Llums, càmera i acció

claqueta b_n

http://www.flickr.com/photos/elmpicture/3799623332/

Benvinguts al món de   la   música  i  el cinema, aquest   espai  ens   servirà de guia per  tractar els  recursos i activitats online  d’aquest tema tan interessant.  Les   funcions    de  la  música  al   cinema,   els compositors  més  importants, les pel.lícules que  han marcat època i molt més…

ELS ANTECEDENTS: MÚSICA I IMATGE

Com bé saps la música exerceix  una gran influència sobre les persones i és capaç de crear sensacions determinades i reflectir sentiments com l’alegria, la tristesa, l’amor o l’odi.

La relació de música i imatge la trobem ja des de l’antiguitat, especialment amb el teatre.  La tragedia grega: combinava música, dansa i diàlegs. Va servir com inspiració de l’òpera actual. 

També a l’edat mitjana trobem exemples d’aquesta relació en els drames litúrgics, teatres en llatí que interpretaven els monjos per representar escenes bíbliques on barrejaven el teatre i el cant.

Aquesta relació no és pròpia del món occidental, trobem també exemples molt antics en altres civilitzacions especialment en les orientals, els més importants són:

El katakali: és una celebració religiosa hindú del segle XVII. Les danses es combinen amb el moviment i la música, són els sacerdots els encarregats de dansar amb els grans tocats circulars de fusta. 

L’òpera xinesa: drama musical que té més de 600 anys, es combinaven la dansa, el teatre, el cant, les acrobàcies i un vestuari molt elaborat. La temàtica versava sobre relats d’herois i contes sobrenaturals.

EL TEATRE MUSICAL MODERN:

El teatre musical va anar codificant una sèrie de missatges musicals que el cinema ràpidament va assimilar.

Va ser a partir del Barroc (s.XVI) quan el teatre musical  pren una empenta definitiva a tota Europa. La creació de sales de teatre i de concerts va fer del teatre i la música el primer fenomen de masses dels nostres temps.

Les escenes dels teatres van començar a incloure música, per exemple els de Shakespeare, i van anar evolucionant fins als melodrames anglesos del s. XIX on la música jugava un paper important en el desenvolupament de l’acció.

Però va ser un nou gènere musical el que va esdevenir clau en l’evolució de la música escènica. L’ÒPERA: Es tracta d’una obra de teatre on els actors canten en comptes de parlar, participen cors, solistes i orquestra.  La música passa a  formar part de l’acció i té una carrega dramàtica cada cop més important.

[youtube width=”350″ height=”320″]https://www.youtube.com/watch?v=6efyB8xuy4o[/youtube]

L’EVOLUCIÓ TECNOLÒGICA:

Visualitza aquest petit documental.

TEATRE D’OMBRES: Técnica més antiga de projecció d’imatges animades, inventada a Àsia.  Vídeo

CÀMERA OBSCURA: Caixa on mitjançant un forat entrava la llum i es projectava una imatge de forma inversa, també anomenada “caixa màgica”. Giovanni Batistta della Porta (XVI) afegeix una lent, fa augmentar la nitidesa de la imatge i el tamany.Vídeo

LLANTERNA MÀGICA: Athanasius Kircher (1646) capsa amb una llum interior que projectava imatges dibuixades als vidres.  Vídeo 

PRAXINOSCOPI:  Reynauld (1876), aparell que reproduïa contínuament imatges de forma que creaven la sensació d’una imatge o figura en moviment. Vídeo

TEATRE ÒPTIC:  És considerat l’origen dels dibuixos animats. Vídeo

Fotografia i projectors: Vídeo 

ZOOPRAXOSCOPI: Eadweard Mugbridge (1872), reproduïa fotografies en moviment.

CRONOFOTOGRAF: Etienne- Jules Marey (1882) capaç de capturar 24 fotografies seguides.

CINETOSCOPI: Thomas Alba Edison (1890) Primer aparell de gravació d’imatges.

CINEMATOGRAF: Germans Lumiere (1895)

L’INVENT DEL CINEMA

      El cinema va ser oficialment inaugurat com a espectacle a París, el 28 de desembre de 1895. Des de llavors ha experimentat una sèrie de canvis en diversos sentits. D’una banda, la tecnologia del cinema ha evolucionat molt, des del primitiu cinematògraf mut dels germans Lumière, fins al cinema digital del segle XXI.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Hk9a5ggr32k[/youtube]

  • Fes un cop d’ull a aquest bloc que ens parla de les primeres pel.lícules de la història.

