JOSEP ARQUES ESCRIU:
Sembla l’altre dia quan ens van dir que el Col·legi Sant Miquel era massa gran i que s’havia de segregar en dos col·legis: el més gran que continuaria anomenant-se Sant Miquel i un d’una línea, més petit que agruparia els edificis de l’antic col·legi Riumar i el del Carles Itarte. Ens van posar el nom provisional de Col.legi nº 2.
Un grup de mestres vam decidir passar al nou col·legi. Fonamentalment per dues raons: una era que teníem ganes de formar part d’un claustre més petit. L’altra, la il·lusió de muntar una escola totalment nova de dalt a baix, i donar-li així un aire diferent. No obstant, érem conscients de la precarietat dels equipaments: La falta de pati al Carles Itarte obligava als alumnes a desplaçar-se al Camp Nou, per fer l’Educació Física amb un mínim de condicions. També hi havia una manca total d’espais complementaris: No hi havia biblioteca, vam haver d’habilitar-hi un petit espai….; al Carles Itarte on estava 5è i la 2a Etapa d’EGB, el despatx que hi havia era per a tot: Direcció, cap d’estudis, secretaria, i sala de professors….
Se’ns digué que la situació seria provisional, que es preveia un edifici nou aviat…sí, si… 10 anys va durar aquesta provisionalitat…! i una llarga lluita de l’ampa i claustre de professors, que nosaltres només vam començar . De fet, jo ja no el vaig poder estrenar.
Bé, totes aquestes mancances, en lloc d’arrugar-nos, ho vam entendre com un desafiament. I com tots els humans vam tenir encerts i errades, però penso que es va aconseguir que el nou col·legi adquirís una identitat pròpia i diferenciada dels altres dos col·legis del poble. Identitat que els mestres que han anat passant per ell han enfortit i consolidat. D’aquell primer claustre, pocs companys resten allí. El temps i el destí de cadascú ens ha portat per camins ben diferents. Alguns, per desgràcia, ja ens han deixat per sempre: Riumar és part del seu legat.
Per acabar, els anys de treball al Riumar els recordo com una de les etapes més intenses i més plenes de la meva vida professional; vaig fer-hi de tot: director, cap d’estudis, mestre tutor, mestre especialista d’anglès…. i encara que m’hi he trobat molt a gust a tots els llocs on he treballat i especialment on estic ara, al Sant Miquel; sempre romandrà dins de mi, vagi on vagi i estigui on estigui, un bocí, “un trosset” que diem aquí baix, del col·legi Riumar.
Josep Arques Juan
Director de 1987 a 1989
____________________________________________________________________
ROSA Mª VANDELLÒS ESCRIU:
La nova Escola Riumar
El nou edifici de l’Escola Riumar, del qual celebrem ara els deu anys de la seva inauguració, va significar, en el seu moment, la culminació d’un seguit de reivindicacions que, des de feia temps, es venien fent de forma conjunta de la mà dels pares i mares i de la mateixa escola.
L’antiga Escola Graduada “Riomar”, constituïda el curs 1965/66, i que molta gent recordarà amb carinyo, prompte es va quedar petita i antiquada, però va aguantar. Deu anys després, el curs 1975/76, la unió amb l’Escola Sant Miquel va posar en evidència la manca d’espais i el deteriorament de l’edifici, però aquest, va seguir aguantant.
La recuperació, el curs 1987/88, de l’actual Escola Riumar, d’un línia, però repartida en dos edificis a més d’un quilòmetre de distància, ja va ser la gota que va fer acabar la paciència, però així vam seguir funcionant encara cinc anys més. Recordo que els terrenys per a fer l’actual centre van ser els primers que es van oferir, però any rera any, vam vore com es van anar construint els nous centres de Sant Miquel i l’Assumpció, tot esperant que un dia o altre ens arribés el torn a natros.
Mentrestant, la demanda no parava i els actes de protesta tampoc. L’AMPA d’aquells dies va organitzar una plantada d’arbres als terrenys, concretament plataners que vam aconseguir dels que treien de la vora del canal i que l’Ajuntament va arrancar després sense cap mirament. També va organitzar una manifestació amb motiu de la visita que el President Pujol va fer al nostre poble i durant la qual se li va fer arribar una carta tot recordant-li la necessitat d’una nova escola. Protestes i pressions que van tenir el seu ressò a l’opinió pública i a la premsa i que a la fi va aconseguir allò que tothom volia, el començament de l’edifici que avui coneixem.
Un edifici de disseny, integrat en l’espai on es troba i que va estar guardonat amb el premi FAD d’arquitectura, una mena de premi Oscar de la construcció. Ens van fer esperar, però crec que va valdre la pena, ja que el nou centre comptava amb tota mena de serveis i fins i tot tenia un gimnàs que a hores d’ara encara no tenen els altres centres del municipi. Finalment, el curs 1996/97 vam poder estrenar la nova casa i amb ella, una nova concepció de lo que volíem que fos la nostra escola.
Una concepció que passava, entre d’altres coses, per treure tot l’aprofitament al centre i així poder oferir el màxim de serveis possibles als nostres alumnes, d’aquesta manera vam muntar la biblioteca, l’aula d’ordinadors, el servei de menjador, l’ordenació del pati dels més petits,…, sense oblidar en cap moment obrir l’Escola al barri, tasca amb la qual vam comptar des del primer dia, amb l’ajut permanent de l’AMPA. I d’aquesta col·laboració va sorgir l’organització dels pessebres tots els Nadals, la continuació de la Setmana Escolar, etc…
Actualment ja fa cinc anys que no estic a la meua estimada Escola Riumar, però sé que la tasca que es du a terme segueix aquesta mateixa línia, l’esperit mai s’ha oblidat, per això, des de la meua actual responsabilitat dintre el Departament d’Educació, vull felicitar la faena de tots i totes les mestres que treballen aquí cada dia, intentant donar l’educació i la formació que necessita el nostre alumnat.
