas (1995), El geperut de Notre Dame (1996) etc.

Actualment, sembla que hi ha una altra època de renaixement, amb pel.lícules com, Nightmare before Christmas (Malson abans de Nadal, de Tim ), Moulin Rouge (2001, de Baz Luhrmann ),Chicago (2002, de John Kander i Fred Ebb ) o El fantasma de l’òpera (2004, de Joel Schumacher)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=I2oZ1v-vN7Q[/youtube]