Tres importants problemes persistien, portant a les imatges en moviment i al so gravat a prendre camins separats durant una generació:

         1.-Sincronització: La imatge i el so es gravaven i reproduïen per aparells separats, era molt difícil mantenir-los en sincronització.

         2.-Volum de reproducció: Mentre que els projectors d’imatges en moviment prompte permeteren que el cinema es mostrés a audiències més grans que el teatre, la tecnologia d’àudio abans del desenvolupament de l’amplificació elèctrica no podia sobresortir per omplir satisfactòriament grans espais.

         3.-Fidelitat de l’enregistrament : Els sistemes primitius de l’era produïen so de molt baixa qualitat a menys que els intèrprets estiguessin col·locats directament davant dels voluminosos aparells d’enregistrament (altaveus de trompeta, en general), imposant seriosos límits en el tipus de pel·lícules que podien crear-se amb so gravat en directe.

El 6 d’octubre del 1927 succeeix un fet revolucionari per a la història del cinema: començava a parlar!

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=UYOY8dkhTpU[/youtube]

La primera projecció comercial de pel·lícules amb so completament sincronitzat se situa a la ciutat de Nova York l’abril de 1923. En els primers anys després de la introducció del so, les pel·lícules que incorporaven diàlegs sincronitzats van ser coneguts com a “pel·lícules sonores“. El primer llarg metratge presentat originalment com una pel·lícula sonora va ser El cantant de jazz , estrenada l’octubre de 1927

Va ser la productora americana Warner Bros la primera en apostar fort pel cinema sonor, i això els va conduir a l’èxit amb el Cantant de Jazz. Es sistema que van utilitzar s’anomenava Vitaphone, i gravava el so en grans discos que es sincronitzaven amb la pel·lícula. Va ser el 1931 quan un nou sistema de gravació anomenat Movitone, permet gravar el so directament a la cinta de la pel·lícula, en una banda lateral anomenada Banda Sonora. A partir d’aquí el cinema sonor passa a convertir-se en un fenòmen de masses i la música es converteix en un element inseparable.

Alguns actors i algunes actrius comencen a patir per si la seva veu serà adequada al sonor. A tots se’ls va obligar a fer proves de veu. Actors com John Gilbert o cineastes com Buster Keaton i altres, ja sigui per la veu o per criteris estètics, van quedar fora de la nova realitat.

Els Estats Units es van convertir, en una poderosa indústria i en una referència social i cultural de màxima influència.

Amb l’arribada del sonor també es va canviar el muntatge de les pel·lícules. De la mateixa manera que es van canviar els guions, a l’afegir-se la música i els sons, el muntatge es va fer més complex. Abans hi havia un  tros de pel·lícula, la imatge. Ara eren necessaris dos trossos de pel·lícula (la imatge i els diàlegs). Seguidament es van afegir més bandes, les corresponents a les músiques i als efectes sonors. Tot es va fer gràcies a la moviola, que encara que ja existia, fou un instrument fonamental per muntar les pel·lícules musicals dels primers moments del cinema sonor.