Les primeres pel•lícules de cinema mut es projectaven a la sala i eren musicades per un instrumentista, generalment al piano o un grup petit d’instrumentistes. En aquestes primeres projeccions la música no havia estat creada específicament per a la pel•lícula, els musics tocaven composicions preexistents o directament improvisaven. Hi ha dues raons que expliquen la inclusió de música en directe al cinema mut:
1º L’aparell projector emetia un soroll desagradable per al públic, la música de fons per tant dissimulava aquest soroll.
2º Les primers pel•lícules contenien diverses escenes: còmiques, dramàtiques… Com que no hi havia diàleg, la música servia per incrementar la càrrega expressiva de les escenes, reforçant el missatge visual.
Poc a poc les grans sales, van poder contractar petites orquestres i aquestes interpretaven el repertori segons l’escena: per exemple, si l’escena tractava d’una boda s’escoltava la Marxa nupcial de Mendelssohn, per als enterraments la Marxa fúnebre de Chopin, si algun personatge s’adormia s’utilitzava la Cançó de Bressol de Brahms, els timbals redoblaven quan hi havia una mort o una execució…
Va ser l’any 1908 quan compositors com Camile Saint-Saëns i M. Ivanov van intentar composar una música específica per acompanyar una pel•lícula muda, cronometrada segons l’escena i amb recursos expressius pensats per a les seqüències. Poc a poc el cinema i la composició musical van anar de la mà amb compositors com Max Steiner i Darius Milhaud.
Charlie Chaplin (1889-1997) TEMPS MODERNS