EL CINEMA MUT :

Les primeres pel•lícules de cinema mut es projectaven a la sala i eren musicades per un instrumentista, generalment al piano o un grup petit d’instrumentistes. En aquestes primeres projeccions la música no havia estat creada específicament per a la pel•lícula, els musics tocaven composicions preexistents o directament improvisaven. Hi ha dues raons que expliquen la inclusió de música en directe al cinema mut:
1º L’aparell projector emetia un soroll desagradable per al públic, la música de fons per tant dissimulava aquest soroll.
2º Les primers pel•lícules contenien diverses escenes: còmiques, dramàtiques… Com que no hi havia diàleg, la música servia per incrementar la càrrega expressiva de les escenes, reforçant el missatge visual.
Poc a poc les grans sales, van poder contractar petites orquestres i aquestes interpretaven el repertori segons l’escena: per exemple, si l’escena tractava d’una boda s’escoltava la Marxa nupcial de Mendelssohn, per als enterraments la Marxa fúnebre de Chopin, si algun personatge s’adormia s’utilitzava la Cançó de Bressol de Brahms, els timbals redoblaven quan hi havia una mort o una execució…
Va ser l’any 1908 quan compositors com Camile Saint-Saëns i M. Ivanov van intentar composar una música específica per acompanyar una pel•lícula muda, cronometrada segons l’escena i amb recursos expressius pensats per a les seqüències. Poc a poc el cinema i la composició musical van anar de la mà amb compositors com Max Steiner i Darius Milhaud.
Charlie Chaplin (1889-1997) TEMPS MODERNS

EL CINEMA SONOR:

Tres importants problemes persistien, portant a les imatges en moviment i al so gravat a prendre camins separats durant una generació:

         1.-Sincronització: La imatge i el so es gravaven i reproduïen per aparells separats, era molt difícil mantenir-los en sincronització.

         2.-Volum de reproducció: Mentre que els projectors d’imatges en moviment prompte permeteren que el cinema es mostrés a audiències més grans que el teatre, la tecnologia d’àudio abans del desenvolupament de l’amplificació elèctrica no podia sobresortir per omplir satisfactòriament grans espais.

         3.-Fidelitat de l’enregistrament : Els sistemes primitius de l’era produïen so de molt baixa qualitat a menys que els intèrprets estiguessin col·locats directament davant dels voluminosos aparells d’enregistrament (altaveus de trompeta, en general), imposant seriosos límits en el tipus de pel·lícules que podien crear-se amb so gravat en directe.

El 6 d’octubre del 1927 succeeix un fet revolucionari per a la història del cinema: començava a parlar!

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=UYOY8dkhTpU[/youtube]

La primera projecció comercial de pel·lícules amb so completament sincronitzat se situa a la ciutat de Nova York l’abril de 1923. En els primers anys després de la introducció del so, les pel·lícules que incorporaven diàlegs sincronitzats van ser coneguts com a “pel·lícules sonores“. El primer llarg metratge presentat originalment com una pel·lícula sonora va ser El cantant de jazz , estrenada l’octubre de 1927

Va ser la productora americana Warner Bros la primera en apostar fort pel cinema sonor, i això els va conduir a l’èxit amb el Cantant de Jazz. Es sistema que van utilitzar s’anomenava Vitaphone, i gravava el so en grans discos que es sincronitzaven amb la pel·lícula. Va ser el 1931 quan un nou sistema de gravació anomenat Movitone, permet gravar el so directament a la cinta de la pel·lícula, en una banda lateral anomenada Banda Sonora. A partir d’aquí el cinema sonor passa a convertir-se en un fenòmen de masses i la música es converteix en un element inseparable.

Alguns actors i algunes actrius comencen a patir per si la seva veu serà adequada al sonor. A tots se’ls va obligar a fer proves de veu. Actors com John Gilbert o cineastes com Buster Keaton i altres, ja sigui per la veu o per criteris estètics, van quedar fora de la nova realitat.

Els Estats Units es van convertir, en una poderosa indústria i en una referència social i cultural de màxima influència.

 

Amb l’arribada del sonor també es va canviar el muntatge de les pel·lícules. De la mateixa manera que es van canviar els guions, a l’afegir-se la música i els sons, el muntatge es va fer més complex. Abans hi havia un  tros de pel·lícula, la imatge. Ara eren necessaris dos trossos de pel·lícula (la imatge i els diàlegs). Seguidament es van afegir més bandes, les corresponents a les músiques i als efectes sonors. Tot es va fer gràcies a la moviola, que encara que ja existia, fou un instrument fonamental per muntar les pel·lícules musicals dels primers moments del cinema sonor.

