Tot i que es fa difícil calcular-ho, perquè és un fenomen que habitualment es manté en secret, alguns psicòlegs calculen que entre un set i un deu per cent dels alumnes es veuen involucrats en comportaments intimidatoris. L’assetjament escolar, conegut també com bullying, és preocupant i reflecteix les pors de la societat contemporània. El conflicte mereix que el cinema ajudi a trencar tabús, que el doni a conèixer, i això és precisament el que fa Cobardes, la segona pel·lícula escrita i dirigida per Jose Corbacho i Juan Cruz. Fa tres anys van sorprendre molts cinèfils demostrant habilitat per combinar comèdia, tendresa i amargor a Tapes, guanyadora, entre d’altres, del Goya a la millor direcció novell. Ara, Corbacho i Cruz tornen a parlar d’incomunicació però amb un registre més seriós. Les primeres seqüències de Cobardes fan pensar en una pel·lícula enfocada als adolescents. Però a mesura que evoluciona la història del personatge principal, un noi de 14 anys maltractat per alguns companys de classe, s’inverteix la truita fins acabar sent un projecte potencialment més adreçat als pares. A través d’una realització televisiva, es mostra la problemàtica des de diferents punts de vista: la víctima, la família, els amics o els mestres cansats de fer més de policies que d’educadors. Tots ells són la demostració del creixent clima de desconfiança que ens envolta. El film alerta dels perills de prioritzar en excés els valors materials i de donar massa l’esquena als nostres ideals. En alguns moments la narració cau en el tòpic tot i que sap transmetre la impotència d’una situació que supera a tothom. En aquest sentit, la direcció equilibrada dels joves protagonistes, la sempre convincent Elvira Mínguez i la sorprenent Paz Padilla en un registre dramàtic són un encert. S’evita la crítica als més indefensos, convertint Cobardes en una producció que invita al cine-fòrum. –Ferran Auberni