Visualitza aquest petit documental.

TEATRE D’OMBRES: Técnica més antiga de projecció d’imatges animades, inventada a Àsia.  Vídeo

CÀMERA OBSCURA: Caixa on mitjançant un forat entrava la llum i es projectava una imatge de forma inversa, també anomenada “caixa màgica”. Giovanni Batistta della Porta (XVI) afegeix una lent, fa augmentar la nitidesa de la imatge i el tamany.Vídeo

LLANTERNA MÀGICA: Athanasius Kircher (1646) capsa amb una llum interior que projectava imatges dibuixades als vidres.  Vídeo 

PRAXINOSCOPI:  Reynauld (1876), aparell que reproduïa contínuament imatges de forma que creaven la sensació d’una imatge o figura en moviment. Vídeo

TEATRE ÒPTIC:  És considerat l’origen dels dibuixos animats. Vídeo

Fotografia i projectors: Vídeo 

ZOOPRAXOSCOPI: Eadweard Mugbridge (1872), reproduïa fotografies en moviment.

CRONOFOTOGRAF: Etienne- Jules Marey (1882) capaç de capturar 24 fotografies seguides.

CINETOSCOPI: Thomas Alba Edison (1890) Primer aparell de gravació d’imatges.

CINEMATOGRAF: Germans Lumiere (1895)

      El cinema va ser oficialment inaugurat com a espectacle a París, el 28 de desembre de 1895. Des de llavors ha experimentat una sèrie de canvis en diversos sentits. D’una banda, la tecnologia del cinema ha evolucionat molt, des del primitiu cinematògraf mut dels germans Lumière, fins al cinema digital del segle XXI.

• 1891: Thomas A. Edison presenta un projector d’imatges: el kinetoscopi.
• 1895:
  • Els germans Max i Emil Skladanowsky inventen el bioscopi.
  • Els germans Auguste i Louis Lumière creen el cinematògraf, càmera i projector alhora. El 28 de desembre de 1895 se’n fa la primera projecció pública a París. S’hi projecten pel·lícules de 50 segons de durada, com La sortida de la fàbrica, L’arribada del tren a l’estació o El regador regat.
  • Edison presenta el kinetòfon, un híbrid del kinetoscopi i el fonògraf que sincronitzava so i imatge.
• 1915: Primera exhibició de cinema pública.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Hk9a5ggr32k[/youtube]

  • Fes un cop d’ull a aquest bloc que ens parla de les primeres pel.lícules de la història.

Les primeres pel•lícules de cinema mut es projectaven a la sala i eren musicades per un instrumentista, generalment al piano o un grup petit d’instrumentistes. En aquestes primeres projeccions la música no havia estat creada específicament per a la pel•lícula, els musics tocaven composicions preexistents o directament improvisaven. Hi ha dues raons que expliquen la inclusió de música en directe al cinema mut:
1º L’aparell projector emetia un soroll desagradable per al públic, la música de fons per tant dissimulava aquest soroll.
2º Les primers pel•lícules contenien diverses escenes: còmiques, dramàtiques… Com que no hi havia diàleg, la música servia per incrementar la càrrega expressiva de les escenes, reforçant el missatge visual.
Poc a poc les grans sales, van poder contractar petites orquestres i aquestes interpretaven el repertori segons l’escena: per exemple, si l’escena tractava d’una boda s’escoltava la Marxa nupcial de Mendelssohn, per als enterraments la Marxa fúnebre de Chopin, si algun personatge s’adormia s’utilitzava la Cançó de Bressol de Brahms, els timbals redoblaven quan hi havia una mort o una execució…
Va ser l’any 1908 quan compositors com Camile Saint-Saëns i M. Ivanov van intentar composar una música específica per acompanyar una pel•lícula muda, cronometrada segons l’escena i amb recursos expressius pensats per a les seqüències. Poc a poc el cinema i la composició musical van anar de la mà amb compositors com Max Steiner i Darius Milhaud.
Charlie Chaplin (1889-1997) TEMPS MODERNS

Tres importants problemes persistien, portant a les imatges en moviment i al so gravat a prendre camins separats durant una generació:

         1.-Sincronització: La imatge i el so es gravaven i reproduïen per aparells separats, era molt difícil mantenir-los en sincronització.

         2.-Volum de reproducció: Mentre que els projectors d’imatges en moviment prompte permeteren que el cinema es mostrés a audiències més grans que el teatre, la tecnologia d’àudio abans del desenvolupament de l’amplificació elèctrica no podia sobresortir per omplir satisfactòriament grans espais.

         3.-Fidelitat de l’enregistrament : Els sistemes primitius de l’era produïen so de molt baixa qualitat a menys que els intèrprets estiguessin col·locats directament davant dels voluminosos aparells d’enregistrament (altaveus de trompeta, en general), imposant seriosos límits en el tipus de pel·lícules que podien crear-se amb so gravat en directe.

El 6 d’octubre del 1927 succeeix un fet revolucionari per a la història del cinema: començava a parlar!

