Les dues redaccions de 6è seleccionades per la mostra literària de Sant Jordi 2017 han estat les següents:
L’àvia Maria
Avui he anat a casa de la meva àvia Maria a dinar i li he explicat que havia anat al museu a veure l’exposició de la sala del suro. Ella s’ha apropat al moble del menjador i m’ha ensenyat una foto de quan era jove, de quan treballava a una fàbrica de suro.
A la foto es veu una noia guapa i jove, quasi no l’he reconeguda. Ella està asseguda en una cadira baixeta amb un cove al costat ple de discos de taps de suro. La meva àvia estava en la secció de triatge, que es diu així perquè es trien els discos que estan millor, els bons van al cove dels que s’enganxen al tap i els discos pitjors es llencen a un altre cove per fer taps de baixa qualitat. En una palangana petita llençaven els que no valien per res i eren esmicolats per fer aglomerats.
La meva àvia en aquella època era molt feliç. M’explica que tot i que les dones treballaven moltes hores i estaven mal pagades, xerraven tota l’estona amb les companyes de feina i reien molt.
També m’ha dit que la indústria surera era una de les més importants a Catalunya. I Sant Feliu de Guíxols tenia moltes fàbriques, grans, petites i mitjanes. Era molt estrany tenir a algú de la família que no hagués treballat a alguna de les fàbriques de suro que hi havia a la ciutat.
Crec que ens hem de sentir molt orgullosos de la feina dels nostres avis. Ara per desgràcia a Sant Feliu de Guíxols ja només queda una d’aquelles fàbriques i possiblement seguirà l’exemple de les altres i també tancarà. Pensar que aquest fet pugui ocórrer li provoca molta tristesa a la meva àvia, que recorda amb enyorança aquells temps passats.
Emma Martín Cornejo 6èA
Història d’un suro
Hola em dic Quercus Suber i sóc una alzina surera de molts i molts anys.
Ara us vull explicar com es fa un tap de suro. Primer vénen a treure’m l’escorça però tota de cop no perquè sinó m’estresso i em moro, només me n’han de treure el cinquanta per cent; després s’ho emporten en camions fins a la fàbrica, ho bullen i ho aplanen. Més tard ha de reposar entre nou mesos i un any perquè el tap sigui bo, perquè sinó el vi no sortiria amb la qualitat adequada.
Gràcies a mi i a les meves companyes, les altres alzines sureres, cap al 1760, Sant Feliu de Guíxols va poder sortir d’una mala època al poble. La indústria surera va començar a funcionar i la gent va poder anar a treballar a les fàbriques. Veníem taps a França perquè feien i fan molt de vi de qualitat i champagne i els hi portàvem en vaixells que carregaven al port natural de la ciutat ja que encara no hi havia el port modern.
Ara les coses han canviat, només queden dues fàbriques però les altres estan tancades; la indústria surera a Sant Feliu pràcticament ha desaparegut però en altres pobles encara continuen, així que les meves amigues i jo encara estem contentes.
Víctor Montiel Ferrer 6è B