COMPOSITORS 1 (1930-50):

De (1920-1930) amb la’arribada del sonor la industria experimenta una transformació:

Moltes esrelles de cinema especialment estrangeres són acomiadades ja que tenen problemes de dicció o tenen timbres de veu ridículs o desagradables.

Els estudis de cinema van incloure el departament de música, amb compositors, arranjadors i directors d’orquestra.

Es van possar de moda les pel.lícules musicals, basades en els espectacles de Broadway, o les de Chaplin on no incorpora quasi diàlegs peró si música i efectes sonor.

Una fita clau va ser el 1933 quan Max Steiner va fer una partitura totalment original i sincronitzada amb la imatge en Kin Kong.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=3gXWf44Xd1A[/youtube]

La dècada dels 40, va ser la consolidació musical del cinema, on es van consolidar els principals gèneres cinematogràfics i la música per a cadascun d’ells: westerns, aventures, drama, comèdia, cine negre…

Els principals compositors provenien de diferents àmbits:

Del teatre musical de Broadwayà Alfred Newman (els raïms de l’ira)

De l’òperà Dimitri Tomkin (Què bonic es viure, riu vermell) , Miklos Rozsa ( El llibre de la serla, Ben Hur), Erik Wolfang Korngol ( Les aventures de Robin Hood), Nino Rota

De la radio Bernard Herman (la guerra  dels mons, ciutadà Kane)

De la música clàssicà Max Steiner, Dimitri Shostakóvich, Jacques Ibert, Serguéi Prokófiev, Aaron Copland.

En dues dècades el cinema sonor va consolidar una serie de característiques pel que fa a l`utilització de la música:

CARATERÍSTIQUES DE BSO

  1.  Música no diegètica
  2.   Està pensada com acompanyament d’accions i diàlegs, es subordina a la narració i a la durada de les seqüències.
  3.    L’estil es basa en la música romàntica  de l’època amb influències de Wagner (textura densa, motius curst, i leitmotive)
  4.  Accentua l’emoció de les escentes
  5.  Crea una atmosfera deterninada (personatges, llocs, època…)
  6.  Unifica la discontinuïtat de les seqüències, enllaçant-les i lligant els espais i temps. 

COMPOSITORS 2

A partir de la segona guerra mundial el cine experimenta una sèrie de canvis:

Musicalment les BSO comencen a incorporar cançons de música lleugera i jazz, en detriment de les composicions orquestrals.

Els estudis de cinema animen als compositors a produir cançons que atreguin al públic i es puguen convertir en un èxit comercial.  Per exemple la cançó Moon River de Henry Mancini per a la pel·lícula desdejuni amb diamants, va vendre més d’un milió de discs, i es va convertir en una icona de la nova moda a les BSO.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Q7SI7N22k_A[/youtube]

 Els estudis van interessar-se ràpidament per incorporar la nova música popular del moment com per exemple Elvis Presley, Cliff Richard o The Beatles.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=76We6yBnIKE[/youtube]

Anys 50

Als anys 50 la industria americana passa per moments complicats, per una banda la “cacera de bruixes” del govern americà es fixa en molts actors i intel·lectuals als que se’ls acusa de comunistes.

Per altra banda la consolidació de la Televisió fa que els estudis busquen les  superproduccions de gran pressupost per atreure als espectadors al cinema. El gènere més utilitzat va ser el històric amb les grans superproduccions èpiques. Es tractava de films  que buscaven el efectisme per damunt de l’argument,  la música era utilitzada  per situar les escenes en llocs i èpoques passades com  l’Edat mitjana, l’Egipte faraònic o   la Roma imperial. La música és orquestral  i es  busquen recursos que traslladen al espectador a aquest moment històric. (efectes de cornetes, instruments antics, increment de la percussió , incorporació de cors…)  

Exemples: La túnica sagrada (Henry Koster), Ben Hur (William Wyler), Barrabás (Richard Fletxer), els deu manaments i els set magnífics (Elmer Berstein)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=UWNR9l1s3ag[/youtube]

A més  cal destacar a compositors com Bernard Herrman i  la seva col·laboració amb Alfred Hitchcock, pel qual va compondre la música de vuit films, entre altres Vertigo, Psicosis.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=NT-FYv55eMk[/youtube]

 

Anys 60

A partir dels anys 60 sorgeixen una sèrie de compositors que marcaran les pautes de les BSO, i aconseguiran una gran popularitat entre la gent. Convertint-se en les figures musicals de la nostra època.

