LA COCA DE LA PLISPLAU

Un matí la vaca Plisplau es va penjar el sarró i la cantimplora a l’esquena i va anar a la botiga del poble. I és que les muntanyes on vivia la Plisplau eren les més boniques del món; però l’estiu no arriba si algú no li prepara una coca una foguera, uns quants petards, música i una mica de ballaruga.

Fa bon temps i, al mig del camí, les vaques pasturen, les formigues treballen i els conills s’aturen. A cada pas la Plisplau ha de dir:

–      Plisplau, em deixes passar?

Per aquesta manera de demanar les coses, l’anomenen Plisplau, i també, per això mateix, les vaques, les formigues i els conills la deixen passar. A la tarda, la Plisplau arriba a la botiga del poble i compra els ingredients que li fan falta per fer la coca. Mentre camina de tornada cap a les muntanyes, un fil molt prim de l’olor dels ingredients s’escapa del sarró. És l’anunci de l’estiu. Al seu darrera la segueixen les vaques, les formigues i els conills. A les muntanyes la resta de les vaques esperen la seva arribada amb la foguera, les cançons, els petards i forn ben calent. Quan arriba totes les vaques estan preparades per ajudar a la Plisplau a barrejar els ingredients i amassar. A les dotze de la nit la coca ja està llesta i la Plisplau fa sonar el seu esquellot i recita una poesia per donar la benvinguda a l’estiu i llavors totes llencen els petards a la foguera i es mengen la coca i ballen i ballen fins que surt el sol.