De (1920-1930) amb la’arribada del sonor la industria experimenta una transformació:
Moltes esrelles de cinema especialment estrangeres són acomiadades ja que tenen problemes de dicció o tenen timbres de veu ridículs o desagradables.
Els estudis de cinema van incloure el departament de música, amb compositors, arranjadors i directors d’orquestra.
Es van possar de moda les pel.lícules musicals, basades en els espectacles de Broadway, o les de Chaplin on no incorpora quasi diàlegs peró si música i efectes sonor.
Una fita clau va ser el 1933 quan Max Steiner va fer una partitura totalment original i sincronitzada amb la imatge en Kin Kong.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=3gXWf44Xd1A[/youtube]
La dècada dels 40, va ser la consolidació musical del cinema, on es van consolidar els principals gèneres cinematogràfics i la música per a cadascun d’ells: westerns, aventures, drama, comèdia, cine negre…
Els principals compositors provenien de diferents àmbits:
Del teatre musical de Broadwayà Alfred Newman (els raïms de l’ira)
De l’òperà Dimitri Tomkin (Què bonic es viure, riu vermell) , Miklos Rozsa ( El llibre de la serla, Ben Hur), Erik Wolfang Korngol ( Les aventures de Robin Hood), Nino Rota
De la radio Bernard Herman (la guerra dels mons, ciutadà Kane)
De la música clàssicà Max Steiner, Dimitri Shostakóvich, Jacques Ibert, Serguéi Prokófiev, Aaron Copland.
En dues dècades el cinema sonor va consolidar una serie de característiques pel que fa a l`utilització de la música:
CARATERÍSTIQUES DE BSO
- Música no diegètica
- Està pensada com acompanyament d’accions i diàlegs, es subordina a la narració i a la durada de les seqüències.
- L’estil es basa en la música romàntica de l’època amb influències de Wagner (textura densa, motius curst, i leitmotive)
- Accentua l’emoció de les escentes
- Crea una atmosfera deterninada (personatges, llocs, època…)
- Unifica la discontinuïtat de les seqüències, enllaçant-les i lligant els espais i temps.