En aquesta última setmana del trimestre hem rebut una visita molt especial a l’escola. Hem gaudit d’una escudella de contes que ens ha preparat amb molta cura una contacontes que ha vingut des de Malgrat de Mar i ens ha preparat un menú deliciós de quatre contes. Després d’escoltar-la atentament, els alumnes de 5è hem decidit resumir-los a la classe de català. A veure què us semblen.
LA PRIMERA ESCUDELLA DE NADAL
Aquest conte tracta de tres cuineres que havien preparat un dinar de Nadal molt especial per a un marquès. La cuinera més gran els va dir a les cuineres més joves que com tenien família i fills, podien marxar a casa, mentre que ella, la Doloret
es, es quedaria vigilant les cassoles. Però com que estava tan cansada, es va quedar adormida. A l’endemà, al vindre la Carmeta i la Marieta es van adonar que estava tot cremat i no ho podien aprofitar. La Marieta els va dir que fessin una sopa. Les altres dos cuineres al principi no li feien cas, però després li van fer cas i van començar a posar molt ingredients que van anar trobant per la cuina: pastanaga, col, cuixeta de pollastre, api…
Mentre la feien, la Marieta deia “tonteries”, però les grans, perquè no molestés, li van donar carn per a què la tallés, i hi va posar all, julivert… Les dos grans se’n van anar i la Marieta va anar cap a l’olla i li va caure el tros de carn. Ella no va dir res a ningú.
Al repartir el plat al marquès, li va tocar el tros de carn que li va caure a la Marieta. Les altres cuineres que no en sabien res, es van quedar parades perquè no en sabien res. Al marquès li va agradar molt, i va voler que cada Nadal li donessin el mateix. Així es va fer la primera escudella de Nadal.
Genís, Yeray i Eduard
LA POSTAL
Aquest conte tracta d’un home, el senyor Rupert, que vivia damunt d’un turó, en una vall. No tenia amics ni li arribaven postals per Nadal. Un carter repartia les cartes i quan anava per les cases li feia pena que no li arribessin cartes ni postals de Nadal al senyor Rupert. Aquell mateix dia el carter va agafar una postal i li va escriure: Felicitats i bon Nadal! Quan li va arribar la postal al senyor Rupert, no sabia qui li havia enviat. Per això, va anar escrivint postals per als seus antics amics: un amic que jugava amb ell als escacs, un altre que era el seu cap al treball, a un company amb qui anava de festa, a una senyora que va ser la seva núvia…
Els seus amics li van respondre amb postals. D’aquesta manera, va aconseguir recuperar l’amistat entre la gent de la vall on vivia i els seus antics amics.
Elisabeth i Christian
EL PÈL BLANC DEL REI
Hi havia una vegada un rei que vivia en un poble molt blanc. Un bon matí, quan el rei es va despertar, va veure que a la seva barba negra hi tenia un pèl blanc. El rei molt preocupat va cridar els seus criats, i de tan nerviós que es va ficar, li va entrar sanglot.
Però el sanglot no li va marxava perquè veia tot el poble i les cases blanques. Van decidir pintar tot el poble de colors i treure la neu de les muntanyes. El sanglot tampoc li marxava.
Un nen li va dir que anés a casa seva per beure aigua. Anant cap a casa, va notar que no baixava aigua pel riu i no es regaven els conreus. Al costat del poble hi havia un riu, que quan baixava la neu de les muntanyes queia cap al riu. Però com que havien tret la neu perquè era blanca, no es regaven els camps. Quan el rei es va donar compte de com de pobra era la gent, se li va passar el sanglot.
Però el rei estava tan capficat, que no es va adonar que no només tenia un pèl blanc, sinó que tenia tota la barba blanca. El que no sabeu és que aquest rei es deia Melcior.
Blanca i Sara
EL CAGANER
Hi havia una vegada un noi que li feia molt mal l’estómac i volia anar a fer caca darrere d’algun lloc. Va anar darrere de l’estable, però va pensar que faria mal efecte darrere del portal. Després va trobar un pou i va pensar que allí podria fer caca, però una noia el va veure a punt de fer caca i el va interrompre, i li va dir:
– No facis caca aquí, perquè embrutaràs l’aigua i no podrem beure.
I el caganer va dir:
– Ho sento, ho sento, ja marxo.
Després va veure un pont i va pensar que podria fer allí caca. Però quan es va ajupir, va vindre una peixatera i li va dir:
– No facis caca aquí que embrutes el riu, i els peixos no sortiran bons.
I el caganer va dir:
-Ho sento, ho sento, ja marxo.
Va trobar un molí, va anar darrera i va estar a punt de fer caca però el va interrompre el moliner:
– No facis caca aquí, perquè la farina faràn pudor.
I el caganer va dir:
– Ho sento, ho sento, ja marxo.
Es va trobar un arbust molt gran i va pensar que allí podria fer caca, però un xai el va interrompre:
– Beeee, beeeee, beeeee.
I el caganer va dir:
– Ho sento, ho sento, ja marxo.
Va veure un munt de palla i va anar darrere a fer caca, i va sentir:
– Muuuuuu, muuuuuuu.
Era una vaca i el caganer li va dir:
– Ho sento, ho sento, ja marxo.
El caganer va anar a un camp, i va veure un pagès, i el caganer va dir:
– Ho sento, ho sento, ja marxo.
I el pagès li diu?
– Per què?
– Perquè vull fer caca i ningú no m’ha deixat, i suposo que tu tampoc.
– Ja pots fer caca perquè aquest camp ja fa molts anys que no treu fruit.
El caganer va fer caca i va dir:
– Gràcies! Gràcies!
Quan va arribar l’època d’agafar els fruits, el pagès va anar al camp i va veure que tot era preciós ja que hi havia molts fruits.
Des d’aleshores, als pessebres catalans hi posem un caganer.
I conte contat, ja s’ha acabat.
Mariona, Ibtissam i Marc