Al ja ensementat Henry Mancini  (Desdejuni amb diamants, La Pantera Rosa) li hem de sumar a compositors com, John Barry (James Bond, Memòries d’Àfrica, Ballant amb llops…) . També els spagbhetty westerns protagonitzats per Clint Eastwood i dirigits per Sergio Leone van llançar a la fama a un jove Ennio Morricone, el quals es convertiria en un dels més grans compositors de bandes sonores.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CxyQ3gcMSqI[/youtube]

Altre duo que compositor- director va ser el format per l’Italià Fellini i Nino Rota (El padrí, Amarcord…)  Moltes cançons utilitzades a les pel·lícules dels 60 i 70 vans esdevenir  clàssics:  Cantando bajo la lluvia, West Side Story, My Fair Lady, Sonrisas y lagrimas, Jesucristo Suerestarm, Mary Poppins, Romeo y Julieta…

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=rmCpOKtN8ME[/youtube]

Dels 70 als 90

A partir dels 70 i 80 les pel·lícules fantàstiques es van convertir en èxits de guixeta, i possiblement va ser gràcies a un dels més grans compositors de la història com és  John Williams (Tiburon, Star Wars, Superman …). A més s’introdueix un nou recurs en les composicions el sintetitzador i l’ús dels efectes sonors, va ser Vangelis (Carros de Foc i Blade Runner) un dels més clars exponents d’aquestes  noves tècniques.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=nXnW8QEeGDo[/youtube]

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=MkS1SBPHN44[/youtube]

Als 90 trobem també la incorporació de la dona a la composició musical amb Rachel Portman (Chocolat, Oliver Twist) , Anne Didley o Nicola Piovanni entre d’altres.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=FSWTnYlIeLQ[/youtube]

Actualitat

Altres compositors destacats son: Jerry Goldsmith (Alien, Star Treck) Howard Shore ( el silènci dels corders, el senyor dels anells),  Hans Zimmer (El rey Leon, Gladiator) ;James Newton Howard ( Batman) Alan Silestri (Forres Gump),  James Horner (titanic, Troya, Avatar) , Thomas Newman (American Beauty), Trevor Jones (El último mohicano),Danny Elfman ( Eduardo manostijeras, Spiderman) …

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=dem5kXeXqNc[/youtube]

Altre compositor destacat és Alan Menken és sobretot conegut pel seu treball en les pel·lícules animades de Disney:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CQqq5ByYIUs[/youtube]

Música de fons i Música de pantalla

La música pot provocar en nosaltres moltes sensacions. En les pel•lícules ajuda a crear el clímax de por, de violència, de tranquil•litat, d’intriga; ens recorda situacions viscudes; ens pot fer sentir tristesa, alegria, emoció… La música és realment un mitjà de comunicació. Si tenim una formació àmplia que ens permeti analitzar una obra musical i que puguem fer-ne un judici, sense prejudicis; el seu missatge ens arribarà molt més.

L’invent del cinema sonor l’any 1926 va contribuir a la composició d’obres musicals elaborades i adequades a les escenes cinematogràfiques. En parlar de cinema, podem fer una distinció entre música de fons i música de pantalla. La música de fons ambienta escenes i no és estrictament necessària, però ajuda a crear determinades atmosferes. La música de pantalla forma part de l’escena i sense ella perdria tot el sentit.

[youtube width=”250″ height=”200″]http://www.youtube.com/watch?v=8Ex-yK3WKhw[/youtube] [youtube width=”250″ height=”200″]http://www.youtube.com/watch?v=Xkj0TeZeZuo[/youtube]

Els Musicals:

Les pel·lícules musicals són un dels gèneres de més èxit al cinema. Les seves principals característiques són:

–          Play Back: primer es composa i enregistra la música i el cant, i finalment els actors interpreten les escenes amb play back.

          Es una  combinació d’acció, música i coreografia.

          Els personatges principals són cantants, actors i ballarins.

          Diàlegs cantats: Les escenes cantades serveixen per desenvolupar la  trama.

A banda dels actors i directors, hi ha dos professionals importantíssims en aquest gènere: els compositors i els coreògrafs. La idea dels films musicals va sortir dels Music hall i dels teatres de Broadway. Va ser  el gran director Busby Berkeley, el que va unir la tradició dels teatres i la va convertir en cinema, el musical es va convertir gràcies a ell amb un espectacle total.

Història dels musicals:

El primer musical va ser The jazz singer , el primer film sonor i musical de la història, que incloïa cançons de compositors molt famosos d’aquell temps, com Irving Berlin. També es va filmar Broadway Melody (Melodia de Broadway,1929).

