El consell del cuc de seda

Quan el cuc de seda va veure  l’Alícia li va preguntar:

– I tu nena, d’on vens?

Qui ets? Què vols?

– Ara, en aquest moment no ho sé ben bé. He sofert tants canvis que no recordo ni qui sóc – va respondre l’Alícia.

– Què vols dir amb tot això? Quins canvis?

– Aquest matí jo era una nena normal i corrent quan m’he despertat, però les últimes hores m’he transformat diverses vegades. De geganta a patufeta i de patufeta a geganta.

– Doncs per a mi no ho és gens, d’estrany.

– Es clar, com que tu, d’aquí poc, et transformaràs en crisàlide i després en papallona… Però per mi no ho és tant, de normal. Estic tant desorientada que no recordo ni la llegenda que la meva mare m’explicava de la Mare de Déu del Miracle

-A veure , t’escolto ,explica-me-la.

“Vet aquí una vegada, una cristiana al seu jardí , una pedra trobà

Però la pedra no era tal pedra, era una Mare de Déu.

Tant bruta estava que la va voler rentar.

Tant i tant la va fregar, que blanca la va tornar.

I de la imatge, sang  a dojo va sortir. Miracle, Miracle!

Tots el veïns acudiren , entre ells una mora,

I una església ,allí mateix ,van edificar¨”.

 

-No l’has pas dit bé, –va dir el cuc de seda- t’has equivocat de dalt a baix.

-Tens tota la raó.

 

Llavors el cuc de seda li va preguntar:

-Què estàs satisfeta amb la teva alçada?

 

I l’Alícia li va respondre:

-M’agradaria ser una miqueta més alta perquè no estic acostumada a canviar tant de mida ni ser tant petita.

El cuc de seda li va dir que agafés un trosset de cada costat del bolet on ell estava pujat i que s’aventurés a provar quin la faria encongir i quin la faria engrandir.

 

L’Alícia, una mica nerviosa, va agafar el tros de la mà dreta i, sense saber com, es va trobar que la barbeta li tocava els peus. Es va espantar molt i ràpidament va fer una mossegada a la mà esquerra i, de sobte i sense adonar-se’n, es va allargar i allargar, i el seu coll va créixer com el d’una girafa.

 

Des de les alçades va veure un niu de cigonya posat entre lluents barrots daurats, que es movien en un lent balanceig de costat a costat. S´hi va apropar i una veu li va dir:

-Fuig d’aquí gran serp!!!! No deixaré que facis mal als meus amics.

L’Alicia no entenia d’on sortia aquesta veu però sí que va veure una cigonya que, espantada, volava protegin

t els seus ous.

 

Llavors l’Alícia baixà la vista i veié uns ulls grandiosos i una boca encara més gran. Era algú que ella coneixia de la festa Major. Es va quedar molt parada, era  la geganta d’Aurembiaix que protegia el niu de la cigonya.

-Fuig o et trepitjaré!

 

L’Alícia amb veu aterrida li va dir que no li fes mal, que ella no  era una serp, que no s’espantés i calmés a la cigonya.

-Sóc una nena i no pretenc robar ni menjar-me els ous de la cigonya.

 

Llavors la comtessa li explicà  que passava dia i nit protegint els ous de la seva companya la cigonya i que marxés ràpidament.

L’Alícia va marxar mentre mossegava,  ara d’una banda, ara de l’altra ,fins que va tornar a la seva mida original.

Li va costar acostumar-se a ser normal però quan ho va aconseguir se’n va recordar d’allò què volia trobar: El jardí.

Passejant i sense destí clar va anar a parar sobtadament davant la portalada d’un castell  encongit i es va haver de fixar molt per trobar un rètol  on posava  “ Castell de la Ràpita”.

 

L’Alícia mossegà de nou el bolet per encongir-se fins l’alçada de nou polzades.