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=UYOY8dkhTpU[/youtube]

La primera projecció comercial de pel·lícules amb so completament sincronitzat se situa a la ciutat de Nova York l’abril de 1923. En els primers anys després de la introducció del so, les pel·lícules que incorporaven diàlegs sincronitzats van ser coneguts com a “pel·lícules sonores“. El primer llarg metratge presentat originalment com una pel·lícula sonora va ser El cantant de jazz , estrenada l’octubre de 1927

Va ser la productora americana Warner Bros la primera en apostar fort pel cinema sonor, i això els va conduir a l’èxit amb el Cantant de Jazz. Es sistema que van utilitzar s’anomenava Vitaphone, i gravava el so en grans discos que es sincronitzaven amb la pel·lícula. Va ser el 1931 quan un nou sistema de gravació anomenat Movitone, permet gravar el so directament a la cinta de la pel·lícula, en una banda lateral anomenada Banda Sonora. A partir d’aquí el cinema sonor passa a convertir-se en un fenòmen de masses i la música es converteix en un element inseparable.

Alguns actors i algunes actrius comencen a patir per si la seva veu serà adequada al sonor. A tots se’ls va obligar a fer proves de veu. Actors com John Gilbert o cineastes com Buster Keaton i altres, ja sigui per la veu o per criteris estètics, van quedar fora de la nova realitat.

Els Estats Units es van convertir, en una poderosa indústria i en una referència social i cultural de màxima influència.

Amb l’arribada del sonor també es va canviar el muntatge de les pel·lícules. De la mateixa manera que es van canviar els guions, a l’afegir-se la música i els sons, el muntatge es va fer més complex. Abans hi havia un  tros de pel·lícula, la imatge. Ara eren necessaris dos trossos de pel·lícula (la imatge i els diàlegs). Seguidament es van afegir més bandes, les corresponents a les músiques i als efectes sonors. Tot es va fer gràcies a la moviola, que encara que ja existia, fou un instrument fonamental per muntar les pel·lícules musicals dels primers moments del cinema sonor.

De (1920-1930) amb la’arribada del sonor la industria experimenta una transformació:

Moltes esrelles de cinema especialment estrangeres són acomiadades ja que tenen problemes de dicció o tenen timbres de veu ridículs o desagradables.

Els estudis de cinema van incloure el departament de música, amb compositors, arranjadors i directors d’orquestra.

Es van possar de moda les pel.lícules musicals, basades en els espectacles de Broadway, o les de Chaplin on no incorpora quasi diàlegs peró si música i efectes sonor.

Una fita clau va ser el 1933 quan Max Steiner va fer una partitura totalment original i sincronitzada amb la imatge en Kin Kong.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=3gXWf44Xd1A[/youtube]

La dècada dels 40, va ser la consolidació musical del cinema, on es van consolidar els principals gèneres cinematogràfics i la música per a cadascun d’ells: westerns, aventures, drama, comèdia, cine negre…

Els principals compositors provenien de diferents àmbits:

Del teatre musical de Broadwayà Alfred Newman (els raïms de l’ira)

De l’òperà Dimitri Tomkin (Què bonic es viure, riu vermell) , Miklos Rozsa ( El llibre de la serla, Ben Hur), Erik Wolfang Korngol ( Les aventures de Robin Hood), Nino Rota

De la radio Bernard Herman (la guerra  dels mons, ciutadà Kane)

De la música clàssicà Max Steiner, Dimitri Shostakóvich, Jacques Ibert, Serguéi Prokófiev, Aaron Copland.

En dues dècades el cinema sonor va consolidar una serie de característiques pel que fa a l`utilització de la música:

CARATERÍSTIQUES DE BSO

1.  Música no diegètica
2.   Està pensada com acompanyament d’accions i diàlegs, es subordina a la narració i a la durada de les seqüències.
3.    L’estil es basa en la música romàntica  de l’època amb influències de Wagner (textura densa, motius curst, i leitmotive)
4.  Accentua l’emoció de les escentes
5.  Crea una atmosfera deterninada (personatges, llocs, època…)
6.  Unifica la discontinuïtat de les seqüències, enllaçant-les i lligant els espais i temps. 

A partir de la segona guerra mundial el cine experimenta una sèrie de canvis:

Musicalment les BSO comencen a incorporar cançons de música lleugera i jazz, en detriment de les composicions orquestrals.

Els estudis de cinema animen als compositors a produir cançons que atreguin al públic i es puguen convertir en un èxit comercial.  Per exemple la cançó Moon River de Henry Mancini per a la pel·lícula desdejuni amb diamants, va vendre més d’un milió de discs, i es va convertir en una icona de la nova moda a les BSO.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Q7SI7N22k_A[/youtube]

 Els estudis van interessar-se ràpidament per incorporar la nova música popular del moment com per exemple Elvis Presley, Cliff Richard o The Beatles.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=76We6yBnIKE[/youtube]