 En la dècada dels 30, el musical es va sofisticant, i porta a les pantalles els grans decorats, les coreografies, els moviments de càmera i l’ús espectacular del color,

Una de les pel·lícules  més famoses va ser   The wizard of Oz (El mag d’Oz, 1939, de Victor Fleming), protagonitzada per la famosa Judy Garland.

 El musical es va anar convertint en sinònim d’elegància i fastuositat escènica, com es pot comprovar a The Merry Widow (La viuda alegre, 1934, d’Ernst Lubitsch);

En aquesta època es funda la famosa parella de ballarins Fred Astaire i Ginger Rogers, que fan pel.lícules com Top Hat

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=2A4-C-MK-Po[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=mxPgplMujzQ[/youtube]

Els anys 40 ens deixen grans figures del ball, com Gene Kelly, Cyd Charise o Esther Williams (especialista en ball aquàtic) , i grans cantants, com Frank Sinatra, o còmics que canten, com Danny Kaye.

Als anys 50 s’esdevé l’etapa daurada dels musicals, quan les productores creen equips de professionals destinats exclusivament a fer-ne, com la Metro Goldwyn Mayer. Cal destacar dues grans   pel.lícules com(Cantant sota la pluja 1952, de Stanley Donen) An American in Paris (Un americà a París , Òscar del 1951),

Durant la dècada dels 60, el gènere decaigué una mica en popularitat i baixaren les produccions, però possiblement va veure néixer el musical més famós de tots els temps: West Side Story amb música de Leonard Berstein

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Qy6wo2wpT2k[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Ye7PIyIcCro[/youtube]

Altres  musicals van tenir gran èxit en aquests anys:

( Somriures i Llàgrimes, 1965, de Robert Wise); Mary Poppins (1964, de Robert Stevenson); o My Fair Lady(Òscar de 1964, de George Cukor), protagonitzada per Audrey Hepburn, que només hi balla, perquè és doblada en les cançons.

A finals dels 60 amb la popularitat del Rock and Roll trobem perl.lícules com A Hard Day’s night (Quina nit la d’aquell dia!, 1964), de Richard Lester, protagonitzada pels Beatles. I també tots els musicals protagonitzades per Elvis Presley, el rei del rock

Els anys 70 , el musical no va recuperar l’empenta anterior, però també hi ha alguns títols aïllats, que solen reprendre èxits del teatre, com ara Jesucrist Superstar (1972), The fiddler on the Roff (El violinista a la teulada, 1971, de Norman Jewison) , i Man of La Mancha (L’home de La Manxa, 1972, una versió de El Quixot, d’Arthur Hiller) ; o bé també van aparèixer versions teatrals que rebien un context més seriós, com Cabaret (1972, de Bob Fosse).

Altres films van procurar tornar als esquemes primitius del gènere, com New York, New York (1977). I d’altres es van plantejar com una paròdia del gènere, un cert punt experimental, com Phantom of the Paradise (El fantasma del Paradís, 1974, de Brian de Palma).

 A més, van aparèixer els musicals pop, que per fi van aconseguir contactar amb el públic més jove, , Grease(1978) , Hair (1979) o Saturday Night Fever 1977).

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wK63eUyk-iM[/youtube]

El musical va tornar, als anys 80, a una altra època de decadència, on es va limitar a les pel.lícules de dibuixos animats, com The Little Mermaid (La sireneta, 1989, de John Musker i Ron Clements). Ni l’originalitat de One from the Heart (Corazonada, 1982, de Francis Ford Coppola) o The Wall , del grup de rock Pink Floid (1982), ni la intensitat del musical Fama (1980, d’Alan Parker) o l’èxit de Dirty Dancing (1987, Emile Ardolino) van contrarrestar la tendència a la baixa del gènere.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=poNxrtz_p40[/youtube]

Als anys 90 es va intentar revitalitzar el gènere amb pel.lícules protagonitzades per grans estrelles del pop, com fa Madonna amb Evita (1996) o bé amb incursions com les del gran director Woody Allen, a Everyone says I love you (1996). En canvi, és l’època daurada de les pel.lícules musicals de la factoria Disney, com La Bella i la Bèstia (1991), Aladí (1992), El rei lleó (1994), Pocahontas (1995), El geperut de Notre Dame (1996) etc.

Actualment, sembla que hi ha una altra època de renaixement, amb pel.lícules com, Nightmare before Christmas (Malson abans de Nadal, de Tim ), Moulin Rouge (2001, de Baz Luhrmann ),Chicago (2002, de John Kander i Fred Ebb ) o El fantasma de l’òpera (2004, de Joel Schumacher)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=I2oZ1v-vN7Q[/youtube]