Coratge i endavant!
Rosa Vandellós i Lleixà.
Directora del 1989 al 1992 i del 1996 al 2002
____________________________________________________________________
ELEUTERI ARQUES ESCRIU:
La meva tasca com a Director de l’escola va tenir una durada de dos anys, concretament els cursos 94/95 i 95/96, cosa que no em va permetre el plantejar objectius ambiciosos sinó més aviat em vaig dedicar a tasques de gestió. Respecte a l’edifici nou, en aquestes dates es va començar la seva construcció; en aquest sentit vam realitzar les següents actuacions:
– Es va prendre l’acord de que a cada Claustre i Consell Escolar que es realitzés mentre durés la construcció del nou edifici, sempre hi hagués un punt de l’Ordre del Dia dins del qual es parlés de l’escola nova.
– Es va nomenar, dins del Consell Escolar, una comissió formada per un representant de tots els sectors que formaven el Consell per fer un seguiment de les obres. Aquesta comissió va realitzar dues visites a les mateixes en dues ocasions. A resultes de la primera visita, es van observar una sèrie de deficiències les quals van ser comunicades al Departament d’Ensenyament per part del Consell Escolar i de la junta de l’APA.
En el capítol de les visites cal recordar la que va fer l’Inspector de la Zona, que en aquell temps era el Sr. Marcel·lí Güell.
Eleuteri Arques Casanova
Director de 1994 a 1996
——————————————————————————————————————————
JOSEP SOSPEDRA ESCRIU:
L’any 1992 vaig ser destinat al CEIP Riumar. Era la meva primera destinació definitiva i, en principi, només pensava quedar-me fins a poder tornar a Amposta, el meu lloc de residència i on estava l’escola d’on provenia. Però jo no coneixia el delta ni la seva gent. El meu pare quan es va assabentar d’on anava em va dir: “t’agradarà aquell terreny”. Bé ho podia saber ell, fart de treballar a l’arròs ja fora plantant, segant o birbant.
El cert és que no només em va captivar el paisatge, sinó que vaig connectar totalment amb la manera de ser de la gent del delta i el parell d’anys es van transformar, sense ni adonar-me’n, en tretze.
No negaré que el meu aterratge a l’edifici del carrer Carles Itarte (quan jo vaig arribar el CEIP Riumar encara estava dividit en aquest edifici i el que estava davant de la gasolinera) no va ser dur: cares noves, una altra manera de treballar (cada escola és un món) i uns alumnes que em van ficar a prova. Aquell primer any vaig patir una mica però amb l’ajuda inestimable dels companys (Ramón Calvo, Fina, Josep Arques, Eleuteri, Virgínia, Cinta Forés…) vaig tirar endavant.
Jo tenia llavors 31 anys recent complits i uns quants anys d’experiència en el magisteri fent substitucions més o menys llargues, però sempre en llocs on sabies que al cap de poc marxaries. En aquestes circumstàncies és molt difícil considerar els nois i noies de l’aula com els “teus” alumnes i les coses les mires amb una altra perspectiva.
Ara, en canvi, havia arribat l’hora de tindre, per fi, els “meus” alumnes.
Van ser uns anys de tràfec per aconseguir la nova escola. Recordo llargues reunions dels mestres, dels pares, fins i tot recordo una “rebuda” al llavors President de la Generalitat Jordi Pujol reivindicant l’inici de les obres.
Després van vindre nous companys (Ma Carme, Rosa Royo, la tornada de Rosa Vandellós després de ser diputada…) les obres i el trasllat al nou edifici escolar, un dels llocs de treball més bonics i funcionals on he estat.
I amb tota aquesta “moguda” la meva identificació i implicació amb el poble i l’escola va esdevenir en que arribés a formar part de l’equip directiu de l’escola els últims deu anys de la meva estada: set com a secretari i els últims tres anys com a director.
Evidentment en tot aquest temps les hem vist i passat de tots colors. Hem tingut èpoques molt bones i alguns problemes enormes que hem anat resolent amb encerts i desencerts però sempre amb la voluntat de fer-ho el millor que sabíem.
Finalment circumstàncies familiars em van obligar a demanar destinació a Santa Bàrbara, més proper a casa. Jo dic mig en broma que vaig canviar l’arròs per la garrofa. No és veritat: pots ficar coses al costat però el delta no te’l pots treure del cor.
El què ara és el CEIP Riumar no és cosa d’un o d’un altre sinó que surt del treball i esforç continuat de tots els que hem treballat a l’escola.
De tots ells i amb tots ells he anat aprenent tots aquests anys. I a l’únic a què aspiro és a poder tornar aquests aprenentatges als meus alumnes, els actuals i els futurs.
I creieu-me quan us dic que no tinc alegria més gran que anar passejant per Amposta o Tortosa (o Tarragona on també em va passar!) i que de sobte un noi o una noia molt ben plantats se’m fica al davant i em diu amb un somriure d’orella a orella: “hola, Josep, que no te’n recordes de mi? Sóc Tal”. I tot seguit m’expliquen en deu minuts la seva vida des de que ens vam deixar de veure en acabar la primària.
Al cap de 24 anys de ser mestre ficar noms a les cares de vegades és complicat, però els records caben tots ben apretadets. Una abraçada d’un que encara ara quan parla de Riumar diu: “Pos a la meva escola féiem…”
Josep Sospedra Duran
Director del 2002 al 2005.